La plega de l'Arxiu

Una arenga a la rebel•lió des de la trona: el sermó del Pare Jaume Vada contra els francesos a Mataró (1808).

2012-01-27T11:02:00.004+01:00

Amb aquest capítol iniciem una sèrie d’articles en els que comentarem documents que testimonien fets històrics relacionats d’alguna manera amb l’Escola Pia. Intentem continuar amb la iniciativa per la qual va néixer aquesta web, difondre la història de l’Escola Pia, i per altra oferir eines per a la interpretació d’uns fets a través de l’anàlisi de fonts primàries, oferint altres visions dels fets històrics a través d’un testimoni documental contemporani.

El sermó del P. Jaume Vada contra els francesos
Sóm a l’any 2012 i per tant en plenes commemoracions del bicentenari de la guerra del francès. De fet, fa exactament 200 anys que Catalunya fou incorporada a l’Imperi Francès fins el final de la guerra el 1814. L’Escola Pia patí la ocupació en diferent manera: totes les poblacions amb col•legi foren ocupades amb l’excepció d’Oliana, que acollí religiosos d’altres cases ocupades. Els col•legis que més patiren la ocupació foren els de Balaguer i Mataró. El col•legi de Balaguer fou destruït completament el 4 d’abril de1810, després que fou abandonat la nit abans, i els religiosos es dispersaren pels pobles de muntanya o en el camp. Els escolapis no pogueren tornar fins el 1813. La ocupació francesa de Mataró fou molt recent, des del 1808, enutjant enormement a la població, pel que molt aviat es va formar una junta de defensa de la qual en va formar part el rector del col•legi escolapi, Jaume Vada, que va cedir espais del col•legi per a fabricar-hi i emmagatzemar-hi armes. Assabentats els francesos d’aquest fet la nit del 16 al 17 de juny de 1808 varen saquejar-lo, arrasant l’arxiu, la biblioteca i la sagristia. Els soldats tenien coneixement que el rector havia fet una proclama a la ciutat a la revolta contra l’ocupació i que hi podrien trobar refugiat el sacerdot de l’Oratori Ramon Ferrer, que havia fet escrits antifrancesos, doncs el seu germà Francesc era escolapi i residia a la comunitat de Mataró. Durant el saqueig els francesos varen assassinar al sagristà Francesc Capdevila.

A Jaume Vada s’atribueix el sermó, el manuscrit no està signat, doncs es va posicionar de manera radical contra els francesos. A l’Església de Santa Anna va animar a la població a agafar les armes, enardint als mataronins a lluitar contra l’enemic. Hem d’imaginar l’estat d’acalorament i d’indignació en què foren pronunciades aquestes paraules per comprendre com se sentia la població catalana en general davant els estralls de l’ocupació.
Extracte del sermó:
“[...] animem-nos, cobrem brio, revestim-nos de valor, prenguem las armas [...] i acabem de una vegada ab una nació tan perversa. [...] per pelear, per batrer-nos, per destruir aquesta nació maldita, que vol arrencar de la terra nostra Santa Religió, vol destruir nostre culte, vol mudar nostra lley, vol introduir la irreligió, lo llibertinatge [...] que efectivament ja comensat ja a executar sos detestables proyectos en los països aon han entrat [...] Ea, pues, a l’arma totom, a l’arma eclesiastichs, religiosos i seculars: prengam les armas per defensar la nostra Religió [...] Nobles a l’arma que perilla la vostra noblesa, richs a l’arma que van a perdrese vostras riquesas, menestrals a l’arma que anau a perdrer tots vostres caudals i lo sustento de vostras familias, pobres a l’arma que van à destruirse los socorros de vostra indigència; jovens a l’arma que anau à ser destruïts tots snse honor en la flor de vostres anys, quedin solament los ancians, ... los inàbils, les dones [...] a implorar lo auxili del Cel perquè se declari a favor de la nostra causa. [...] A l’arma pues tots, à la guerra, à sacrificar las vidas per la religió, y per la patria [...] Jo aniré al devant per donarvos exemple de valor ...”

Detall d'una còpia del document que tenim a l'APEPC, l'original d'aquest document es troba a l'arxiu de l'Escola Pia de Mataró, que en realitat és una còpia manuscrita del s. XIX, no el sermó original escrit de ma del p. Vada.

Josep Poch creu que el sermó va ser pronunciat el 16 de juliol de 1808 per animar a la defensa de la ciutat des de els alts de Montgat. Llegint el text veiem quina era la posició política dels resistents. No solament es resistia per una ocupació, es resistia en favor de l’Antic Règim, que vinculava religió i pàtria. S’indentificava doncs novament una guerra de religió, contra el “llibertinatge” i la laicitat que creia que s’imposaria per influència francesa. L’estat nació nou, imposat a la França post revolucionària, és rebutjat. És doncs una postura extrema i conservadora, partidària de l’anacrònica monarquia regnant, s’ha d’entendre també l’oposició per les malvestats produïdes pels soldats i la francofòbia persistent i arrelada profundament a la població per anteriors conflictes dels que en quedà memòria. El p. Jaume Vada va fugir de Mataró i es va refugiar a l’Escola Pia de Solsona, tornant el 1814 com a rector del col•legi mataroní.
No tots els escolapis tingueren la mateixa postura, una part va fugir de l’ocupació i altres decidiren mantenir-se a la població ocupada, intentant seguir impartint l’ensenyament, alguns en cases particulars.

Bibliografia: Florensa i Parés, Joan. El projecte educatiu de l’Escola Pia de Catalunya (1683-2003): una escola popular. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2010
El sermó fou publicat per primera vegada per Josep Poch i Gallart. Las Escuelas Pías de Mataró ... Mataró, 1963. (Premi Iluro 1962)
Joan Florensa va escriure una comunicació sobre la ideologia d’aquest sermó: Reflexions sobre el sermó per animar a la gent contra els francesos del P. Jaume Vada. A: VII Sessió d’Estudis Mataronins (1990). Mataró: Museu Arxiu Santa Anna, 1991 p. 89-93 (text integre a RACO)

El pare Josep M. Bosch i Raurell, col·laborador de l'APEPC

2012-01-12T09:13:00.005+01:00

(Barcelona 6 de juny 1917 – 11 gener 2012)

Després d’una llarga vida dedicada a l’ensenyament, quan es jubilà el 1986, començà a col·laborar al nostre Arxiu Provincial. Perseverà col·laborant fins al 2004: divuit anys amb molta feina ben feta.

Va ser un exemple de constància, de treball ordenat, de puntualitat, de senzillesa ja que acceptava feines que no tenen aparença però resulten molt útils a la llarga.

Recordem-ne algunes: el buidat de la revista Ephemerides Calasanctianae dels religiosos difunts amb data, lloc i la consueta, dades que ens serviren per enriquir el nostre fitxer de religiosos. Ordenà per noms de superiors provincials o generals les cartes circulars i altres documents emesos: da cada superior tenim ara un dossier amb els seus escrits per ordre cronològic (ocupen 10 caixes arxivador). Dels documents del provincial des de 1936 fins aproximadament el 1956 en va fer una fitxa segons el criteri en que els secretaris provincials ho havien fet després. Les cartes personals rebudes per religiosos (són unes vint mil i ocupen 58 caixes arxivadors) també les ordenà per remitents, dintre d’aquests per destinatari i finalment per data; en va fer una relació que després poguérem informatitzar. Classificà les fotografies dels col·legis: les ordenà en sobres segons temes, festes, etc.: a cada sobre hi posà la inscripció del contingut. Va fer una primera classificació de la col·lecció de goigs i d’estampes escolàpies: després aquests col·leccions s’han ampliat notablement i altres les han classificat novament. Era un especialista en filatèlia i havia orientat molts alumnes en aquesta afecció; a Sant Antoni publicà una revisteta ciclostilada de filatèlia. A l’APEPC ordenà els segells d’Espanya i de diverses països. Ens donà la seva col·lecció filatèlica entre altres coses i documents personals.

Com es pot veure, aquests senzilles tasques mostren la importància de la seva feina i el gran servei que posteriorment han fet i faran. Es prestava a altres accions puntuals que se li demanaven davant d’una feina que es presentava.

La vida del pare Bosch no s’esgota però a l’APEPC. Alumne del col·legi Calassanci del carrer Ample, professà a l’Escola Pia a Moià el 27 d’agost de 1933. Sacerdot des del 13 de juliol de 1941.

Ensenyà en els col·legis de Nostra Senyora, Vilanova i la Geltrú d’on va ser rector (1961-1964) i Sant Antoni. Passà uns anys (1951-1956) en el col·legi Beauséjours de Narbona, quan va dependre de l’Escola Pia. Ho aprofità per a perfeccionar-se en el francès, llengua que dominava amb la seva característica precisió.

Després d'uns anys de malaltia definitivament ens ha deixat l'11 de gener de 2012. Gràcies pare Bosch per la col·laboració a l’APEPC i l’exemple de generositat.

2011-12-14T10:48:00.005+01:00

Bon Nadal i Any 2012

Peces originals de la col·lleció d'un Pessebre de Roser,

en fang i procedents del pare Josep Liñan.

El pa negre d'Igualada

2011-11-10T10:47:00.005+01:00

Malgrat que no és una notícia de recent actualitat, sí que afecta d’alguna manera a l’Escola Pia el nomenament de “Pa negre”com a candidata a rebre el premi Òscar a la millor pel·lícula de parla estrangera. Cap al final del film el protagonista ingressa com a intern al l’Escola Pia d’Igualada, tot i que les imatges varen ser rodades al col·legi Maristes Valldèmia de Mataró. Per aquest motiu, us oferim algunes imatges de l’Escola Pia d’Igualada dels anys en què se situa l’acció de la pel·lícula.

Fotograma de la pel·licula Pa Negre extreta de: http://www.capgros.com

Teixidor conegué l’escola rural catalana de la postguerra i no va ser per casualitat que va emmarcar l’acció a Igualada, una ciutat dominada per una puixant burgesia industrial que sempre va estar al costat dels escolapis. La ciutat creixé amb un bon nivell de vida al final de la guerra civil en beneficiar-se del conflicte europeu pel subministrament de roba i curtits per els exèrcits combatents.

Les imatges, capturades els anys 40 i 50 a l'escola Pia d'Igualada, reflecteixen els autèntics paisatges humans que retrata la pel·licula. Les imatges provenen del nostre fons d'Igualada i foren preses per Florenci Morera.

Igualada

View more presentations from APEPC

Uns apunts de geografia

2011-09-30T12:15:00.005+02:00

APEPC 07-12, 21,

Als arxius sovint conservem documents o objectes personals d’us quotidià dels ciutadans. Alguns són fruit de la seva activitat professional, política o literària i aporten testimoni de la seva activitat, són una eina per a la construcció de la seva biografia i fins i tot dels esdeveniments històrics del nostre país. Sovint són fruit de la voluntat del personatge de deixar testimoni, per exemple una sèrie de correspondència, escrits originals o esborranys d’una obra literària o un assaig, cròniques, dietaris, etc. Altres documents es produeixen en activitats en què el personatge forçosament l’havia de generar perquè eren necessàries pel seu funcionament, com per exemple la documentació produïda per una activitat comercial. El material utilitzat a l’escola és un d’aquests tipus de documents. Trobem pocs documents produïts per les persones en les primeres etapes de la seva vida i sovint estan relacionades amb el seu període d’educació escolar. El nostre arxiu pertany a una ordre religiosa que es dedica a l’educació i per això no es estrany trobar documents relacionats amb la etapa infantil de la vida dels ciutadans. Conèixer aquest tipus de documents no només ens dona informació sobre la persona, sinó sobre les característiques de l’educació en una determinada època i sobre la societat en general.

Localització: APEPC 07-12, 21, 3


(APEPC. F-“19”-B-11)

Recentment ha entrat al nostre arxiu una llibreta d’apunts de geografia que havia pertangut a Leandre Cervera (1891-1964), destacat metge fisiòleg que arribà a ser president de la Societat Catalana de Biologia, escriví nombrosos articles i publicacions mèdiques. Fou membre de l’Institut d’Estudis Catalans. Amb aquest testimoni es pot confirmar que estudià a l’Escola Pia i, encara que no ho especifica, podem deduïr que fou a la de Balmes. La llibreta, datada segons un apunt a l’interior al setembre de 1902, s’hi van desgranant amb el sistema de preguntes i respostes tot un seguit de dades sobre geografia mundial. El sistema és el mateix que s’utilitzaven cent anys abans els alumnes dels escolapis, el mestre fa una pregunta concreta i l’alumne responia. Mostrem també un exemple d’això amb una imatge d’un examen públic realitzat a Igualada el 1806.

La pàgina correspon a Exercicios publicos de doctrina christiana, historia, geografia, politica, mitologia, retorica y poetica que ... ofrecen al público los seminaristas de las Escuelas Pías de la villa de Igualada :se celebrará la Función en la Parroquial Iglesia de Santa Maria de dicha villa en los dias y de Julio de 1806, á las de la tarde. -- Mataró : En la impr. de Juan Abadal, [1806 o post.]

El fons Borrell

2011-09-15T11:02:00.006+02:00

El juliol de 2011 hem col•locat en una de les parets dels nous locals de l’Arxiu Provincial dues làpides procedents d’Alella. Quan el 2001 l’Escola Pia abandonà aquella casa, entre altres coses ens emportàrem les dues làpides perquè són uns testimoni de la persona d’Antoni Borrell. Per manca d’espai adequat, les hem guardat fins ara en que disposem d’un lloc on queden ben visibles i guardades.
La documentació que formava l’arxiu personal del senyor Antoni Borrell i Folch el guardem des de 1991 a l’APEPC. L’any següent ja tinguérem un breu inventari d’aquest fons, el qual ocupa 128 caixes i 29 llibres grans de comptabilitat amb la signatura 10-33.

Antoni Borrell va ser un personatge polifacètic de la segona meitat del segle XIX: polític, financer, mecenes, culte. Continua sent un desconegut en la nostra història.
Miriam Mulinari va fer l’inventari detallat de les 38 caixes que contenen la documentació sobre els Vapores Correo Marqués del Campo. El volum inventari ocupa 271 pàgines. L’acompanyà amb un dossier del qual cal destacar les biografies d’alguns dels personatges que hi intervenen, la història de les línies i vapors de l’empresa i bibliografia sobre el tema. La mateixa autora publicà un resum biogràfic del personatge: «Antoni Borrell i Folch (Barcelona 1832-1910): político y hombre de finanzas. Apuntes para una biografía, extractados del archivo de la Escuela Pía de Cataluña», en Memoria Ecclesiae, vol. XXX (Màlaga, 2004), pàg. 91-98.
S’han fet dos estudis concrets aprofitant aquest fons: un analitzà la construcció de la casa d’Alella i un altre serví per completar la història del ferrocarril a Espanya. D’aquests dos treballs no en tenim còpia.
Dels possibles temes en que s’involucrà Antoni Borrell i caldria estudiar, assenyalem la molta relació amb entitats bancàries. Fou un dels fundadors del Banco Hispano Colonial i conseller del Banco Vitalicio de Cataluña. També fou el president de la Sociedad Catalana General de Crédito i promotor del Banco Peninsular Ultramarino, entre molts d’altres càrrecs més.
Va mantenir relacions i amistat amb els personatges rellevants de l’època com el marquès de Vilana, el de Comillas, el doctor Robert, els cònsols acreditats a Barcelona, i fins i tot, amb el president del govern, Cànovas del Castillo, juntament amb ministres i personatges influents a la Cort: es conserven cartes. Va ser cònsol de Romania a Catalunya. Diverses vegades fou elegit diputat a les corts espanyoles i finalment el nomenaren senador.

El P. Liñan, fundador de l'APEPC

2011-08-30T09:03:00.001+02:00

«Fou això [l’inici de l’Arxiu Provincial] pels vols de Nadal de 1967, i el posà en marxa la coincidència entre l’esperit emprenedor del P. Josep Liñan, llavors Mestre de Novicis, i el tarannà i inquietuds d’alguns dels qui hi fèiem el noviciat. Havíem vist per una habitació del noviciat vell —el pis de sobre la comunitat, ja que havíem estrenat les reformes del pis superior de la casa de Moià— un parell d’àlbums de fotografies antigues (en una de les quals apareixia la figura fornida d’un joveníssim, P. Joan Comellas) amb la inscripció “salvado de la guerra”, com també un catàleg, restes de l’antic Museu Escolapi que havia impulsat el P. Antoni Tasi. I decidírem de crear-lo de nou.»
Així explicà a Catalaunia (núm. 305 del gener de 1988 pàg. 1-7) En Miquel Puig i Reixach com començà que el que avui és l’APEPC. En Miquel era un d’aquells amb tarannà i inquietuds, però l’emprenedor va ser el mestre de novicis, el pare Josep Liñan.
El 27 d’agost d’aquest any 2011 ens ha deixat de manera inesperada.
Des de l’Arxiu sempre el recordarem perquè sense la seva iniciativa i impuls avui no tindríem aquesta institució que podem mostrar satisfets a tothom. Sempre ha fet costat a l’Arxiu. Ell no era cap tècnic, però valorà positivament tant el contingut de l’arxiu i de la biblioteca, com impulsà tot tipus de millora.
Recordem només alguns fets: gràcies a les seves gestions aconseguírem els espais del primer pis del núm. 80, on ens hem fet grans. L’arxiu del P. Francesc Cubells el tenim avui perquè ell no parà fins aconseguir que ens l’enviessin des de Mèxic. Estem esperant que dintre d’uns dies ens portin el fons del pare Francesc Sagrera des de la fundació P. Sagrera, transferència que el P. Liñan tramità.
L’APEPC li agraeix i reconeix aquesta obra.

Entrades durant el segon trimestre de 2011

2011-07-21T16:09:00.004+02:00

Durant el segon trimestre d’aquest any de 2011 hem rebut una quantitat considerable de documentació. Sembla que la inauguració dels nous locals més espaiosos i confortables ho hagi estimulat.
D’alguna ja n’hem donat compte en aquest mateix bloc, però paga la pena fer-ne una relació amb tot el que ens ha arribat i que té un cert volum.
▪ Ocupà una pàgina del nostre blog el manuscrit que compràrem de Jaume Mercadé i Queralt, antic alumne de l'Escola Pia de Valls.
▪ En Paco Martínez-Sòria i Ramos ens envià algunes cartes i escrits.
▪ En Josep Ma. Valls i Casanovas ens donà algun llibre i objectes que quedaven a la casa familiar.
▪ En Jordi Sistach ens donà algun llibre interessant com una Bíblia del pare Felipe Scío en tres volums i moltes làmines.
▪ En Miquel Truyols i Vergés ens portà un llibre d’actes de l’Associació d’Antics Alumnes de Vilanova i la Geltrú que ell guardava de quan era secretari.
▪ L'Eduard Pini ens ha portat un parell de CDs amb tota la documentació generada els nou anys que ha estat a Cuba; hi abunden les fotografies. En poc espai, hi ha molta documentació.
▪ L'Aniol Noguera ens donà els llibres dels quatre cursos d’ESO que va fer servir a Calella: cal notar que eren llibres experimentals, que no s’imprimiren.
▪ En Lluís Tort ens ha portat apunts de les matèries exposades durant els seus anys de professor universitari: ocupen tres caixes. També un nombre molt considerable de llibres sobre empreses i educació especialment.
▪ Del col•legi Calassanci ens han portat documentació administrativa que ocupa seixanta-dos metres lineals: caldrà classificar-la i fitxar-la.
▪ El secretari provincial ens ha baixat disset caixes de documentació.
▪ Marian Federico ha donat la documentació sobre les convivències familiars a Pineta des de 1971 fins 1995. Ocupa una caixa gran de 20 cm.
▪ Del departament jurídic hem rebut cinc caixes.
▪ Gràcies a Antoni Ballús tenim llibres, manuscrits, fotografies i objectes del pare Albert Foix, especialment referents als Pueri Cantores que dirigí.
Tenim pendents i confirmades dues entregues més d’un volum considerable però ja ho direm quan ens arribin.
Els nous espais, doncs, es van ocupant.

La tasca de renovació pedagògica de les Escoles d'Estiu a Granollers. (1970-1975).

2011-06-27T16:00:00.003+02:00

Ma. Rosa Vergés Clemente. Notícia de les Escoles d’Estiu del Vallès Oriental (1970-1975) i dels Moviments de Renovació Pedagògica. Granollers. Casal del Mestre, 2011.

Entre 1968 i 1975 es varen organitzar a Granollers i altres ciutats catalanes unes trobades de formació de professors anomenats Escola d’Estiu pensats per avançar en la renovació pedagògica i suplir les mancances pràctiques i de base amb que es trobaven els mestres de les Escoles Normals d’aquells anys amb la intenció de posar les bases per a un canvi pedagògic. Des del curs 1966-67 l’Escola de mestres Rosa Sensat ja havia iniciat aquesta feina de formació pedagògica a Barcelona. Anteriorment s’havia iniciat un moviment de joves mestres que intentaven reprendre els avenços pedagògics de l’Escola Nova republicana, intentant evolucionar dins dels restringits marcs de l’educació nacional de la postguerra, actuant en escoles privades de caire progressista. Les trobades de Granollers comptaren amb membres d’escoles de la comarca que hi assistien a nivell individual. En elles es van debatre diversos aspectes i problemes de l’escola d’aquell temps i es van proposar idees i mètodes per la millora futura de l’escola catalana
Aquestes reunions produïren una documentació que l’autora va voler reunir i organitzar per a que no es perdés el record i el coneixement de la seva tasca. Per a l’elaboració del llibre s’ha usat aquesta informació a més de comptar amb moltes fonts orals de mestres que participaren en aquestes escoles. En aquells temps tota aquella informació no es va elaborar amb el propòsit de que fons guardada posteriorment i no s’han trobat actes de reunions ni memòries, sinó més aviat materials informals i dispersos i sovint sense datar.
La primera part de llibre es dedica a fer una visió de les escoles de formació del professorat des d’inicis del segle XX i fins el final del franquisme, mostrant el context que en varen néixer les Escoles d’Estiu del Grup de Mestres del Vallès Oriental. La segona part descriu cronològicament i exhaustiva els aspectes organitzatius i de contingut que tingueren aquestes reunions entre 1970 i 1975. Finalment la tercera part dona notícia de la creació del Casal de Mestre, nascut amb l’empenta dels nous ajuntaments democràtics amb la intenció de servir de recolzament a la tasca pedagògica dels mestres de la ciutat. Inclou un capítol amb 15 lllistats de persones que varen participar en totes les edicions de les Escoles d’Estiu.
Es tracta d'un nou testimoni d'història social d'una època, la del final del franquisme, quan es veia proper un canvi al país que calia preparar amb il·lusió, amb la seguretat que el que es treballava serviria per a construïr una societat millor, però amb la recança de pensar que no tot podria sortir bé.

Enllaços: Casal del Mestre , Asssociació de Mestres Rosa Sensat

La Casa de la Bolla

2011-06-16T13:59:00.001+02:00

Escut que hi ha en una cantonada de la Casa de la Bolla Foto:APEPC

Al carrer de Sant Antoni de Barcelona, davant les arcades de l'antic convent de Sant Antoni, hi ha un edifici medieval que fou conegut amb el nom de Casa de la Bolla. La seva funció era similar a les duanes, controlar el trafic de mercaderies, especialment teixits, que entraven pel portal de Sant Antoni, que s'aixecava just al costat de la casa. Un cop el transeünt havia satisfet l'impost, se li lligava amb un cordill a cada peça de roba una peça de metall amb una marca com a comprovant d'haver pagat l'impost, anomenada butlla o bolla. Aquest sistema de recaptació d'impostos, extés a altres mercaderies com ara els aliments, va perdurar a Barcelona i a molts altres municipis al llarg del temps fins ben entrat el segle XX, sent conegut com a burot. L'edifici pertanyia a la Generalitat i va ser testimoni de la capitulació de Barcelona en la guerra de successió de 1714. La casa pertany a l'Escola Pia des de fa quasi bé 200 anys, en els origens de l'Escola Pia Sant Antoni , en la que hi va desenvolupar la seva activitat docent i també hi hagué una impremta de material didàctic de la propia Escola Pia.
L'Arxiu Provincial ha editat un petit fullet amb aquesta història, que us podeu descarregar des de la web de l'arxiu.

Un nou manuscrit

2011-05-26T11:56:00.005+02:00

L’Arxiu Provincial ha comprat recentment un llibre manuscrit. Porta per títol Cálculos y operaciones aritméticas i pertany a l’alumne de l’Escola Pia de Valls Jaume Mercadé i Queralt. No hi ha cap data però com que sabem que l’alumne va néixer el 1889, creiem que el manuscrit és anterior a 1900. Es tracta d’exercicis escolars de resolució de problemes molt senzills. És un volum format per diverses llibretes relligades conjuntament amb unes tapes elegants en tela i dibuixos vegetals.

L’adquisició té una doble importància. No tenim documentació del nostre col•legi de Valls (1893-1905). Aquest llibre és la única que de moment tindrem. En aquesta casa s’hi formaren il•lustres vallencs com el doctor Carles Cardó. L’edifici que ocupà l’Escola Pia era l’antic convent del Carme que actualment és un institut de secundària. L’església contigua no ens la va cedir el bisbat, ja que la convertí en parròquia.

Jaume Mercadé i Queralt (Valls 1887 – Barcelona 1967), l’alumne autor del manuscrit, és un personatge ben conegut i del qual es poden trobar fàcilment referències a internet i en diccionaris o enciclopèdies. Va ser pintor i joier. De la seva biografia ens interessa una dada que Manel Sales ha trobat furgant sobre Mercadé. Llegim en una de les referències a internet: «De petit ja es va desvetllar la seva afició per la pintura i el dibuix, mentre anava a l’escola dels escolapis». I en un altre lloc es concreta més la notícia: «Aconsellat pel pare Aragonès, la primera persona que a l’escola elemental de Valls advertí les seves aptituds artístiques, Mercadé es matriculà a l’Escola d’Art Francesc Galí per a complementar el seu ofici [joier] amb la formació pictòrica». El pare Josep Aragonès i Ferrer (Igualada 1877 – Sabadell 1958) va ser un bon mestre i es dedicà al dibuix pel que tenia bones qualitats: pintà decorats per a les representacions escolars i fàcilment feia caricatures. L’escolapi residí a Valls els anys 1903-1909, quan Mercadé amb catorze anys probablement ja treballava al taller del seu pare joier. A internet hi trobareu una breu biografia d’aquest escolapi.
Amb l’adquisició d’aquest manuscrit hem descobert un alumne important i que un escolapi influí en dedicar-se a l’afició que li donà fama.

Morir-se a Terrassa

2011-05-17T12:05:00.003+02:00

Montse Saludes i Mariona Vigués. El darrer viatge. Terrassa: Societat Municipal de Serveis Funeraris de Terrassa, DL 2011

La mort en la societat d’avui en dia és un tema tabú, no se’n parla obertament i s’intenta ocultar en l’activitat diària, malgrat que és l’únic fet de la nostra vida que tenim la seguretat que es produirà. És un temor ancestral. Actualment en el moment que aquesta s’esdevé assistim a unes cerimònies molt més simples i desproveïdes dels costums que generalment envoltaven l’esdeveniment de la mort fins fa uns cinquanta anys. Es mantenen encara els recordatoris i les esqueles als diaris però poques vegades veiem que es segueix el dol en el vestir més enllà del dia de l’enterrament o el funeral. Si la família no vol realitzar una cerimònia religiosa, podem assistir a celebracions laiques, en les quals els familiars i amics pronuncien uns mots en recordança del difunt, s’escolten cançons que li plaïen i fins i tot es canten cançons de comiat. Els enterraments civils ja es produïen anteriorment, i durant durant pràcticament tota la Guerra Civil ho van ser tots, però la reducció de la influència de l’Església Catòlica en la societat actual els ha fet més freqüents. El Concili Vaticà II també va introduir reformes per simplificar el ritus funerari com per exemple la realització de cara als fidels i en llengua vernacla. Conèixer com es realitzaven a Terrassa aquests costums ja perduts ha estat la intenció de la Mariona Vigués i la Montse Saludes en l’elaboració d’aquest llibre, editat a iniciativa de la Societat Municipal de Serveis Funeraris.

El llibre descriu tots els costums i obligacions que s’esdevenien quan es produïa la mort d’una persona a la ciutat de manera cronològica, des de la preparació del cos i l’avís al capellà fins el funeral i el costum del seguiment del dol per les famílies. Fins fa molt pocs anys era habitual veure àvies vestides de dol permanentment, però ens sorprèn avui en dia saber que qui avisava al capellà i s’encarregava dels assumptes relatius a l’enterrament i de preparació tant del cos com l’habitació on s’exposava fossin els veïns del mort, que ajudaven als familiars en aquesta tasca ja que la vetlla es feia a casa. Existia l’ofici de l’oferter, figura molt important a Terrassa, que era l’encarregat donar notícia de les defuncions, buscar un taüt, organitzar el que feia referència a l’enterrament, repartir esqueles i candeles als funerals. El trasllat del difunt, a peu o més tard en carruatge, venia determinat per seva importància i era un cop més símbol de distinció social. El nombre de capellans i escolans presents en la cerimònia i la processó i la categoria del carruatge en donaven testimoni. Calia fer visible la situació d’una mort en la família amb el dol, no tan sols en la indumentària sinó que també en els documents familiars i de treball, que incloïen una franja negra en un cantó del full o un ribetejat negre al voltant dels sobres de correspondència.

Molts més són els hàbits i costums que els terrassencs coneixien i reproduïen perquè els havien viscut altres vegades i que la Mariona Vigués, directora de l’Arxiu Tobella, ha recopilat en una recerca amb materials d’arxiu, bibliogràfics i fonts orals i fotografies provinents del fons de l’arxiu Tobella. Les excel•lents fotografies recents són de la Montse Saludes, fotògrafa de l’arxiu. La Mariona Vigués éstà vinculada a l’Escola Pia de Terrassa ja que hi treballa des de fa molts anys com a professora.

Història de l'Arxiu Provincial

2011-04-29T14:06:00.002+02:00

Sala de consulta de l'arxiu fins el gener de 2011

Amb motiu de la inauguració dels nous espais, a l'entresòl del núm. 80 de la Ronda de Sant Pau, l'arxiu ha publicat un nou fullet sobre l'activitat i evolució de l'arxiu des del seu inici, però sobretot des de l'any 1981, quan l'actual arxiver Joan Florensa se'n va fer càrrec. El podeu descarregar en aquest enllaç a la pàgina web de l'arxiu. En aquest opuscle s'hi descriu com l'arxiver es va enfrontar a l'organització i classificació de la documentació de la casa seguint sempre les normes arxivístiques reconegudes, reformant la classificació que s'havia utilitzat fins llavors. Aquesta ha sigut una feina eminentment personal, malgrat haver comptat amb diversos col·laboradors, que ha estat reflectit en l'estil final de l'obra, que ha pres un aire memorístic.
Malgrat les pèrdues de patrimoni que ha sofert la institució al llarg de la seva història, sobretot l'any 1909 durant la Setmana Tràgica i posteriorment el 1936 a conseqüència de la guerra civil, encara quedava documentació per conservar i la primera tasca que va caldre fer front fou la de concentrar tots els arxius locals de les comunitats. L'arxiu també ha fet altres feines a part de la recopilació i classificació de material: per exemple, s'ha confeccionat una base amb les dades de filiació de religiosos escolapis de la província, a partir de la recopilació i traducció de les consuetes i la consulta en els diccionaris i catàlegs de religiosos. També s'han elaborat diversos instruments de descripció d'alguns fons, El curs que ha seguit la biblioteca provincial acollida als mateixos espais que l'arxiu, també està descrit en aquest article. La biblioteca comprèn la recopilació del fons que es conserva de totes les comunitats que formà el conegut fons d'Alella, el qual inclou el fons antic amb més de 8.000 llibres, que s'han començat a introduïr al Catàleg Colectiu del Patrimoni Bibliogràfic de Catalunya. La biblioteca s'ha anat ampliant amb noves adquisicions de títols amb el criteri de recollir tot allò que es publica sobre Escola Pia. També s'ha anat complementant el fons amb altres obres de tema religiòs, pedagògic i històric principalment. L'hemeroteca intenta seguir el mateix criteri amb la recopilació de les revistes que ha produït l'Escola Pia a Catalunya. Això compren un important nombre de revistes escolars, publicades tant a iniciativa de la mateixa escola o l'associació de pares com pels mateixos alumnes, amb mitjans molt modestos com la multicopista i fins i tot la distribució d'exemplars manuscrits. Complementa aquest particular fons revistes de temàtica religiosa, històrica, pedagogia o arxivística. En aquesta publicació també qui ha col·laborat amb l'arxiu i quina ha estat la seva activitat i quins són els projectes per el futur.

Tesis de teologia 1726

2011-04-11T12:05:00.004+02:00

L’escolapi pare Salvador Llenas de Sant Andreu (Sallent 1697 – Mataró 23 de maig de 1738) professà a l’Escola Pia de Moià el 1718. Sota la direcció del pare Baltasar Toneu de Sant Josep (Vic, 1691 – Mataró, 29 de desembre de 1751) defensà el dia 13 de juny de 1726 unes tesis a l’església de Sant Antoni de l’Escola Pia de Moià. Amb aquest motiu publicà l’adjunt full en el qual ho anunciava. Els dos escolapis, mestre i alumne, eren del grup de religiosos considerats progressistes, els quals entre altres coses defensaven una formació que anés més enllà del necessari per a l’escola. Aquest document és una mostra d’aquesta tendència.

Fitxa: 48’2 x 36’9 cm.; caixa 39’8 x 29’9 cm. Imprès a Barcelona: Imp. Jaume Sutià [1726]

Biblioteca de l'APEPC

2011-04-01T16:56:00.005+02:00

El fons de llibres antics que teníem fins ara a la nostra biblioteca de l'APEPC s'eleva a la quantitat de 871, a més de 14 incunables.

Últimament hi hem afegit els que procedeixen del fons que durant anys s'havia anat ajuntant a Alella i que deprés va guardar-se en caixes a l'Escola Pia de Sarrià. Els que han entrat de nou, sumen 8.512 llibres antics, a més de 6 incunables.

En total i distribuïts per segles renim lessegüents quantitats de llibres antics: 20 incunables, 431 del segle XVI, 1.489 del segle XVII, 5.932 del segle XVIII i 1531 del segle XIX. Tot plegat són, doncs, 9.403 volums els que formen el nostre fons antic de la Biblioteca.

Els que ja teníem abans es poden consultat tots en el Catàleg Col·lectiu del Patrimoni Bibliogràfic de Catalunya. La resta esperem poder-los anar entrant.

Els nous locals inaugurats a principis de l'any actual 2011 ens han permès amb unes bones instal·lacions -com mostra la imatge adjunta- col·locar-hi aquesta crescuda considerable de llibres.

2011-03-24T10:02:00.003+01:00

A través de jocs d'endevinalles i de paraules, un grup de nois i noies d'una escola integren al grup un company que ha patit la leucèmia. Li fan fàcil la tornada a l'escola.

És un camí i exemple de com una escola, si s'ho proposa, pot integrat els alumnes i evitar crear marginats. Llegir el llibre és un entreteniment profitós.

El text és de Marian Baquès, els dibuixos d'Òscar Julve i la cançó de Toni Giménez. Ha publicat el llibre Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2011

Nous espais de l’APEPC

2011-03-02T10:04:00.003+01:00

Des del 14 de febrer d’aquest 2011 que ens hem traslladat del primer pis a l’entresòl en uns espais condicionats de bell nou.
Hem augmentat considerablement els espais de dipòsits i hem aprofitat la ocasió per a reordenar els nostres fons.

Com ja es conegut, l’APEPC guarda en primer lloc la documentació arxivística de la província, de les comunitats i col•legis, de les viceprovíncies i de algunes entitats vinculades a l’Escola Pia.

La biblioteca s’ha ampliar considerablement amb els fons que havíem guardat a Alella i que des d’ara s’han integrat a la biblioteca provincial. Bona part són llibres antics que de mica en mica anirem incorporant als nostres fitxers. Actualment més de 1.500 llibres ja són consultables a través del Catàleg Col•lectiu del Patrimoni Bibliogràfic de Catalunya.

A la hemeroteca hi tenim sobretot les revistes de les nostres escoles, però també comptem amb altres de caràcter arxivístic, històric o pedagògic.

Anem ordenant les col•leccions de goigs, de monedes, de segells, etc. Conservem objectes significatius de la nostra història: medalles, plaques.
Hem pensat els nous espais per prestar un millor servei. Us hi esperem.

Història de l'ensenyament del francès a Espanya.

2011-01-31T11:37:00.006+01:00

Maria Immaculada Rius Dalmau: Aprender francés en España entre 1876 y 1939. La labor de los centros de la Institución Libre de Enseñanza en el ámbito de las lenguas extanjeras Barcelona: PPU, 2010

L’autora ha aprofundit en el camp de la història de l’ensenyament de les llengües estrangeres a Espanya, descrivint tant en la història de les escoles i corrents pedagògiques com els diferents mètodes utilitzats per a l’ensenyament, des de finals de segle XIX al començament del règim franquista. Molt havia canviat l’escola malgrat que l’estructura ideada en el Plà Moyano no hagués canviat substancialment en tot aquell període. L’increment de relacions comercials amb països estrangers fou una de les raons que a finals del segle XIX ja es va creure important introduïr l’estudi del francès en el batxillerat superior. Malgrat això, el tradicional retard espanyol es manifesta un cop més en l’ensenyament de les llengües estrangeres conseqüentment en l’ús dels mètodes d’ensenyament. L’habitual era que quan a Europa es començava a discutir un mètode pedagògic a Espanya es començava a plantejar en aplicar-lo. I quan hem estat capdavanters en aquests mètodes, el temor al la novetat ha produït una reacció conservadora que ha derrotat aquests avenços. Amb tot, sempre hi ha hagut intents de introduïr sistemes més pràctics que teòrics que prioritzen la pràctica de la llengua per davant de la memorització del sistema tradicional. Cal destacar, doncs, el contrapunt: la tasca modernitzadora que la Institución Libre de Enseñanza (ILE), creada el 1876 i a la que l’autora dedica la segona part del seu estudi, i totes aquelles de similars que en sorgiren després, com l’Escola Moderna.

Tableaux Auxiliaires Delmas: Làmina "L'école" (1909)


Taula corresponent a la làmina "L'école": Tableaux ...

Pel que fa a l’Escola Pia apareix en aquest llibre com un centre realment interessat en la modernització dels estudis en llengües estrangeres, que incorpora en el batxillerat i els estudis de Comerç. L’autora va venir a l’arxiu a la recerca d’informació i en va trobar: apareix citada algun dels mètodes utilitzats pels escolapis catalans que seguien el mètode Bruñó, Método intuitivo de lengua francesa hablada i sobretot en els estudis comercials destaca les empreses simulades, creades per que els estudiants fessin pràctiques de com funcionava una empresa de debò. Concretant en els estudis de francès, l’autora descriu els mètodes usats per recrear el comerç internacional amb l’edició de moneda francesa simulada i models de correspondència comercial en francès. Aquests mètodes avui encara s’utilitzen i cal reconèixer el caràcter realment pioner dels sistemes pedagògics escolapis en aquest camp. Com a eina pedagògica també cal destacar que a l’arxiu conservem un material didàctic realment excepcional i innovador per a l’ensenyament de les llengües estrangeres. Es tracta dels Tableaux Auxiliaries Delmas pour l’enseignement practique en langues vivantes, impresos l’any 1903. Es tracta de l’ús del mètode directe per a l’ensenyament de llengües modernes, el qual indica un notable avenç en actualització metodològica. Els gravats, com els que reproduïm, són de gran qualitat. Tot això que diem no implica que els escolapis varen usar el seu Método Uniforme per a totes les seves escoles, metodologia que l’autora reconeix com “certament avançada”.

L’Escola Pia de Santa Anna de Mataró

2011-01-18T09:45:00.008+01:00

El dia 1 de gener de 1738 s’obriren per primera vegada les portes del col•legi de l’Escola Pia a de la Fonda del Pardal a la cantonada del Camí Ral amb el carrer de Sant Antoni. La comunitat s’hi havia establert el 24 de desembre anterior.
La presència escolàpia a la ciutat datava d’uns mesos abans. En efecte, el 3 de juny de 1737 dos escolapis arribaren a Mataró i un d’ells, el pare Joan Balcells, s’hi quedà substituint des del dia següent el professor de llatí a l’escola que hi havia a l’edifici de l’Ajuntament. Fins al mes de desembre residí al convent dels pares carmelites de Sant Josep.
Els tràmits per a la fundació de l’escola venien de llarg. En les actes municipals del 14 de gener de 1707 ja hi consta la voluntat de la ciutat de portar els escolapis. Una de les condicions de la ciutat era que, a més de totes les matèries pròpies de les primeres lletres i del llatí i retòrica, s’impartís la filosofia. Mataró volia una facultat universitària com tenien tantes altres poblacions catalanes. Finalment s’arribà a uns acords que se signaren a Mataró el 24 d’abril de 1737; s’aconseguí el permís del bisbe de Barcelona el juny d’aquell any i el rei Felip V signà la llicència el 13 de novembre de 1713.
Els escolapis compraren el solar entre la plaça de Santa Anna i el Camí Ral i en diverses fases i aixecaren l’escola, la residència per a la comunitat i l’església, la qual va ser inaugurada el 31 de maig de 1789.

Els exàmens publicats des de 1768 fins a 1834 mostren els programes de les matèries que s’impartien. Remarquem que a més del currículum normal de l’època s’ensenyà nàutica des del curs 1767-1768 i poc després es començà també amb l’agrimensura. Conservem impreses diverses tesis de filosofia i de teologia que es defensaren dintre de la corresponent càtedra tan per part d’estudiants escolapis com d’altres que no ho eren. El pare Francesc Ferrer a l’aritmètica comercial hi introduí l’ensenyament personalitzat per a resolució d’exercicis i de problemes. De la pissarra de cuir passà a la de pedra i a principis del segle XIX s’usà ja a Mataró la pissarra mural per primera vegada al nostre país.

Mataró va ser ocupada per les tropes franceses el 1808; als pocs dies abandonaren la ciutat i els mataronins decidiren defensar-se d’una nova ocupació. El pare rector de Santa Anna, Jaume Vada, el 7 de maig de 1808 des de la trona de l’església pronuncià un sermó vibrant —es conserva el text català— per encendre els ànims contra els francesos i animar-los a formar en les milícies que s’apostaren als alts de Montgat. La resistència va ser inútil, els francesos arribaren a Mataró, saquejaren el col•legi i incendiaren i destruïren part de la ciutat.
A l’Escola Pia de Santa Anna es formaren la majoria dels homes que al llarg del segle XIX contribuïren a l’embranzida industrial, econòmica i social que situaren la ciutat com a una de les principals del Principat. Gràcies a la perseverança dels escolapis i la voluntat per part de l’Ajuntament, el col•legi superà els deu anys de supressió (1835-1845). Restaurat l’orde, s’implantà el batxillerat segons les noves lleis de l’Estat i es reformà la primària. Durant llargs períodes va ser seminari menor depenent del de Barcelona.
Per a l’ensenyament del comerç com a primària superior s’adoptà es de 1902 el Pla confeccionat per la província. Un mitjà educatiu important a Mataró va ser el Museu Comercial, inaugurat el juny de 1916.
El 1914 es fundà la Associació d’Antics Alumnes de l’Escola Pia de Santa Anna, la primera que es creava als escolapis de Catalunya. A Santa Anna es crearen grups de Pomells de Joventut. El 1928 l’Ajuntament seguint les disposicions del govern de Primo de Rivera retirà tota subvenció a l’Escola Pia per no eliminar els llibres de lectura en català. El 1929 s’introduí el basquetbol entre els alumnes. El 1933 per poder mantenir l’ensenyament cristià es fundà la «Mútua Escolar Cardenal Vives i Tutó»; les classes de batxillerat s’impartiren en locals de fora del col•legi de la plaça Santa Anna, però es col•laborà amb l’Institut Municipal de Batxillerat i l’escolapi Miquel Soy en va ser professor.
El juliol de 1936 els religiosos foren forçats a abandonar la casa i refugiar-se en famílies que caritativament els acolliren i protegiren. Passats els primers dies de confusió, les mateixes autoritats locals protegiren els religiosos; quan sabien que s’apropava algun perill els avisaven i a algun el recloïen a la presó perquè no el trobessin a una casa particular.
L’interior de l’edifici va ser força malmès.

Els escolapis recuperaren el seu edifici el 13 de febrer de 1939 i obriren les classes el primer de maig de 1939 per a primària i comerç. El batxillerat començà el setembre següent.
L’Associació d’Antics Alumnes va fer sempre costat a l’escola, especialment en esdeveniments com l’estada a Mataró de les relíquies de sant Josep Calassanç el desembre de 1948 o l’exposició retrospectiva del col•legi el 1962. L’Associació va tenir una vida molt activa amb les classes de català i aixoplugant la Associació Sardanista.
El temple es va restaurà de mica en mica. Es construí la capella de la Mare de Déu de Montserrat (l’altar es consagrà el 1957) i Jordi Arenas pintà (1960) la capella del Sagrament. L’octubre de 1989 s’inaugurà el retaule de l’altar major obra de l’escultor Manuel Cisachs, el qual havia anteriorment dissenyat tots els elements del presbiteri.
El 1954 reapareixeren els Armats de Santa Anna, que havia iniciat el 1896 el germà Joaquim Brucart. El 1959 es creà un agrupament escolta. El 1962 Mataró acollí els I Jocs Esportius Escolapis de Catalunya.
Els nous temps demanaven un edifici més adequat. El pare rector Salvador Dalmau planificà la nova construcció que es començà el 14 d’octubre de 1966 i les noves classes s’obriren a partir de 1968.
L’escola de Santa Anna absorbí la de les religioses de la Immaculada Concepció, els locals del qual es convertiren en els de l’infantil «Santa Anna - Torrent». Juntament amb l’aprovació pel Ministeri d’Educació del batxillerat unificat i polivalent (BUP) el 1975, s’implantà la formació professional de primer i després de segon grau. Els locals de la plaça de Santa Anna resultaren aviat petits per l’increment d’alumnes que tot plegat suposà i es llogà la nau d’una fàbrica al carrer de Recoder. Es fundà també el Centre de Càlcul de l’Escola Pràctica o Centre de Càlcul de l’Escola Pia, institució que a més de la extensió per tots els col•legis de la informàtica, serví per a pràctiques dels alumnes de secretariat de la formació professional.

El 3 de setembre de 2002 el President de la Generalitat inaugurà el nou edifici al carrer de Sant Agustí «Santa Anna - Mar» per a les secundàries.
Imparteix actualment els nivells reglats d’infantil, primària, educació secundària obligatòria (ESO), batxillerats i cursos de formació professional. L’escola compta amb diverses entitats com l’Associació de Mares i Pares d’Alumnes, la d’Antics Alumnes, el grup Mou-te, l’Associació d’Amics del Senegal, la colla gegantera, una orquestra formada per alumnes de secundària.
L’Ajuntament concedí a l’Escola Pia de Santa Anna la Medalla d’Or de la Ciutat el 4 de juliol de 1961.

Bibliografia:
«Concordias firmadas entre los ayuntamientos y la Escuela Pía en Cataluña (1638-1877)», en Archivum Scholarum Piarum (Roma 2000), núm. 47, per a les de Mataró vegeu pàg. 123-130.
Florensa, Joan: El projecte educatiu de l’Escola Pia de Catalunya (1683-2003): una escola popular. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, Societat d’Història de l’Educació als Països de Llengua Catalana; Escola Pia de Catalunya, 2010.
El retaule de Santa Anna de Manuel Cusachs. Mataró: Escola Pia de Santa Anna, 1989.
Gurrera i Lluch, Montserrat: L'Ensenyament a Mataró durant la primera meitat del segle XIX : gènesi i desenvolupament del sistema educatiu en una ciutat industrial: 1808-1868. Tesi doctoral dirigida pel doctor Conrad Vilanou i presentada al Departament de Teoria i Història de l’Educació de la Facultat de Pedagogia de la Universitat de Barcelona, 2004. 2 vols.
Reixach i Puig, Ramon: Els orígens del catolicisme social contemporani a Mataró. Dels inicis de la Revolució Industrial a la primera Guerra Mundial. Premi Iluro. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 2010. (Col•lecció Premi Iluro; 72).
Vilà i Palà, Claudi: Escuelas Pías de Mataró. Su historial pedagógico. Salamanca, 1972.

Biografia del P. Jaume Bayó

2010-12-22T09:50:00.000+01:00

Josep Liñan. Jaume Bayó: escolapi a qui l’amor a la veritat va fer lliure. Barcelona: [s.n.], 2010

En Josep Liñan ens presenta un llibre homenatge al p. Jaume Bayó (1921-2008). Es tracta d’un lllibre amb una marcada presència dels textos autobiogràfics, doncs el P. Bayó durant alguns períodes de la seva vida va escriure nombrosos textos en els que reflectia els seus pensaments i sentiments vers els esdeveniments que vivia i les persones que l’envoltaven. El P. Liñan ha ordenat i presentat la introducció d’aquests textos, conservats a l’Arxiu Provincial de l’Escola Pia de Catalunya, de manera cronològica i n’ha redactat les parts de la seva vida de les que no n’havia deixat testimonis escrits. La part autobiogràfica comprèn la part d’estudis, formació i joventut fins a finals els anys seixanta. A partir d'aquest moment es descriuen les seves activitats a l’Escola Pia, a Sant Antoni, com a rector de la parròquia de Sant Josep de Calassanç i fins arribar al seu nomenament com a Provincial el 1976. En aquesta part del llibre el P. Liñan dedica més pàgines a la descripció dels trets característics de la seva personalitat, la seva intel•ligència i el seu fort caràcter, que amb esforç va arribar a dominar. La biografia conclou amb el relat dels seus darrers anys, amb l’activitat com a professor a Blanquerna, com a rector a la parròquia del Carme i la seva destinació definitiva a la parròquia de Sant Josep de Calassaç. Clou el treball la transcripció d’alguns escrits propis i altres records i testimonis sobre la seva figura intel•lectual i humana, apareguts al final de la seva vida i amb motiu de la seva mort.

L'Escola Pia Luz Casanova, de Barcelona

2010-12-17T09:46:00.003+01:00

La família de Luz Casanova (Avilés, Astúries, 28 d’agost de 1873 – Madrid, 8 de gener de 1949), després de perdre el pare, es traslladà el 1885 a Madrid. Des de petita la preocuparen les diferències socials, ella educada dintre de l’alta aristocràcia.. A Madrid començà a treballar a partir de 1900 en obres assistencials. El 1924 amb cinc joves més decidí viure en comunitat per a millor dedicar-se a l’atenció als necessitats, especialment amb escoles petites que anava fundant des de 1904 com a rèplica a les que obrien els protestants. S’hi ajuntaren altres joves que compartiren les mateixes inquietuds i tasques. Eren com unes voluntàries Apostòliques. Decidiren convertir-se en una congregació religiosa i el bisbe de Madrid dóna el 1927 l’aprovació diocesana a les Apostòliques del Cor de Jesús. El 1930 un grup d’aquestes joves emeté la professió religiosa dintre de la nova congregació. La Santa Seu aprovà la congregació el 29 de maig de 1943 com a Institució Religiosa de Dret Pontifici.
La presència a Barcelona data de 1929 al carrer de Calàbria. El 1954 l’ajuntament de la ciutat els cedí uns solars al carrer Marín i Almansa i comencen l’escola en uns barracons situats a l’espai que l’any 1979 les Apostòliques tornen a cedir a l’ajuntament per a la construcció de l’actual escola Friere. Adquiriren un solar més ampli al carrer Almansa on comencen a aixecar l’edifici actual. Atenien nens i nenes en aules separades del barri del Verdum, lloc on s’estableixen molts nou vinguts mancats de tot tipus de servei. Tenien parvulari, primària i donaven classe de batxillerat lliure. Les religioses no sols es preocupaven de l’escola, sinó que es comprometeren amb la gent del barri i visqueren conjuntament els seus problemes demanant els serveis i atencions indispensables a qualsevol ciutadà: això les fa molt estimades. En un primer moment, també a l’edifici del carrer Almansa assistien nens i nenes, però després només va ser per a nenes. Amb la progressiva implantació de l’educació general bàsica (EGB), es tornen a admetre nens a partir de 1977 en règim ja de coeducació. L’edifici es renovà el 1995 per atendre les exigències de la nova llei d’educació. La implantació de l’ESO demanava més espais com tutories, laboratoris, biblioteca, aula de tecnologia i informàtica...
L’1 de setembre de 2008 l’Escola Pia assumí la titularitat de l’escola i comprà l’edifici. Les religioses continuen vivint al barri i col•laborant amb la parròquia de Sant Sebastià i acollida a nou vinguts. La història de les Apostòliques té similituds amb la dels escolapis que també nasqueren primer com a obra d’atenció social i després es convertiren en religiosos. Comparteixen les dues institucions punts fonamentals del seu carisma. Per això el pas d’una institució a altra no sols ha estat ben acceptada pel professorat, pels alumnes, pels pares i pel barri sinó que hi han vist la possibilitat de pertànyer a un col•lectiu més integrat al país i una major seguretat de continuïtat.
Actualment el centre acull nens i nenes des de P3, primària i educació secundària obligatòria (ESO). L’esport més practicat és el basquetbol.

L’Escola Pia de Barcelona Calassanci

2010-12-10T09:31:00.005+01:00

El pare Josep Gispert, rector del col•legi de Barcelona Sant Antoni, fundà una sucursal del seu col•legi al carrer Ample en un edifici de lloguer propietat dels comtes de Solterra i després del de Caldes de Montbui. L’objectiu era descongestionar el de Sant Antoni ja que d’aquell barri procedien molts alumnes que cursaven estudis comercials. En el nou centre, que rebé el nom de Col•legi Calassanci, s’hi impartiren els ensenyaments des del parvulari, fins al comerç no oficial, passant pels quatre cursos de primària. Obrí les portes el primer d’octubre de 1893 com a sucursal i s’independitzà el 1899.
L’edifici no es pogué modificar perquè bona part eren sales nobles i els baixos estaven llogats a altres persones. Durant la guerra civil unes bombes dels bombardejos des del mar malmeteren greument la teulada i el 1939 es substituí per una terrassa.
L’escola s’acredità aviat i hi acudien alumnes no sols del barri sinó també de la Barceloneta, del Poble Nou i de poblacions del Baix Llobregat.
Cada classe tenia un patró i s’organitzava com una entitat amb president, junta, socis (tots els alumnes), quota moderada, festes, etc. Això li donava un aire molt obert i el tracte continu dels mestres amb els alumnes en un edifici petit i tancat, va fer que l’ambient fos sempre de molta familiaritat entre tots i el col•legi esdevingué un símbol de familiaritat i de tracte proper. Les festes no sols eren les col•lectives, sinó que cada classe tenia la seva i per tant al llarg del curs el col•legi bullia un dia i un altre amb alegria i bones maneres de fer.
El juliol de 1936 els religiosos foren forçats a abandonar la casa, acusats d’haver donat suport a la revolta militar, perquè en una de les habitacions hi trobaren l’uniforme militar d’un religiós que prestava el servei militar i aquells dies precisament es trobava fora. L’edifici va ser ocupat pel sindicat de la alimentació i després una senyora el llogà per a col•legi particular, però els bombardejos l’obligaren a marxar-ne.
A principis de febrer de 1939 es recuperà l’edifici i les classes es reobriren el primer d’abril de 1939. i continuaren com abans fins el 1956. El 1941 el pare Joan Clapers començà a publicar la primera revista escolar El Colegio Calasancio (en sortiren 72 números) amb la multicopista Drevy, aparell ideat pel pare Eusebi Oller.
El 1944 es creà l’Associació d’Antics Alumnes que desenvolupà una gran activitat amb trobades, teatre, exposicions. El 1955 es creà l’Agrupament escolta Sant Pau. Durant uns anys un dels religiosos de la comunitat s’encarregà de l’escola de la parròquia de Santa Maria del Taulat del Poble Nou.
A partir del curs 1956-1957 se suprimí la comunitat i dos religiosos hi anaven des del col•legi de Nostra Senyora. El pare Pere Boronat el redreçà i li donà una nova fesomia. La forta davallada de l’alumnat obligà a modificar la tradicional organització de l’escola i a obrir-se a nous camins, com l’ensenyament del batxillerat des de 1959 o acollir estudiants universitaris com a residents.
El 1977 va ser declarat centre filial núm. 1 de l’Institut de Batxillerat Milà i Fontanals. Amb la llei general d’educació de 1970, aquesta filial passà al col•legi de Sant Antoni.
El Col•legi Calassanci quedava únicament per a preescolar i educació general bàsica (EGB), nivells escolars que li foren reconeguts segons decrets publicats al BOE respectivament el 10 d’octubre de 1974 i el 28 de setembre del mateix any.
Amb la reforma educativa dels anys ’90, despoblament del barri, l’arribada de immigrants, el col•legi s’anà transformant per atendre les noves necessitats socials. La nova empresa propietària de l’edifici donà un termini per a ser deixat i l’Escola Pia l’abandonà l’estiu de 2007, després d’haver traslladat tots els nivells educatius reglats al col•legi de Sant Antoni. Els nivells no reglats mantenen el nom i titularitat de Col•legi Calassanci al carrer de Sant Antoni Abat i imparteixen PQPI, programa Èxit, RMT i Recerca de Feina.

L'Escola Pia de Sarrià - Calassanç

2010-11-26T10:28:00.007+01:00

El col•legi sorgí com a conseqüència de la saturació que hi havia en el de Barcelona Sant Antoni. El creixement de la ciutat amb l’auge industrial i comercial en enderrocar-se les muralles, portà també l’augment d’alumnes externs als escolapis de la Ronda. Els pares Josep Gispert, rector, i Jaume Espasell pensaren traslladar l’internat a un altre indret. Compraren el 1883 un solar al peu del Tibidabo als marquesos de Fontcuberta i encarregaren el projecte de l’edifici a l’arquitecte Francesc Mariné, el qual s’inspirà en els de Sabadell —el qual precisament s’havia construït seguint el model del seminari o internat de Barcelona Sant Antoni— i de Vilanova i la Geltrú.
El 1883 començaren les obres. Les dificultats econòmiques afebliren de tal manera la salut del pare Gispert que el portaren a la mort: una pintura a la porteria recorda la figura del fundador de l’escola. El 15 de setembre de 1894, encara sense acabar-se totalment les obres, es començà a habitar l’edifici i hi entraren els primers interns, els quals en el primer curs foren 180. El 1894 es col•locà el rellotge de la torre i el setembre de l’any següent a la sala d’actes es muntà el relleu que representa l’aparició de la Mare de Déu a sant Josep Calassanç, obra de Josep Sanabra.
El curs de 1902-1903 s’inicià amb la implantació del pla d’estudis comercials propi de l’Escola Pia per alumnes que no pensaven cursar el batxillerat. Era un complement de la primària elemental i s’impartien a més de les matèries pròpies dels ensenyaments comercials, dues llengües modernes, geografia estadística, dret mercantil, reconeixement de productes; la gran novetat va ser la implantació de les empreses simulades amb moneda escolar i tot tipus de material habitual a les oficines imprès per l’Escola Pia amb aquesta finalitat. El Museu Comercial fou un instrument pedagògic creat pel pare Pantaleón Galdeano que donà fama al col•legi.
El maig de 1907 se celebrà el primer festival esportiu. També aquell curs s’imprimí per primera vegada una memòria escolar. El 1912 s’instal•là l’electricitat en substitució del gas.
El curs 1923-1924 es varen admetre alumnes migpensionistes i el 1927-1928 també hi entraren externs. La llei de congregacions prohibia als ordes religiosos l’ensenyament; per a superar-ho i poder continuar amb una formació cristiana els pares de família crearen la Mútua Escolar Josep Gispert, que assumí la titularitat de l’escola.
El juliol de 1936 els religiosos es veieren forçats a abandonar el col•legi, el qual va ser saquejat. La Generalitat hi instal•là una residència per a nens, però aviat es convertí en l’Escola Popular Militar de l’exèrcit de la República.
Acabada la guerra civil no es pogué recuperar immediatament la casa perquè l’exèrcit vencedor la convertí en caserna. A finals d’agost de 1939 els escolapis hi pogueren tornar i es dedicaren a netejar-la per tenir-la a punt per al curs següent 1939-1940. L’estiu de 1961 es recuperaren la meitat de les pintures de Josep Segrelles sobre la vida de sant Josep Calassanç perdudes amb el saqueig del juliol de 1936. Avui estan exposades en una sala de la cúria provincial.
Els actes acadèmics o vetllades i els festivals esportius de fi de curs omplien diferents moments del curs escolar i donaven una imatge externa de centre amb alt nivell cultural.
Se signà el 1964 un acord amb la senyora Berta Jiménez segons el qual ella tindria un parvulari que substituiria el dels escolapis i els alumnes passarien a la primària del col•legi. El 2000 es rescindí el contracte i els escolapis acomodaren un pis de l’edifici per atendre els pàrvuls amb entrada directe per la Ronda.
El 20 de juny de 1968 es beneí el nou altar de la capella, obra de Salvador Aulèstia i es remodelà tot el presbiteri.
Per a gestionar els esports es creà el CES i es construí el pavelló, inaugurat el 29 de desembre de 1970, on abans hi havia les cotxeres.
La llei general d’educació de 1970 comportà moltes reestructuracions. El COU Jaume Bofill s’instal•là en el col•legi des de 1971 fins el 1982 en que es traslladà al col•legi de Barcelona Nostra Senyora. El 1982 s’amplià l’oferta educativa amb la creació del Centre de Formació Professional Calassanç, que s’especialitzà en l’ensenyament sobre imatge i so el curs 1878-1988. Ja hi havia entrat les nenes començant pel BUP (batxillerat unificat polivalent) el 1977, any en el qual també s’introduí el català com assignatura.
El nombre d’interns anava disminuint i el curs 1972-1973 es reuniren tots en una sola secció i s’integraren a les classes dels externs i migpensionistes. Fins aquell moment els interns feien vida totalment a part de la resta d’alumnes. Finalment el curs de 1977-1978 es tancà l’internat, institució que havia originat la creació de l’escola, però els temps manaven.
L’educació general bàsica, el batxillerat i la formació professional s’adaptaren a la reforma des del curs 1993-1994. L’any següent començà l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC), creant-se una fundació de la qual l’Escola Pia forma part juntament amb la Universitat de Barcelona; aquesta facultat universitària es traslladà després a Terrassa en un edifici independent.
La celebració del centenari de la fundació del col•legi es festejà solemnement el curs 1994-1995 i ens ha deixat un documentat llibre amb la història de l’escola del professor Miquel Puig i el gegant Vilana, amb l’uniforme primitiu del interns, batejat el 6 de maig de 1995, obra de l’artesà Ramon Aumedes del taller Sarandaca de Granollers.
El segle XXI s’obrí amb la inauguració del parvulari el curs 2000-2001, la reforma del pavelló poliesportiu el 2002 i l’inici del Centre de Formació de Tècnics Esportius el 2003.

L'Escola Pia de Sitges

2010-11-15T10:33:00.004+01:00

El 1932 un grup de famílies crearen l’Associació Cultural de Sitges a fi de poder atendre el col•legi que el 1925 havien deixat els germans maristes i que procuraren continuar uns mestres laics. Per assegurar-ne la continuïtat es posaren en contacte amb els escolapis, els quals el 1933 es feren càrrec de l’escola del carrer de la Illa de Cuba número 7. El primer curs 1933-1934 hi anava un religiós que residia a Vilanova i la Geltrú. Per al curs següent ja hi va haver una comunitat escolàpia a Sitges responsable de l’escola. Era un col•legi amb primària i comerç lliure com a primària completa, amb una sola línia. Per al curs de 1935 el col•legi es traslladà al xalet de Can Montaner.
A partir del juliol de 1936 tot canvià. Els religiosos es veieren obligat a abandonar el col•legi, amagar-se per fugir de la persecució. Dos dels religiosos foren assassinats. L’Associació Cultural va ser confiscada i l’edifici escolar es destinà a diversos usos puntuals.
El 1939 es restaurà l’Associació Cultural i els escolapis tornaren al col•legi. L’Escola Pia, però, decidí deixar l’escola a partir de l’estiu de 1941. A partir de l’11 de novembre de 1947 novament l’Escola Pia es va fer càrrec de l’escola segons noves bases aprovades per l’Associació. El 12 de setembre de 1948 el bisbe de Barcelona doctor Gregrorio Modrego beneí la nova capella. L’estiu de 1956 l’Associació veié amenaçada la continuïtat dels escolapis que anunciaren el tancament del col•legi: s’aconseguí parar el cop i el col•legi continuà com abans.
A partir de 1959 s’impartiren cursos de batxillerat lliure, és a dir que a final de curs els alumnes havien d’anar a examinar-se a un institut de batxillerat davant d’un tribunal de professors que no els coneixien. S’intentaren diversos camins per atendre millor aquests alumnes fins que un decret publicat al Boletín Oficial del Estado de 14 de setembre de 1965 el declarava Col•legi Lliure Adoptat (CLA), la qual cosa era un reconeixement oficial del centre per al batxillerat elemental.
La llei general d’educació de 1970 transformà el col•legi que a partir d’aquest any anirà implantant els nivells de preescolar, educació general bàsica (EGB). Aquest mateix any s’inaugurà el nou edifici, enderrocant el xalet modernista que fins aquell moment havia servit d’escola. En començar el curs 1972-1973 s’hi començaren a incorporar les nenes del col•legi de les religioses mercedàries, les quals progressivament deixaren la seva escola. De fet el CLA ja era compartit, encara que en locals separats. Des del curs esmentat s’inicià la coeducació amb la fusió dels dos centres.
L’Associació Cultural decidí que s’impartissin els tres cursos del batxillerat unificat polivalent (BUP) que equivalia al batxillerat superior anterior. Era una notable millora ja que amb el CLA només s’atenia fins aquell moment el batxillerat elemental.
El 1989 es va adquirir un edifici al carrer de Sant Isidre, de manera que el col•legi està a les dues voreres del carrer. La dècada dels anys noranta s’acomodà a la nova legislació amb la reforma educativa. La comunitat religiosa deixà de residir a la ciutat el 1993.
Actualment el col•legi té dues línies i ofereix educació infantil, primària, ensenyança secundària obligatòria (ESO) i diverses modalitats de batxillerat. Publica mensualment el full L’escola viu i Aula, revista que és una memòria anual redactada per professors i alumnes. Les dues publicacions ens donen puntual idea de la vida de l’escola.

L'Escola Pia d'Olot

2010-11-10T11:02:00.007+01:00

Es frustraren diversos intents de fundació des de meitat del segle XVIII. Finalment una reial ordre del 7 de setembre de 1858 donava la llicència per obrir el col•legi segons els acords signats entre l’ajuntament i l’Escola Pia el 30 de novembre de 1857. La ciutat amb uns deu mil habitants i en clara expansió industrial necessitava un centre docent que impartís el batxillerat, com oferien els escolapis. El setembre de 1858 començaren les classes a l’edifici conegut com l’Hospital. Progressivament augmentà el nombre d’alumnes i el 1860 s’inicià un petit internat per a nois de la comarca.
El 22 de setembre de 1871 l’ajuntament acordà expulsar els escolapis dels locals que ocupaven a l’Hospital. Els escolapis decidiren no abandonar Olot i buscaren locals on exercir l’ensenyament. Calia tenir un edifici propi i per això es comprà un solar a tocar de l’actual plaça Clarà i el 5 d’abril de 1877 es col•locà la primera pedra. El 29 de setembre de 1779 els religiosos ocuparen el primer bloc del nou edifici —a la part de ponent— i allà començaren les classes aquell curs. Després s’aixecà l’església —inaugurada el 7 de març de 1896— i el bloc d’orient. El 1956 s’aixecà un pis a tota la part escolar.
El col•legi impartí sempre a més de la primària i el comerç lliure, el batxillerat. El 1913 sota la direcció del pare Tomàs Garí-Montllor el centre de pàrvuls, primària i comerç es reorganitzà formant una escola graduada i s’introduïren mètodes que s’aplicaven en altres països d’Europa, amb la mentalitat de l’Escola Nova. Cants rítmics, moviment, expressivitat, creativitat foren principis que se seguiren. La llengua va ser per a tot el català. Se suprimí la separació entre externs i recomanats. El pare Manuel Montaner organitzà una taller d’agricultura a base de l’estudi del camp de la Garrotxa, que cridà poderosament l’atenció de personalitats catalanes de la Mancomunitat i procuraren que l’exposició que allí s’havia organitzat es traslladés a altres poblacions agrícoles. Es multiplicaren les activitats extraescolars: Adoració Nocturna, Congregacions marianes, Torna Eucarístics, Pomells de Joventut, Associació d’Antics Alumnes. Un fatídic 19 de maig de 1925 un inspector de primera ensenyança prohibí tot el que es feia i ordenà la dispersió dels religiosos fora d’Olot: va ser una dura repressió contra la llengua catalana i l’escola catalana.
A l’estiu de 1926 s’organitzaren, sota la direcció del pare Joan Profitós, amb alumnes d’altres col•legis unes primeres colònies de vacances a semblança de les d’Artur Martorell.
Per a salvar l’ensenyament cristià el 1933 l’escola es transformà en el Col•legi Fontanella, amb titularitat de l’associació de pares de família.
El 22 de juliol de 1936 els religiosos foren desallotjats de casa seva per la Federació local de sindicats units i la CNT. Durant els tres anys de la guerra civil, l’edifici serví per a tot: escola, caserna, presó, habitatge per a refugiats i els últims mesos per hospital.
El pare rector Jaume Subirana recuperà l’edifici el 20 de febrer de 1939 i l’habilità per a tornar a obrir les aules l’abril següent. El batxillerat no es tornà a doar fins al curs 1947-1948 en règim de centre lliure; el 24 d’abril de 1958 un decret oficial el declarava centre reconegut elemental de batxillerat i el 14 d’agost de 1960 com a centre reconegut superior.
Aquests anys foren esplendorosos per a l’escola. Es multiplicaren les activitats de que donava puntual compte la revista El Colegio. Es creà una estudiantina o «tuna». El cinefòrum per als alumnes guanyà prestigi dintre de la ciutat
Quan el 1970 entrà en vigor la llei general d’educació, l’escola decidí no cursar el batxillerat, sinó únicament el parvulari, l’educació general bàsica (EGB) i introduir la formació professional, la qual durà pocs cursos.
El 1999 s’inaugurà solemnement el nou pavelló esportiu i se li posà el nom de Germà Solà, en record de la extraordinària tasca que el germà Josep Solà va fer per l’educació en l’esport. No sols formà equips de diversos esports amb els alumnes sinó que fins i tot creà una escola de l’esport.
La revista Els àpits informa des de 1972 periòdicament de les activitats dels alumnes.
L’escola actualment a més dels ensenyaments reglats de parvulari, primària i secundària obligatòria (ESO), també ofereix un ventalls d’altres ensenyaments: Cursos formatius de grau mitjà en Conducció d’Activitats Físico-Esportives en el Medi Natural i Cursos formatius de grau superior en animació d’activitats físico-esportives. Per a treballadors en atur: Formació Ocupacional en les modalitats de d’administració d’empreses i comptabilitat (amb el programa SEFED simulació d’empreses) i d’auxiliar d’infermeria en geriatria. Per a treballadors en actiu s’imparteixen classes d’anglès i d’informàtica.

L'Escola Pia de Barcelona Sant Antoni

2010-11-03T10:35:00.008+01:00

El 27 d’agost de 1815 a l’església de sant Antoni Abat al carrer del mateix nom, s’hi celebrà una solemne missa a honor de sant Josep Calassanç: així els escolapis celebraven la presa de possessió de l’antic convent antonià. Feia més d’un segle que maldaven per establir-se al cap i casal de Catalunya: després de molts fracassos el 1806 s’arribà a un acord a tres bandes: frares antonians, ajuntament i escolapis per a la fundació d’un col•legi a Barcelona. El rei Carles IV donà el vist i plau, però la guerra del francès ho aturà durant nou anys.
El 26 de novembre de 1815 s’obriren les classes de llegir, escriure, aritmètica, gramàtica llatina i retòrica. El convent de la part esquerra de l’església quedà petit per a tant nois com hi acudiren. L’ajuntament cedí a l’Escola Pia l’edifici gòtic del davant. Els exàmens públics i impresos dels anys següents anaren acreditant els escolapis com a excel•lents mestres i l’alumnat augmentà.
El pare provincial Jaume Vada decretà el 20 de març de 1819 la nova casa, seu provincialícia; els provincials, però, continuaren residint a Mataró fins el 1845.
El rei Ferran VII i la seva esposa Amàlia visitaren el 1827 el col•legi i comprovaren l’estretor de la casa i afavoriren l’ampliació del convent cap a mar.
El 1846 s’aprofità l’enderroc de les muralles per ampliar el solar i obrir-se cap a la nova Ronda de Sant Pau. S’aixecà edifici separat per a l’internat o seminari, al qual s’afegiren dos blocs cap a ponent formant una U. Cap al 1875 s’edificà el xamfrà de la Ronda Sant Pau i el carrer Sant Antoni. S’unificà després la façana de l’església posant-hi l’escut de l’Escola Pia a més del dels antonians. L’internat es va fer petit i l’augment dels alumnes externs de batxillerat feren decidir a traslladar l’internat a un nou emplaçament, a Sarrià. El mateix any de 1894 el creava la sucursal, després casa canònica, al carrer Ample per alumnes de comerç.
L’escola es dotà del material i instruments més adequats en cada moment —museus, laboratoris, gabinets, biblioteca—, de manera que es convertí en el referent per a la resta de col•legis escolapis. Va ser pioner en la creació d’un pla d’estudis comercials per a la primària completa amb l’experiència de les empreses simulades i dues llengües estrangeres. Publicà la revista Ave Maria per als alumnes de totes les escoles. Aquí es crearen les primeres congregacions d’alumnes, model seguit en la resta. La bata escolàpia es creà el 1903 per evitar distincions socials en el vestir. L’Acadèmia Calassància formada per joves majoritàriament antics alumnes, va ser fundada pel pare Eduard Llanas i durant dècades publicà una interessant revista.
Durant els fets de la setmana tràgica del juliol de 1909 la major part de l’edifici va ser destruït pel foc i es perdé l’església amb les pintures de Jaume Huguet que representaven la llegendària estada de sant Antoni a Barcelona. Amb la destrucció de l’edifici desaparegueren moltes arxius, biblioteques i altres, i iniciatives de les que es portaven a terme. La preocupació principal de l’estiu de 1909 va ser poder col•locar els alumnes en locals, ni que fossin llogats, per a continuar la tasca educativa. Per als de batxillerat es llogà una casa al passeig de Gràcia que després es traslladà al carrer de la Diputació i és el col•legi de Nostra Senyora: el tercer que naixia de disgregacions del de Sant Antoni.
Després de patir moltes estretors i provisionalitats, el 1928 es pogué inaugurar el nou edifici de la Ronda Sant Pau. L’església es tornà al culte el 1915.
L’ensenyament havia reprès el ritme anterior. Hi havia una impremta on es publicava no sols la revista Ave Maria, sinó llibres per a les escoles. El 1922 el pare Eusebi Millàn introduí el basquetbol entre els alumnes, origen de la propagació d’aquest esport a Catalunya. Les congregacions marianes funcionaven novament. S’intentà crear un museu de ciències naturals. Només l’Acadèmia Calassància no tornà a la casa sinó que s’ubicà al col•legi de Nostra Senyora.
Durant la II República per salvar-se de la supressió, es convertí en la «Mútua docent pare Eduard Llanas», amb titularitat de l’associació dels pares de família.

A més del professorat, hi havia al col•legi des de meitat del segle XIX els «ayos», és a dir joves estudiants universitaris que a canvi d’acompanyar els alumnes, vigilar en els esbarjos i estudis i alguna altra tasca, rebien gratuïtament allotjament i manutenció: molts joves de fora de Barcelona gràcies a aquesta proposta pogueren fer carrera universitària i situar-se molt dignament a la vida.
El juliol de 1936 novament el col•legi patí incendi, saqueig i destrucció. El 1939 quan es recuperar després de la guerra civil, es pensà en vendre’l, però la fermesa del pare Joaquim Tous, rector de la casa el 1936, ho impedí: Sant Antoni tornà a renéixer.
Progressivament s’implantaren els diversos nivells de manera que al poc temps tenia ja parvulari, primer ensenyament, comerç, ensenyament professional, batxillerat i l’Acadèmia Mercantil per a l’ensenyament a joves obrers amb horaris nocturns. Els estius de 1940 i de 1941 l’escola organitzà per als alumnes colònies escolars a Alella; el govern civil les prohibí argumentant que era de competència exclusiva de la Falange Española.
Part de l’edifici va destinar-se a residència universitària, entitat que en alguns moments gaudí de fort prestigi. En els seus locals, per exemple, el 1963 s’hi celebrà el I Congrés de Cultura Catalana en la clandestinitat.
La llei general d’educació de 1970 suposà una transformació dels nivells d’ensenyament, però l’escola no sols no perdé el que tenia sinó que a més assimilà dues filials d’institut, fet que suposà un avantatge econòmic considerable. Actualment adaptant-se a la legislació educativa vigent l’escola imparteix els ensenyaments reglats de parvulari, primària, educació secundària obligatòria (ESO) i batxillerats. Atén el problema social de marginació que pateixen algunes persones i ofereix ensenyaments no reglats com PQPI, cicles formatius mitjà i superior, formació ocupacional.
En el Casal de Joves Calassanç hi ha l’Agrupament Escolta Sant Antoni, la colla de geganters, el grup Mou-te, Esplai Jove i altres activitats de lleure per a nois i joves com música i esports.
El col•legi ha estat popular i aglutinador, ha fet barri. El 1826 aconseguiren els escolapis que la benedicció dels animals del 17 de gener es fes a la porta de la seva església i que hi passessin els Tres Tombs, fets que han continuat fins a l’actualitat. Sant Antoni ha donat nom a un tram de la Ronda, al mercat, a un barri barceloní, al gegant del barri (En Tonet).

Història del Casal Pare Sallarès de Sabadell

2010-10-27T10:20:00.003+02:00

Jordi Peig Pradas. Un quart de segle : la història del Casal Pare Sallarès.(1985-2010).

El casal del Pare Sallarès ha estat sempre vinculat a l’Escola Pia de Sabadell des de la seva fundació el 1985 pel pare Josep Zanuy, commemora aquest any el seu 25 aniversari. La intenció inicial era fer trobades setmanals amb alumnes de 7 d’EGB a la seu de la comunitat escolàpia per parlar de temes de religió i valors, i a l’hora passar una estona distesa amb els companys fent unes partides de tennis taula, billar, etc. Al cap de 25 anys d'aquesta trobada Jordi Peig Pradas, un jove ex-alumne d’aquesta escola que durant molts anys ha estat compromès amb el Casal, primer com a membre de grup i després com a monitor, ha volgut deixar testimoni de les seves vivències i de la petita història d’aquest agrupament amb la redacció d'un llibre que recull la seva història. És una petita història col•lectiva, un testimoni del particular teixit social del nostre país en el que l’associacionisme i el voluntariat n’és un tret característic. Com diu en Eduard Pini al seu pròleg, aquesta és una riquesa particular que es valora quan un marxa fora de Catalunya per un llarg temps. En l’educació dels joves resulta enormement enriquidor rebre i alhora transmetre els valors de solidaritat, convivència i respecte que als casals i esplais fomenten entre els seus membres. Al llarg d’aquests 25 anys els grups del Casal han participat en diversos actes socials de solidaritat i compromís amb el tercer i quart món. S’ha anat, per exemple, a camps de treball a Cuba. El llibre aplega la història de l’activitat de cada grup d’edat que han anat passant pel Casal i els records que hi han deixat. El primer capítol l’autor l’ha dedicat a la biografia del fundador, l’escolapi Joan Zanuy. La major part del material per a l’elaboració d’aquest llibre han estat testimonis orals dels mateixos protagonistes de la història, però en part també s’ha pogut disposar de la documentació escrita original. Aquesta es troba a l’Arxiu Provincial de l’Escola Pia que la conserva com a dipositari del patrimoni documental de l’Escola Pia de Catalunya.

El llibre es va presentar el 16 d’octubre de 2010 a l’Escola Pia de Sabadell i va comptar amb la presència de Joan Fontoba, director-gerent de l’Escola Pia de Sabadell, Eduard Pini, continuador de la tasca iniciada per Josep Zanuy fins la seva marxa a Cuba, José Martín, ex-director gerent de l’Escola Pia de Sabadell i el provincial P. Provincial Jaume Pallarolas.

Si voleu adquirir aquest llibre podeu contactar amb ells al seu blog
I la seva pàgina al Facebook.

L'Escola Pia de Granollers

2010-10-25T10:45:00.010+02:00

Els germans de la Doctrina Cristiana deixaren el col•legi parroquial de Granollers en acabar el curs 1932-1933. El temps apressava i calia trobar substitut abans de setembre. L’Associació de Pares que n’era responsable, s’entrevistà amb el pare provincial de l’Escola Pia Joan M. Vives i arribaren a un acord. Els escolapis obririen les classes el setembre de 1933. S’acabava d’aprovar a les Corts espanyoles de Madrid la llei contra les congregacions religioses, segons la qual aquestes no podien tenir escoles. Els religiosos com a ciutadans podien exercir de mestre o professor en altres col•legis; els col•legis dependents de parròquies o bisbats quedaven exclosos de la prohibició. Si l’Escola Pia perdia els seus col•legis, Granollers li oferia la oportunitat de continuar dedicant-se a l’educació en una escola parroquial.
La direcció anterior de l’escola seguia un sistema i organització semblant al francès i amb molta presència de la llengua d’aquell país veí. Els escolapis aplicaren l’organització més d’acord amb el país i amb la llengua catalana com a base de l’aprenentatge de la lectura. Tres classes de primària i la superior de comerç foren els nivells acadèmics implantats. Començaren el curs 160 alumnes, els quals dos anys després es convertiren en 325.
El mateix 1933 el Ministeri d’Instrucció Púbica creà a Granollers un institut municipal per impartir-hi batxillerat. Els escolapis no s’hi oposaren, sinó que buscaren la col•laboració: aconsellaren els seus alumnes que s’hi matriculessin i, com que només tenien classe al matí, a les tardes els recollien a l’Escola Pia per a la religió i repàs d’assignatures; el pare rector Julià Centelles, llicenciat en filosofia i lletres, hi treballà com a professor.
El col•legi parroquial era un espai estret i l’Escola Pia cregué oportú buscar un local propi on traslladar-hi un dia l’escola. Es parlà amb l’ajuntament, la parròquia i el patronat parroquial. Aquest últim i el senyor Josep Serrat Bonastre acordaren que aquest últim cedia la casa que tenia al carrer Conestable núm. 1 per al futur col•legi. El 26 de desembre de 1934 se signà l’escriptura d’adquisició de la finca.
El 19 de juliol de 1936 els religiosos foren obligats a abandonar la comunitat i buscar refugi davant la persecució de que eren objecte. L’edifici va ser incendiat i arrasat. El pare Roderic Milian va ser l’únic religiós de la comunitat que fou assassinat.
El 1939 es trobaren els escolapis sense casa. A l’abril arribà el pare Centelles i gestionà obrir l’escola a la casa del carrer Conestable; així es va fer el primer de maig de 1939. Començava una nova etapa per als escolapis en casa pròpia ja que el patronat parroquial es va dissoldre.
La petita casa s’amplià el 1942 amb aules provisionals al pati. El 9 de juny de 1940 es beneí la primera pedra del que seria l’església, a sobre de la qual s’hi construiria l’internat i algunes aules. El 1945 s’inauguraren aquestes obres. L’internat es tancà el 1961 perquè ja no responia a les necessitats per les que s’havia creat: atendre els nois de la comarca.
Entre 1968 i 1970 s’aixecà el bloc d’aules i altres dependències escolars de l’avinguda de Sant Esteve i el 1989 es completà la construcció amb la part de la cantonada.
El 29 d’abril de 1964 el col•legi rebia la qualificació de reconegut elemental per al batxillerat, nivells que s’impartia des de 1944 amb la condició de lliure.
La llei general d’educació de 1970 reconvertí i aprovà el col•legi com a centre de preescolar, educació general bàsica (EGB) i batxillerat unificat polivalent (BUP). A partir de 1982 es completà amb el curs d’orientació universitària (COU).
El 1985 l’Escola Pia absorbí el col•legi de les religioses vedrunes del carrer Guayaquil. A l’edifici s’hi afegí un nou bloc el 1994 a la cantonada dels carrers Guayaquil – Castella – Barcelona.
Els ensenyaments reglats que actualment s’imparteixen són els següents: infantil, primària, ensenyament secundari obligatori (ESO) i batxillerats. Per atendre les necessitats socials generades últimament, l’escola ofereix diversos programes, com de garantia social, de renda mínima d’inserció, SEFED, de reciclatge de treballadors en atur i programes ocupacionals.
Cal assenyalar el voluntariat com activitat i actitud entre els alumnes grans que presten servei a diferents centres assistencials de la ciutat.
El 1962 es publicà la primera revista escolar. Des de 1986 surt de l’escola la revista El Crit, la qual ha travessat diverses etapes i formats.
A finals de la dècada del anys 1950 s’inicià l’escoltisme a la ciutat gràcies a l’aportació i esforços de diversos religiosos.
La mediateca és un espai de l’escola que té molt protagonisme en la formació dels alumnes.
El grup Mou-te, que reuneix els nois i noies que volen aprofundir en l’aspecte religiós i a que a Granollers, s’hi reuneixen freqüentment els d’altres col•legis.
Tradicionalment l’Escola Pia ha participat en la vida de la ciutat. El 1948 la presència de les relíquies de sant Josep Calassanç aplegaren entorn del col•legi molts antics alumnes, el 1958 es repetí una gran trobada per a festejar els 25 anys de l’arribada dels escolapis a la ciutat. El 1964 se celebraren a Granollers els II Jocs Esportius Escolapis de Catalunya amb participació de nois de tots els col•legis escolapis catalans i amb la col•laboració de l’ajuntament i dels clubs esportius locals que prestaren els seus espais per a les competicions.
El handbol s’inicià a Granollers amb alumnes de l’Escola Pia com a planter i aquí es crearen els primers equips infantils i juvenils. El bàsquet sempre ha tingut en el pati de l’escola un espai d’entrenament i de competició; per això el 1971 l’Escola de`Bàsquet Emili Botey s’ubicà a l’Escola Pia en record del lloc de l’origen d’aquest esport.
Les aules del col•legi han servit moltes vegades per a cursets i conferències de formació de mestres. L’Escola d’Estiu de 1970 se celebrà en els locals de l’Escola Pia i la de 1973 també si havia de tenir però una ordre governamental la va suspendre. Eren temps de repressió que atemoria a més d’un centre, però l’Escola Pia s’oferí generosament al servei dels mestres.
El 1990 un grup d’alumnes va ser guardonat amb el premi CIRIT.
Amb motiu de la celebració dels 75 anys de la presència de l’Escola Pia a Granollers, el 18 de desembre de 2009 l’Ajuntament li entregà en un solemne acte la Medalla de la Ciutat juntament amb altres quatre persones.

Bibliografia:
- Diccionario enciclopédico escolapio. Vol. I: Presencia de Escuelas Pías. Salamanca: Ediciones Calasancias, 1990; pàg. 482-485.
- Joan FLORENSA: El projecte educatiu de l’Escola Pia de Catalunya (1683-2003): una escola popular. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, Escola Pia de Catalunya, Societat d’Història de l’Educació als Països de Llengua Catalana, 2010.
- Rosa SERRA I SALA: L’ensenyament primari a Granollers durant la 2n República (1931-1933). Granollers: Gràfiques Garrell, 2003.

L'Escola Pia de Calella

2010-10-19T09:49:00.010+02:00

Després del llarg període del segle XVIII en que era impossible obrir noves cases, tot just acabada la guerra del francès, l’Escola Pia de Catalunya obre col•legis a Barcelona, Sabadell i Calella.
Domènec de Caralt i Plàcies antic alumne de Santa Anna de Mataró i fill d’aquesta ciutat però que residia a Calella, entrà en tractes amb els escolapis per una fundació en la seva vila de residència. El 31 de desembre de 1815 es reuniren a Mataró el pare provincial Pelegrí Martí, Domènec Caralt i una comissió de l’ajuntament de Calella: acordaren les bases. Un ple de l’ajuntament amb molts ciutadans presents ho ratificà. Dirigiren la petició al monarca que contestà el 14 de maig de 1819. El bisbe de Girona donà el seu consentiment amb decret del 2 d‘agost de 1819
Mentre, Domènec Caralt cedí davant notari la seva casa amb el solar adjacent al carrer Jovara el 5 de setembre de 1819. El 31 d’agost el pare provincial Jaume Vada ja havia pres possessió de la casa. El 13 de novembre de 1819 s’inaugurà la nova casa escolàpia.
Els primers anys la situació econòmica de la casa tingué dificultats perquè depenia alhora de Domènec Caralt i de l’ajuntament. Les diferències polítiques tot sovint enfrontades entre els dos patrons repercutia en els escolapis que no cobraven el sou acordat al seu moment.
L’ensenyament que sempre s’impartí en el col•legi va ser el de les primeres lletres o primària i l’aritmètica pràctica o comerç. En alguns moments hi va haver algun grup d’alumnes que cursava llatí o batxillerat.
La casa cedida per Caralt era insuficient i en males condicions. Es pensà en aprofitar el solar i construir-hi un edifici de bell nou. La part de col•legi, internat i comunitat s’edificà a partir de 1888 durant el rectorat del pare Narcís Costa i Fornaguera, gràcies a l’ajuda del seu germà Tomàs, arquebisbe de Tarragona. La primera pedra s’havia col•locar molt abans, el 13 d’octubre de 1859. El rector següent Sebastià Serra (1894-1900) va ser qui inicià la construcció de l’església segons plànols de l’arquitecte Cabanyes; s’acabà el 1922.
En començar el segle XX, s’intensificà l’acció pastoral amb els nois que, en acabar la primària, entraven tot seguit a treballar a les fàbriques. Constituïren l’Associació Calassància. Es comprà una casa separada del col•legi i s’hi creà un centre amb classes nocturnes per a obrers i múltiples activitats. A més d’aquesta activitat es fundaren la Congregació mariana i la del venerable orde de sant Francesc d’Assís.
El col•legi no es tancà durant el decenni de supressió dels ordes religiosos (1835-1845), ni durant el sexenni; només patí alguna angoixes durant la setmana tràgica (1909). Durant la II República espanyola hagué de transformar-se en la Mútua Escolar arquebisbe Costa i Fornaguera.
El 22 de juliol de 1936 els escolapis abandonaren el seu edifici per por a represàlies i saqueigs com de fet es produïren. L’edifici es convertí en presó i després en residència per a refugiats. Quan acabà la guerra, l’exèrcit nacional s’hi instal•là fins al primer de març en que els escolapis recuperaren la seva casa i pogueren preparar l’obertura de l’escola per al 18 d’abril.
L’Associació d’Antics Alumnes es fundà 26 de setembre de 1949 després d’haver col•laborat intensament al costat de la comunitat en les festes per l’avinguda a la vila de les relíquies de sant Josep Calasanç.
Les dècades dels anys cinquanta i seixanta durant els estius al col•legi hi havia unes colònies de nois que ajudaren econòmicament la casa. Es pogué pensar en aixecar un bloc nou per a les aules a la cantonada dels carrers de Sant Isidre i Jovara, espai que fins fins aleshores era pati. S’inaugurà solemnement el 5 de desembre de 1965. Al xamfrà s’hi col•locà una terracota de l’escolapi Francesc Barrachina.
L’escola es transformà seguint les directrius de la llei d’educació de 1970. Va ser aprovat per al preescolar amb decret publicat al BOE el 10 d’octubre de 1974 i per a l’educació general bàsica o EGB amb del 15 d’octubre de 1974.

La reforma educativa dels anys vuitanta permeté allargar l’ensenyament fins als setze anys amb parvulari, primària i educació secundària obligatòria (ESO). Se signà el 1991 un conveni amb les religioses de Lestonnac, segons el qual elles impartiren el parvulari i la primària i els escolapis l’ESO i batxillerat. Això demanava per part d’aquests últims remodelar l’edifici cosa que es va fer amb una permuta: part del solar, a canvi de la nova construcció que inaugurà el president de la Generalitat M. H. Jordi Pujol el 2 de febrer de 1997.
El 28 de març de 2007 es va fer públic l’acord segons el quan l’Escola Pia absorbia el col•legi Lestonnac de la Companyia de Maria i quedava uniformat l’ensenyament des del preescolar fins al batxillerat amb una única titularitat. L’Escola Pia té ara els edificis de les dues institucions.
La revista L’oreneta des de fa anys va donat informació de les activitats de l’escola.

L'Escola Pia de Nostra Senyora, Barcelona

2010-10-15T12:17:00.007+02:00

Amb l’incendi del col•legi de l’Escola Pia de Sant Antoni durant la setmana tràgica del juliol de 1909, els alumnes quedaren sense aules per a poder començar el curs 1909-1910. Els escolapis llogaren diferents locals a fi que no perdessin el curs. Per als de batxillerat es llogà una casa del passeig de Gràcia número 7 i part de la del 5. Part de la comunitat de Sant Antoni també s’hi acomodà per tenir més a prop les classes. El curs següent ja quedà pràcticament independent del de la Ronda.

Es 1912 comprà la casa número 277 del carrer de la Diputació i allí es traslladà escola i comunitat, prenent el nom de Col•legi de Nostra Senyora de l’Escola Pia.
Des del primer moment a la nova adreça s’hi traspassà la direcció de la revista Ave Maria i també l’Acadèmia Calassància.
L’obertura d’aquesta casa va ser atendre els alumnes de batxillerat de l’incendiat edifici de Sant Antoni, però tot seguit es comprovà que també hi havia demanda per a primària i comerç: al carrer de la Diputació ja n’hi començà i es convertí en un col•legi nou.
El 1933 per imperatius legals es transformà en la Mútua Escolar Bernat Metge. El pare Jaume Carceller (actualment beatificat) fundà un grup dintre de la federació de Joves Cristians. El 1936 els religiosos foren obligats a abandonar la casa la qual va ser ocupada per UGT.
El 26 de gener de 1939 el pare Joan M. Vives va recuperar l’edifici; les classes s’obriren el mes d’abril. El batxillerat va ser reconegut oficialment per decret de 22 de setembre de 1939.
El 1940 es comprà la casa contigua, número 275. Als baixos s’hi construí la nova capella amb pintures als absis de Miquel Farré Albanés i una imatge de l’escultor Rius.
El 1940 es creà un Centre intern d’Acció Catòlica: publicà es revistes Timón i Apostolado i va atendre durant anys amb catecisme, escola, servei mèdic el suburbi de Mina Pequín. Aquesta activitat consciencià sobre el problema social a bon nombre de joves, fet que condicionà la seva vida.
El col•legi es convertí en un centre de renovació litúrgica i gregoriana. Els alumnes de batxillerat seguien la missa dialogada i es feien per un d’ells les lectures en llengua vernacla. La mà experta del pare Miquel Altisent s’hi va fer notar. Durant uns anys també hi va haver una escolania o grup de Pueri Cantores. Un grup d’antics alumnes crearen l’associació respectiva i restauraren l’Acadèmia Calassàncisa que tornà a publicar la revista La Academia Calasancia on s’estrenaren futures plomes que han prestigiat el món periodístic i literari, com Josep M. Espinàs.
No s’oblidà la pràctica de la gimnàstica i de l’esport. A l’escola s’han iniciat cèlebres figures del futbol, del basquetbol des de Ricard Zamora.
El 1952 els religiosos Josep Almirall i Octavi Fullat fundaren l’agrupament escolta Mare de Déu de Núria, en un moment crític per la prohibició i persecució de que era objecte aquest tipus d’agrupació juvenil. El para provincial Francesc Llenas l’aprova oficialment amb una circular del 22 de novembre de 1955 i creà el Centre Escolapi de Muntanya (CEM), per a tots els agrupaments que a imitació d’aquest es volguessin crear en els col•legis escolapis.
L’edifici es mantenia amb l’estructura interna dels habitatges familiars, la qual cosa comportava que les aules, per exemple, o fossin petites o allargades amb espais perduts. El 1960 es reformà totalment l’immoble i s’hi aixecaren dos pisos sobre els dos edificis.
A partir del curs 1982-1983 es comença a suprimir els cursos de la EGB no admetent alumnes en els primers cursos. El 1983 se suprimí la comunitat i s’hi traslladà el COU Jaume Bofill que l’Escola Pia tenia a al col•legi de Sarrià, però que era únic per a tots els col•legis d’escolapis i d’escolàpies de Barcelona. Es creà el Centre Cultural Calassanç amb un ampli programa de concerts, conferències i altres actes culturals dirigits a alumnes i antics alumnes.
Actualment imparteix Educació Secundària Obligatòria (ESO) i Batxillerats.

L'Escola Pia de Caldes de Montbui

2010-09-30T11:20:00.014+02:00

La fundació d’un col•legi escolapi a Caldes de Montbui va ser fruit de la generositat dels germans Salvador i Rosa Font i Boet els quals llegaren els béns que tenien a la població per aquesta finalitat. No ho pogueren veure realitzat sinó que foren els seus marmessors els que entregaren els béns a l’Escola Pia. La congregació provincial de l’orde aprovà les bases de fundació i l’acceptació dels béns en 19 de gener de 1909.

La Casa Marquès era insuficient per a comunitat i escola. Per això es llogà un local a l’actual carrer de les Escoles Pies conegut com «la Sibèria» per a classes, les quals s’obriren el 18 d’octubre de 1909. Al costat de la Casa Marquès s’hi afegí un bloc per capella i quatre aules, que s’inauguraren el 26 d’agost de 1914.
La organització acadèmica era la normal en els col•legis escolapis, és a dir quatre classes, a la última de les quals s’hi impartia comerç no oficial sinó com a primària completa. També hi havia les classes nocturnes per a obrers des d’època de la Sibèria. El pare Domingo Ramon ensenyà dibuix i pintura durant una llarga temporada: era un artista reconegut i participà en exposicions locals de pintura.

Com a activitats extraescolars del primer quart de segle, podem assenyalar els Torns Eucarístics, els Pomells de Joventut, els joves de la Federació de Joves Cristians (Fejocistes) amb l’equip de bàsquet i una incipient Schola Cantorum.
Com a conseqüència de l’aixecament del 18 de juliol de 1936, els religiosos foren obligats a abandonar la casa que va ser saquejada i molt mobiliari destruït, principalment el de la capella. El senyor Jaume Guarch salvà l’arxiu de la casa i el drapaire Cruells comprà bona part de la roba litúrgica que després de la guerra tornà gratuïtament als escolapis.
Foren assassinats els següents religiosos de la comunitat: Josep M. Sanromà i Guasch, Albert Galiano i Castellà (es trobava a Balaguer de vacances), Salvador Vilà i Cos, Pompili Paré i Permanyer i Antoni Forcada i Oller. També foren assassinats els pares Martí Sitjar i Martí Pujolar que s’hi trobaven per prendre banys.
El 29 de gener de 1939, després del pas de les tropes nacionals per la població, arribà el pare Eduard Martí i va prendre possessió del col•legi. El 2 de febrer arribà el pare Josep Aragonès. Eren els dos supervivents, ja que el germà Miquel Reguant havia mort de malaltia. El 24 d’abril obriren les portes de l’escola amb l’ajuda del senyor Magí Ramento. L’estiu de 1939 es reforçà la comunitat especialment amb el jove pare Ricard Manich, religiós que impactà fortament i positiva en el jovent calderí.
L’edifici no patí greus destroces. La capella, desmantellada el 1936, es restaurà i pogué ser inaugurada el 18 de maig de 1944. El pare Pere Ferrer (rector de 1952 a 1961) reorganitzà la quarta classe o estudis de comerç: la graduà en tres cursos i assignatures com les de batxillerat amb la col•laboració de diversos professors laics. El pare Josep Baburés (rector 1961-1967) introduí el batxillerat com estudis lliures i aconseguí que el 2 de març de 1967 es convertís per decret ministerial en Col•legi Lliure Adoptat (CLA) dependent de l’Institut de Batxillerat de Manresa.

La llei d’educació de 1970 transformà el centre en preescolar i educació general bàsica (EGB). L’Escola Pia procurà i esmerçà esforços a fi de no perdre el CLA pel que suposava d’ajuda a la població. L’Ajuntament n’assumí tota la responsabilitat i creà el 1973 el Centre Manolo Hugué (avui institut de batxillerat), el qual durant quatre cursos va estat dirigit per un escolapi. Al costat de la introducció del batxillerat es produí primer la plena graduació del preescolar i de la primària i després una potenciació de la EGB amb un equip de mestres ben format, preparat, jove i entregat, equip que ha creat una escola de prestigi que ha portat al posterior creixement. Sota la direcció del pare Ignasi Peguera aquests anys de la dècada del ’70 es creà una Escolania que gaudi de prestigi i va intervenir en concerts de Nadal a Caldes i en alguns congressos o trobades regionals; va rebre la medalla dels Cors Clavé.

L’edifici quedava obsolet i es pensà en la seva remodelació. Finalment s’optà per la compra d’un solar i construir-hi la nova escola. El 17 de setembre de 1978 s’inaugurà el nou edifici per a la EGB, el qual va ser visitat oficialment pel president de la Generalitat molt honorable Josep Tarradellas el 14 d’octubre següent. El preescolar s’obrí el gener de 1979.

El curs 1984-1985 se celebraren amb solemnitat els 75 anys de la fundació de l’escola i en el de 2009-2010 s’ha arribat al centenari de la presencia de l’Escola Pia a la localitat, fet que ha estat commemorat degudament.

En el nou emplaçament l’escola ha tingut un fort creixement. Per poder implantar l’ESO amb qualitat s’entrà en converses amb les germanes vedrunes i s’arribà a l’absorció del seu col•legi signada el 7 de març de 1994. Units amb dues línies es demanà a la Generalitat la ampliació a tres, cosa que va ser aprovada (DOGC 17-9-1997). El 1996 se s’acordà amb les religioses del col•legi Cor Immaculat de Maria de Sant Feliu que l’Escola Pia de Caldes admetria amb preferència els seus alumnes de primària a ESO.
L’AMPA aconseguí una de les aspiracions d’anys abans: que s’impartís el batxillerat, és a dir que els alumnes poguessin passar del col•legi a la Universitat. Un decret publicat en el DOGC el 30 de novembre de 1999 ho autoritzà.
També calia ampliar l’edifici i es col•locà la primera pedra el 16 d’octubre de 1993 i s’inaugurà oficialment el 27 de novembre de 1994. Durant el curs 2006-2007 es reformà la façana interior amb uns panells de color que alegren el pati.
Durant el curs 2004-2005 el pare Antoni Piña deixà la direcció de l’escola que passà a Gregori Martínez Ruiz, primer laic que assumeix aquesta responsabilitat a l’Escola Pia de Caldes.
La revista Guisla dóna informació de les activitats de l’escola.

Bibliografia:
- Cent anys al servei de l’educació 1909-2009: Escola Pia de Caldes. Caldes de Montbui: Escola Pia de Catalunya, 2009. 183 pàg.

Estudis sobre l'educació a la Garrotxa del segle XVIII

2010-09-27T16:12:00.003+02:00

La permanència al llarg de molts anys de les nostres escoles i la seva implicació en el teixit local fa que de tant en tant apareguin publicacions d’investigadors en les que l’Escola Pia hi apareix d’alguna manera o altra. La influència de l’educació en la formació de la societat no es veu prou reflectida entre els investigadors en història local, donada la poca explotació dels fons que disposen d’informació sobre història de l’educació. Per això recordem novament que l’Arxiu Provincial de l’Escola Pia posa a disposició dels investigadors el seu fons, producte de l’activitat de les seves escoles a Catalunya en els darrers 300 anys.
Una mostra d’aquestes investigacions la podem trobar la col•lecció anual que publica l’Arxiu Comarcal de la Garrotxa, Estudis Històrics de la Garrotxa, que en la seva darrera publicació, corresponent al 2009 però distribuït ja el 2010, recull els articles que l’historiador olotí Miquel Puig i Reixach ha anat publicant entre 1986 al 2009 al setmanari La comarca d’Olot. Sempre centrats en la història local al voltant del segle XVIII, recull petits estudis sobre aspectes molt diversos de la vida social de la Garrotxa. El llib
re comença amb un primer capítol dedicat a informacions referents als diversos estatges de la vida, del naixement fins a la mort. Els primers textos fan referència a alguns episodis centrats en la història de la infància i la seva educació a Olot. Destaquem “Estudiants fora d’Olot”, article que s’inicia amb la referència a un maldestre estudiant olotí anomenat Ignasi Casabó i Dou que malgrat viure a Olot va estudiar, com altres minyons olotins, a l’Escola Pia de Moià, però en va ser retornat al cap de molt poc per “ser corto de talento y no entender palabras castellanas”.

Primera pàgina del llibre Libro de la matrícula de los menores
con que se notan las cosas de las Escuelas Pías de Moyá.
APEPC, 07 -20, capsa 14, núm. 5.

La font d’informació prové d’un llibre custodiat a l’Arxiu de l’Escola Pia: Libro de la matrícula de los menores con que se notan las cosas de las Escuelas Pías de Moyá, (1756-1807), una mena de llibre de registre dels nois que entraven a estudiar amb els escolapis. Amb aquest llibre podem conèixer dades dels estudiants: a més de la seva vila d’origen, en molts casos coneixem com va ser el seu pas per l’escola, ja que s’hi afegeix un breu comentari sobre les seves característiques personals i acadèmiques. Es tracta d’un testimoni excepcional per a la història de l’educació a Moià i a la Catalunya central. Rossend Carsallach va fer un estudi històric sobre aquest llibre publicat a Catalaunia. (núm. 266, 1984, p. 1-8) que aprofundeix en aquest tema i on es pot veure un quadre amb la classificació de tots els estudiants d’aquell període per lloc de provinença. Llegint-lo, ens imaginem l’esforç que podia representar per alguns pares enviar el fill a estudiar tan lluny de casa.

Miquel Puig i Reixach. Històries olotines del segle XVIII, Olot: Arxiu Comarcal de la Garrotxa, 2009 (Estudis històrics de la Garrotxa, 4)

L'escolapi Rodolf Puigdollers publica una investigació sobre la vida de Pau de Tars

2010-09-13T12:43:00.001+02:00

Rodolf Puigdollers i Noblom. Vida de Pau de Tars : apòstol del Messies Jesús. Barcelona: Claret, 2010 (La gran biblioteca; 6)
El doctor Puigdollers, professor a l'Institut Superior de Ciències Religioses de Vic ha publicat aquest estudi biogràfic de l'apostol Pau, nascut a Tars (Anatòlia) en una data que l'autor no fixa més enllà de l'any 5 de l'era cristiana, i que va morir com a màrtir a Roma entre els anys 64 i 68, en tot cas durant el regnat de Neró i al mateix temps que l'altre fundador de l'església, Pere. L'autor descriu la figura de l'apòstol a través de les dades que ofereixen les seves cartes, el llibre dels Fets dels apòstols, escrit pocs anys després de la seva mort, les dades arqueològiques i les llegendes que sobre ell ha recollit la tradició. Dividit en 30 capítols de curta extensió, el llibre fa una acurada descripció de la seva vida personal i intel·lectual com a teòleg i predicador, amb contínues referències i cites textuals de les fonts.

El fons Josep Cabré i Alentorn. Escultor i decorador de l'època modernista.

2010-08-30T17:15:00.005+02:00

L’Arxiu Provincial de l’Escola Pia de Catalunya conserva un fons no escolapi pertanyent a l’arquitecte i escultor Josep Cabré i Alentorn (Tarragona, 1863-Barcelona 1953) i que arribà a l’arxiu com a donació de l’escolapi Antoni M. Maduell, que l’havia rebut per part de la seva germana M. Dolors, amiga dels fills de l’esmentat Cabré, que el conservà a casa seva quan els fills de Cabré van decidir liquidar els objectes i documents del seu difunt pare. La recent mort de Maria Dolors Maduell, el 26 d’agost, ens ha donat peu per parlar d’aquest fons, doncs gràcies a ella els documents es van conservar fins l’actualitat.

Artista força desconegut, treballà sobretot amb arquitectes, realitzant la decoració dels espais interiors i exteriors dels edificis, a més de dissenyar objectes de diversa funció. El fons recull esbossos i projectes, originals i algunes fotografies, de treballs molt diferents com la decoració escultòrica i relleus d’interiors de cases particulars, esglésies, cementiris, mobiliari litúrgic (cadires de cor, aranyes, canelobres, altars ...) i domèstic (miralls, cadires, làmpades, etc.). D’entre la decoració escultòrica destaquen els escuts nobiliaris, episcopals i civils, com per exemple de la Generalitat i el Centre de Lectura de Reus. Treballà en la decoració interior d’esglésies a Aiguamúrcia, Vilafranca del Penedès, Reus, Juneda, Badalona i Barcelona. Destaca especialment el disseny de tota la decoració interior, excepte les imatges, de la nova església parroquial de Santa Coloma de Gramanet, construïda entre 1912 i 1916, i que fou destruïda completament el 1936 de la qual només en resten alguns testimonis fotogràfics i els dibuixos originals que el nostre arxiu conserva. El seu estil recull els gustos de la burgesia de l’època, majoritàriament neogòtic en decoracions exteriors i interiors d’esglésies i també modernista en alguns objectes per a cases particulars. S’ha publicat un inventari dels dibuixos de temàtica religiosa.

Florensa i Parés, Joan. "Fondo de dibujos de José Cabré Alentorn en el Archivo Provincial de la Escuela Pia de Cataluña." A: Memoria ecclesiae, XVII (2000), p. 127-143.

Fons Josep Cabré i Alentorn. APEPC, MG 12-05

Fotografia d'un disseny de Josep Cabré i Alentorn per a la Secció Artística del Centre de Lectura de Reus

La biblioteca de l’Escola Pia de Moià guardonada pel Ministeri d’Educació.

2010-08-27T14:10:00.002+02:00

El desembre passat es va publicar la resolució del concurs nacional de bones pràctiques per a la dinamització i innovació de les biblioteques escolars per l'any 2009, convocat per la Secretaria d'Estat d'Educació i Formació Professional, en la que la biblioteca de l'Escola Pia de Moià va rebre el tercer premi en la modalitat C, corresponent a centres docents concertats. La Secretaria ha premiat l'esforç de la biblioteca per introduir els petits en l'hàbit de la lectura a través de projectes com "L'escola llegeix", en el que diàriament els alumnes dediquen 15 minuts a la lectura, i la voluntat de convertir-se en instrument de consulta i recerca d'informació per a treballs per projectes, fomentant l'autonomia, el treball cooperatiu i el saber cercar informació.
El premi està dotat amb 7.000 euros. Els resultats del concurs en totes les seves categories, amb una breu explicació dels projectes guardonats, ha estat publicat pel Ministeri d'Educació i a la Biblioteca de l'Arxiu Provincial de l'Escola Pia de Catalunya en tenim un exemplar.

Es publica postumament la tesi doctoral de Carles Mascaró i Buyrey, Schp.

2010-07-13T10:01:00.001+02:00

Carles Mascaró i Buyreu. La revelació de Déu, pedagogia d'humanitat. Reflexió teològica sobre una experiència de reforma educativa a Catalunya. Barcelona: Facultat de Teologia de Catalunya; Escola Pia de Catalunya, 2010. (Col·lectània Sant Pacià, 94)
En Carles Mascaró va morir el 16 de febrer de 2009, molt poc temps abans de la data fixada per a la defensa de la seva tesi a l'Institut Catholique de París. Aquest és el text que va entregar al tribunal després de pràcticament quatre anys d'estudi i treball. En Carles havia estat destinat com a rector parròquia i comunitat de Pantin, a la banlieue de París, per coordinar la tasca d'un grup d'escolapis francòfons en formació. Com que va comprovar que la seva feina li deixava prou temps lliure, es va poder dedicar a estudiar un doctorat en Teologia.
El resultat fou un estudi sobre la tasca pedagògica a l'Escola Pia de Catalunya en els anys de la democràcia i un assaig sobre pedagogia cristiana. La traducció del text ha anat a càrrec de l'Andreu Trilla

L'Escola Pia de Granollers

2010-06-30T09:01:00.005+02:00

La direcció anterior de l’escola seguia un sistema i organització semblant al francès i amb molta presència de la llengua d’aquell país veí. Els escolapis aplicaren l’organització més d’acord amb el país i amb la llengua catalana com a base de l’aprenentatge de la lectura. Tres classes de primària i la superior de comerç foren els nivells acadèmics implantats. Començaren el curs 160 alumnes, els quals dos anys després es convertiren en 325.
El mateix 1933 el Ministeri d’Instrucció Púbica creà a Granollers un institut municipal per impartir-hi batxillerat. Els escolapis no s’hi oposaren, sinó que buscaren la col•laboració: aconsellaren els seus alumnes que s’hi matriculessin i, com que només tenien classe al matí, a les tardes els recollien a l’Escola Pia per a la religió i repàs d’assignatures; el pare rector Julià Centelles, llicenciat en filosofia i lletres, hi treballà com a professor.
El col•legi parroquial era un espai estret i l’Escola Pia cregué oportú buscar un local propi on traslladar-hi un dia l’escola. Es parlà amb l’ajuntament, la parròquia i el patronat parroquial. Aquest últim i el senyor Josep Serrat Bonastre acordaren que aquest últim cedia la casa que tenia al carrer Conestable núm. 1 per al futur col•legi. El 26 de desembre de 1934 se signà l’escriptura d’adquisició de la finca.
El 19 de juliol de 1936 els religiosos foren obligats a abandonar la comunitat i buscar refugi davant la persecució de que eren objecte. L’edifici va ser incendiat i arrasat. El pare Roderic Milian va ser l’únic religiós de la comunitat que fou assassinat.
El 1939 es trobaren els escolapis sense casa. A l’abril arribà el pare Centelles i gestionà obrir l’escola a la casa del carrer Conestable; així es va fer el primer de maig de 1939. Començava una nova etapa per als escolapis en casa pròpia ja que el patronat parroquial es va dissoldre.
La petita casa s’amplià el 1942 amb aules provisionals al pati. El 9 de juny de 1940 es beneí la primera pedra del que seria l’església, a sobre de la qual s’hi construiria l’internat i algunes aules. El 1945 s’inauguraren aquestes obres. L’internat es tancà el 1961 perquè ja no responia a les necessitats per les que s’havia creat: atendre els nois de la comarca.
Entre 1968 i 1970 s’aixecà el bloc d’aules i altres dependències escolars de l’avinguda de Sant Esteve i el 1989 es completà la construcció amb la part de la cantonada.
El 29 d’abril de 1964 el col•legi rebia la qualificació de reconegut elemental per al batxillerat, nivells que s’impartia des de 1944 amb la condició de lliure.

La llei general d’educació de 1970 reconvertí i aprovà el col•legi com a centre de preescolar, educació general bàsica (EGB) i batxillerat unificat polivalent (BUP). A partir de 1982 es completà amb el curs d’orientació universitària (COU).
El 1985 l’Escola Pia absorbí el col•legi de les religioses vedrunes del carrer Guayaquil. A l’edifici s’hi afegí un nou bloc el 1994 a la cantonada dels carrers Guayaquil – Castella – Barcelona.
Els ensenyaments reglats que actualment s’imparteixen són els següents: infantil, primària, ensenyament secundari obligatori (ESO) i batxillerats. Per atendre les necessitats socials generades últimament, l’escola ofereix diversos programes, com de garantia social, de renda mínima d’inserció, SEFED, de reciclatge de treballadors en atur i programes ocupacionals.
Cal assenyalar el voluntariat com activitat i actitud entre els alumnes grans que presten servei a diferents centres assistencials de la ciutat.
El 1962 es publicà la primera revista escolar. Des de 1986 surt de l’escola la revista El Crit, la qual ha travessat diverses etapes i formats.
A finals de la dècada del anys 1950 s’inicià l’escoltisme a la ciutat gràcies a l’aportació i esforços de diversos religiosos.
La mediateca és un espai de l’escola que té molt protagonisme en la formació dels alumnes.
El grup Mou-te, que reuneix els nois i noies que volen aprofundir en l’aspecte religiós i a que a Granollers, s’hi reuneixen freqüentment els d’altres col•legis.
Tradicionalment l’Escola Pia ha participat en la vida de la ciutat. El 1948 la presència de les relíquies de sant Josep Calassanç aplegaren entorn del col•legi molts antics alumnes, el 1958 es repetí una gran trobada per a festejar els 25 anys de l’arribada dels escolapis a la ciutat. El 1964 se celebraren a Granollers els II Jocs Esportius Escolapis de Catalunya amb participació de nois de tots els col•legis escolapis catalans i amb la col•laboració de l’ajuntament i dels clubs esportius locals que prestaren els seus espais per a les competicions.
El handbol s’inicià a Granollers amb alumnes de l’Escola Pia com a planter i aquí es crearen els primers equips infantils i juvenils. El bàsquet sempre ha tingut en el pati de l’escola un espai d’entrenament i de competició; per això el 1971 l’Escola de`Bàsquet Emili Botey s’ubicà a l’Escola Pia en record del lloc de l’origen d’aquest esport.
Les aules del col•legi han servit moltes vegades per a cursets i conferències de formació de mestres. L’Escola d’Estiu de 1970 se celebrà en els locals de l’Escola Pia i la de 1973 també si havia de tenir però una ordre governamental la va suspendre. Eren temps de repressió que atemoria a més d’un centre, però l’Escola Pia s’oferí generosament al servei dels mestres.
El 1990 un grup d’alumnes va ser guardonat amb el premi CIRIT..
Amb motiu de la celebració dels 75 anys de la presència de l’Escola Pia a Granollers, el 18 de desembre de 2009 l’Ajuntament li entregà en un solemne acte la Medalla de la Ciutat juntament amb altres quatre persones.

Bibliografia:
- Diccionario enciclopédico escolapio. Vol. I: Presencia de Escuelas Pías. Salamanca: Ediciones Calasancias, 1990; pàg. 482-485.
- Joan FLORENSA: El projecte educatiu de l’Escola Pia de Catalunya (1683-2003): una escola popular. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, Escola Pia de Catalunya, Societat d’Història de l’Educació als Països de Llengua Catalana, 2010.
- Rosa SERRA I SALA: L’ensenyament primari a Granollers durant la 2n República (1931-1933). Granollers: Gràfiques Garrell, 2003.

Biografia de Paula Montal

2010-06-22T16:53:00.001+02:00

M. Dolores Pérez Marín, Sch. P. Paula Montal: biografia, espiritualidad y carisma. Córdoba: Servicio de Publicaciones; Universidad de Córdoba, 2010
Ha ingressat a la nostra biblioteca aquesta monografia, una descripció de la vida i obra de la fundadora de les escolàpies, la catalana Paula Montal.

L’Escola Pia de Terrassa

2010-06-16T10:28:00.007+02:00

La creació dels instituts de batxillerat només en les capitals de província va convèncer de la necessitat de portar els escolapis a Terrassa a fi que aquests impartissin aquest nivell d’ensenyament. Els acords de fundació se signaren el 22 d’agost de 1864. L’Ajuntament cedí per escola i residència de la comunitat l’antic convent de Sant Llàtzer. Les classes s’iniciaren el 8 de setembre de 1864 amb primària i batxillerat.
L’any següent s’obrí el Colegio Tarrasense creat per una societat comanditària darrera de la qual hi havia el grup liberal-progressista que preferia una escola no religiosa. L’edifici va ser construït en poc temps segons plànols de l’arquitecte Pere Comerma. Era una escola d’elits i que només impartia batxillerat.
En començar el 1868-1869 els escolapis foren forçats a abandonar l’edifici i l’ensenyament. El Colegio Tarrasense gaudí d’uns anys de prestigi, però a finals del segle XIX es veié obligat a tancar i posar l’edifici a la venda. L’Ajuntament pensà traslladar-hi les seves dependències.
El pare vicari general de l’Escola Pia d’Espanya Eduard Llanas buscava un lloc per ubicar-hi la segona casa d’estudis per als estudiants escolapis o juniors, casa que al seu entendre havia de situar-se en un col•legi a fi que servís com d’escola annexa a la normal escolàpia. Ajuntament, vicari general i provincial de Catalunya, Antoni Mirats arribaren ràpidament a un acord. L’Escola Pia de Catalunya compraria el Colegio Tarrasense, que continuaria funcionant com a col•legi i el pare vicari general hi enviaria els seus juniors dels dos últims cursos. El 30 d’agost de 1901 se signà l’acord i el 15 de setembre ja estava tot funcionant. Des del principi en el col•legi s’hi impartiren tots els nivells des del parvulari fins acabar el batxillerat. Va tenir internat i pupil•latge per a alumnes de l’Escola Industrial fins després del 1970.
El 1910 per a facilitar als més petits l’anada a l’Escola Pia, aquesta obrí una sucursal al carrer García Humet i se’n encarregà el pare Valentí Soler, el qual hi va utilitzar el seu invent el Pentabacus, màquina que servia per comptar: un precedent de la calculadora.
Entre els alumnes es crearen grups dels Pomells de Joventut i durant la II República els pares Joan Profitós i Josep Sarri iniciaren grups dintre de la Federació de Joves Cristians de Catalunya —els fejocistes—, els quals després s’incorporaren a les parròquies.
De manera excepcional el 1933 se suprimí el batxillerat perquè la llei estatal que prohibia l’ensenyament als ordes religiosos transformà el col•legi en la Mútua Escolar Cadevall per a la primària i als alumnes de batxillerat se’ls recomanà matricular-se a l’Institut Municipal i, d’acord amb aquest, els alumnes anaven a les tardes al col•legi on rebien la formació religiosa i se’ls ajudava en el repàs de les assignatures.
Durant aquests primers trenta anys, cal destacar alguns avenços pedagògics. El 1902 s’hi inicià el programa de comerç creat pels pares Tomàs Garí-Montllor i Jaume Torres amb l’ensenyament de dues llengües i la simulació d’empreses. Anava destinat als alumnes que després dels quatre primers cursos de primària no passaven a batxillerat.
El 1908 inicià la seva activitat l’Ateneo Calasancio com a complement formatiu dels alumnes grans i dels antics alumnes joves. Les finalitats eren religioses i culturals.
El pare Joaquim Torner ensenyà la tècnica fotogràfica, el pare Altisent introduí el gregorià i amb els seus alumnes creà els Amiguets de la Litúrgia. El pare Carles Esquirol era un mestre de dibuix i pintura. El pare Joan Solà amb alumnes investigà restes arqueològiques, descriví la flora i animà a reconstruir l’ermita de Sant Salvador de les Espases als membres del Centre Excursionista del que formava part. El 1910 s’introduí entre els alumnes l’hoquei herba. El col•legi tenia una col•lecció d’història natural (sobretot de zoologia) amb pintures de Pere Viver, que decoraven el corredor de les classes de batxillerat.
El pare Salvador Marcó, durant el seu rectorat (1919-1925) convertí cada classe en una associació: amb un patró, una festa de classe, una junta que segons les edats organitzava i programava les excursions i tenia cura de l’ordre del curs. També aquests anys es publicà una revista el Butlletí amb abundància de fotografies i articles signats pels alumnes, majoritàriament en català, fins a la prohibició primoriverista.
Dos dels escolapis de la comunitat es distingiren per l’ensenyament i propagació de l’esperanto: Jaume Muixí i Marc Lliró.
El 1936 els religiosos es veieren obligats a abandonar l’escola i buscar refugi en famílies amigues. L’edifici va ser saquejat i convertit en caserna militar. En el pati s’hi construí un refugi antiaeri.
Deu religiosos foren assassinats els anys de la guerra civil: Josep Bové i Obradors, Joaquim Flaquer i Capdevila, Ignasi Gorina i Pou, Bonaventura Leal i Andreu, Ignasi Lorente i Pérez, Joaquim Martí i Serra (té un carrer de la ciutat dedicat), Pere Mestres i Mas, Josep Padrós i Sansalvador, Esteve Portell i Oller, Valentí Soler i Gibergas i el porter del col•legi el senyor Josep Coma i Coma.
Acabada la guerra l’edifici es recuperà el 6 de febrer de 1939 i les classes de primària s’obriren l’11 d’abril. El batxillerat no començà fins el setembre següent; aquest nivell va ser reconegut per ordre ministerial del 27 de gener de 1940.
El 1944 es creà l’Associació d’Antics Alumnes que va ser suport incondicional per les celebracions de l’escola, especialment per a la vinguda a la ciutat de les relíquies de sant Josep Calassanç el 1948.
S’havia utilitzat com a capella una sala de la planta baixa. Semblà el moment oportú per a aixecar de planta una església: va ser el Temple dels Infants. Es col•locà la primera pedra el 25 de gener de 1945 i s’inaugurà el 7 de juny de 1952. És de planta basilical i els tres absis estan decorats amb mosaics de Santiago Padrós.
En el pati interior s’inaugurà una estàtua de sant Josep Calassanç l’11 de novembre de 1957, obra de l’escultor Francesc Juventeny.
L’aiguat del 25 de setembre de 1962 assolà bona part del Vallès Occidental i marcà la ciutat: destrucció i morts. El Col•legi obrí les portes, acollí molts dels que quedaren sense casa i muntà una cuina durant les vint-i-quatre hores per repartir el menjar que l’Ajuntament hi portava per a preparar. Alguns religiosos acudiren als barris afectats i d’aquí va néixer la relació i col•laboració amb el barri de les Arenes, on després s’hi establí una comunitat.
El 1968 l’escola organitzà els VI Jocs Esportius Escolapis en els quals participaren tots els col•legis de l’orde a Catalunya.. El 1981 s’hi aplegà la VI Trobada regional dels Pueri Cantores de Catalunya.
L’escola buscant nous camins de participació amb els laics i davant de problemes de propietat que bufaven els anys de la transició creà el 25 d’octubre de 1978 la «Calassanç, Societat Cooperativa» que es responsabilitzà del col•legi fins al 8 de novembre de 1995 en que es va dissoldre.
Un decret del 14 de juliol de 1982 del Ministeri d’Educació aprovà que el centre pogués impartir la Formació Professional.
El curs 1981-1982 entraren les nenes per primer cop a l’escola començant pels primers nivells.
L’Escola Pia de Catalunya apostà per la reforma educativa que el Govern de la Generalitat impulsava. Una disposició publicada en el Diari Oficial de la Generalitat (DOG) el 13 de setembre de 1985 declarava l’Escola Pia de Terrassa centre experimental de la reforma educativa.
El 1990 es convocaren per primera vegada els Premis Calassanç.
L’Escola Pia de Terrassa va absorbir el 1991 el col•legi de la Immaculada Concepció del Camí Fondo, en els locals del qual s’hi ha instal•lat el batxillerat i la formació professional ocupacional. El centre també imparteix cursos de Renda Mínima d’Inserció i col•labora en el Programa de Qualificació Professional Inicial.
Des del novembre de 1981 es publica la revista mensual L’Escola amb informació de les activitats dels alumnes.
L’Ajuntament declarà el col•legi escolapi Entitat Cultural Benèfica de la Ciutat el 6 de juny de 1962 i el 4 d’abril de 1984 li concedí la Medalla d’Or de la Ciutat.

Bibliografia:
- «Concordias entre los ayuntamientos y la Escuela Pía en Catalunya». En Archivum Scholarum Piarum (Roma 2000), núm. 47; les concòrdies de Terrassa de 1864 en pàg. 190-196. També es troben en: http://epc.escolapia.cat/NR/rdonlyres/FC1EABDA-1245-474E-A011-D82019A34F64/115676/ConcordiasAyuntamientosEP.pdf
- Joan FLORENSA; Jordi OLIVA, Mariona VIGUÉS: Una escola implicada amb la ciutat: L’Escola Pia de Terrassa (1864-2002). Terrassa: Escola Pia de Terrassa, 2002.
- Joan FLORENSA: «El juniorato escolapio de Terrassa (1901-1904)», en Analecta Calasanctiana (gener-juny 1985), núm. 53, pàg. 185-312.
- Memòria. Testimonis de la Federació de Cristians de Catalunya de Terrassa. Terrassa 1995. Fotocòpia del treball mecanografiat
- Mariona VIGUÉS: L’Escola Pia de Terrassa 1828-1901. Terrassa: Escola Pia, 1984.

L’Escola Pia de Tàrrega

2010-06-07T11:49:00.006+02:00

L’Ajuntament de Tàrrega acordà en sessió plenària del 9 de novembre de 1883 demanar un col•legi de l’Escola Pia. Se signà l’escriptura de fundació el 17 de març de 1884 segons la qual l’Ajuntament cedia als escolapis l’antic convent de la Mercè. El bisbat transferí l’església del mateix convent el 15 de setembre de 1884.
El 5 de setembre de 1884 arribaven a Tàrrega els primers escolapis que havien de formar la comunitat. Foren rebuts a l’estació del tren per les autoritats que els acompanyaren a la nova residència. Pocs dies després s’obriren les portes de l’escola.
El col•legi havia d’impartir primària i secundària segons les normes de l’Estat. La primària elemental comprenia tres classes i a la superior s’hi ensenyava el comerç. De batxillerat només es donaven els tres primers cursos, per manca d’alumnat; va ser incorporat per reial decret de 2 de desembre de 1885 a l’Institut de Lleida.

El 1905 començaren les classes nocturnes per obrers. No eran d’alfabetització, sinó que pretenien ajudar a millorar la primària que ja s’havia cursat.
Des dels primers anys s’intentà enriquir el centre amb mitjans pedagògics. Aviat la biblioteca arribà als 2.000 volums, Es donà el primer pas per a la creació de laboratoris de física i de química i de museu de ciències naturals. Aquest últim s’enriquí gràcies a les troballes del pare Bernat Noguera (1917-1922) pels environs de la població: amb aquestes peces es formà el Museu Local a l’Ajuntament. Anys després el pare Pere Rimblas (1926-1932) hi aportà un herbari amb les plantes medicinals de la contrada
També hi col•laborà en aquestes tasques el pare Josep Franquesa, però sobretot cal atribuir-li la creació (1918-1923) d’un Cor infantil que s’especialitzà en el cant gregorià i participava en els actes litúrgics de la parròquia. Aquests infants d’ara serviren després als pares Lluís i Ferran Martínez per a crear l’Schola Cantorum. També el pare Franquesa inicià la primera revista de l’escola que titular Àmfora.
Figura destacada és també la del pare Carles Perelló que excel•lí en la pintura i va ser víctima d’una caiguda quan estava pintant la paret de l’escala principal de l’escola. La plaça del costat del col•legi porta el seu nom.
El basquet hi arribà de mans del pare Eusebi Millán el 1927; aquest escolapi havia introduït aquest esport el 1922 a l’Escola Pia de Sant Antoni de Barcelona.
Durant la II República Espanyola, el 1933 per al batxillerat els escolapis s’ajuntaren amb El Modern Liceu i les classes es donaven al carrer Agoders. Els religiosos hi anaven sense sotana. La primària continuà a l’exconvent mercedari.
El 15 de juliol de 1936 els escolapis es veieren obligats per ordre de l’Ajuntament a abandonar la part d’escola i quedar només a la part de l’església, espai en que l’Ajuntament no tenia competència. Era l’admonició del que passà pocs dies després, el 22, quan foren forçats a fugir i amagar-se.
L’Ajuntament recuperava l’edifici, el renovà i hi muntà una escola de primària, la qual funcionà tot el període de la guerra.
El 21 de febrer de 1929 el pare Lluís Martínez es va fer novament càrrec del col•legi, del qual el pare Joan Profitós s’havia ja possessionat com a representant de la província. A l’abril començaren les classes de primària i comerç i les de batxillerat el 9 de setembre, és a dir el curs següent 1939-1940. Els primers anys el batxillerat es va fer en règim de lliure, és a dir, anant-se a examinar a l’institut de Lleida; a partir de 1964 el col•legi va ser reconegut elemental.
El col•legi habilità una sala per a cinema. El motiu primer era per als interns a les tardes del dies festius, però s’hi sumaren també la resta d’alumnes: va ser un local per a infants i joves.
Amb la llei general d’educació de 1970 s’implantà progressivament l’educació general bàsica (EGB); el centre va ser homologat per una ordre ministerial del 12 de juliol de 1973 per a l’EGB i per una altra de l’11 de febrer de 1974 per al parvulari.
Dues celebracions importants que han remogut la ciutat han estat la presència de les relíquies de sant Josep Calassanç a la població el desembre de 1948 i la celebració del centenari de la fundació de l’escola el 1984. D’aquesta efemèrides en queda el campanar que s’inaugurà el 23 de desembre de 1995.
Amb motiu del centenari l’Ajuntament concedí a l’Escola Pia la Medalla d’Or de la Ciutat, la qual li va ser lliurada el 31 de maig de 1995.
El col•legi escolapi ha estat comarcal. Molts nois de la comarca han pogut cursar el batxillerat gràcies a l’internat escolapi. Quan les facilitats de transport milloraren, l’internat resultà inútil, però l’afluència d’alumnes no baixà pas fins la implantació de la EGB en els pobles.
Actualment és una escola concertada amb infantil, primària i educació secundària obligatòria (ESO).

Bibliografia:
-Josep BABURÉS I CARRERA. Cent anys d’Escola Pia a Tàrrega, 1884-1984. Tàrrega: Escola Pia de la Mercè,1986
- Pere DOMINGO PONS: Crònica del cinema a Tàrrega. Un segle de records i moments emocionals. Tàrrega : Ajuntament de Tàrrega, 2006.
- Joan NOVELL I BALAGUERÓ: La parròquia i la vida religiosa de Tàrrega. Segle XX. Tàrrega: Parròquia de Santa Maria de l'Alba de Tàrrega, 2003.
- Joan NOVELL I BALAGUERÓ: «L’ensenyament a Tàrrega (1900-1915)», en URTX (Tàrrega 1990), núm. 2, pàg. 173-201.

L'Escola Pia d'Igualada

2010-05-18T10:05:00.008+02:00

El 1710 en plena guerra de successió l’ajuntament d’Igualada decidí demanar fundació dels escolapis davant la manca de mestres. Iniciaren les gestions, però la guerra impedí tirar-ho endavant. El 1729 es tornà sobre el tema i el senyor Joan Riera a Madrid gestionà la llicència reial que s’obtingué el 16 de maig de 1732. El 4 de setembre següent se signaren els acords de fundació entre l’Ajuntament i l’Escola Pia. El sacerdot igualadí doctor Joan Padró i Sarrals hi aportà els seus béns que complementaren la dotació municipal. També un altre sacerdot, el doctor Ramon Padró, transferí als escolapis l’església dels Dolors que ell administrava i que estava al costat del local cedit per l’ajuntament per a escola. L’edifici era petit i al llarg dels anys calgué fer-hi ampliacions i modificacions.
S’obriren les portes de la nova escola el 9 de setembre de 1732 amb tres classes: la de llegir, escriure i comptar, la de gramàtica i la de retòrica. Com a particularitat s’adverteix en els acords que per a la gramàtica s’introduirà el text de Torrella en substitució progressiva del d’Erasme. El de Torrella era preferit pels escolapis per més breu.
Els escolapis arribaren a Igualada quan la ciutat es trobava en el començament de la revifada econòmica amb la introducció de la indústria de les indianes. La família Torelló-Burrull, tan significativa per a la història de Catalunya, va fer costat als escolapis i un fill d’ells hi professà. Els escolapis s’implicaren en el redreçament de Catalunya al costat de la nova burgesia industrial i liberal que naixia, a través de l’escola.
Els fullets amb els exàmens publicats els anys 1785, 1791, 1793, 1818 són el testimoni del que s’ensenyava al col•legi.
Durant la guerra del francès els escolapis es posaren al costat del poble. Els pares Antoni Ros, rector, i Pere Freixa formaren part de la Junta de Defensa, el pare Antoni Bover actuà de comissari o emissari entre la Junta i l’exèrcit, i el germà Francesc Gonzàlez s’enrolà amb els combatents i participà en la coneguda batalla del Bruc. Quan el gener de 1809 els francesos ocuparen Igualada, tothom havia fugit, inclosos els escolapis.
El govern del trienni liberal (1820-1823) suprimí els ordes religiosos i només va permetre les comunitats, com les dels escolapis, però sense cap vincle entre elles. Els superiors de les comunitats havien de ser elegits per aquestes. La d’Igualada celebrà el 7 de novembre de 1821 capítol local electiu —únic en la seva història— i elegí el mateix rector que ja tenia, el pare Francesc Solà. Alguns religiosos de la comunitat s’exclaustraren, com l’esmentat pare Bover.
Novament el 1835 el govern dictà lleis de desamortització i exclaustració contra els religiosos. Els escolapis, com excepció, pogueren continuar com simples sacerdots vivint en comunitat i dedicats a l’escola, si els ajuntaments ho permetien. El d’Igualada recomanà als de la ciutat que es retiressin; ja els avisarien per tornar a obrir l’escola. Va ser una manera de treure’ls de casa.

Amb la restauració de l’orde calassanci de 1845, els escolapis i l’ajuntament tramitaren la tornada dels primers. L’ajuntament aconseguí una reial ordre que l'autoritzava a fer donació del desamortitzat i abandonat convent dels agustins als escolapis. Després d’adaptacions de l’edifici, el 3 d’octubre de 1858 obrí les portes als nois igualadins. L’ensenyament havia que adaptar-se ara a les normes de l’Estat i per això s’impartí la primària, dividida en tres classes, i el batxillerat; hi havia poc alumnat per aquest nivell i per això no s’impartien tots els cursos.
Amb el convent, els escolapis reberen la capella i la venerada imatge de la Mare de Déu de la Pietat. La devoció a aquesta advocació s’incrementà. Es fundà la Confraria de la Pia Unió, una escolania. També gaudí de molta devoció la imatge de la Mare de Déu de la Consolació i sant Agustí continuà sent el patró del barri.
El 1864 esclatà un conflicte amb el bisbat perquè aquest assenyalà la capella de la Pietat com a nova parròquia i nomenà un mossèn com a rector. Els escolapis no ho acceptaren i, tot i l’entredit episcopal que tancà l’església, mantingueren el culte en el claustre per als alumnes i fidels. El 23 de novembre de 1881 l’ordinari del lloc va reconèixer els drets dels escolapis i acabà el conflicte.
Sota la direcció de l’arquitecte Domènec es remodelar la façana en un estil modernista. El 26 de juliol de 1908 la infanta Ma. Teresa de Borbó i Fernando de Baviera inauguraren la façana.
Davant els nombrosos morts que estava provocant l’epidèmia el 1918, els igualadins invocaren la Mare de Déu de la Pietat el 20 d’octubre i les morts disminuïren. Es va fer un vot de poble i cada any s’ofrena un ciri per recordar-ho.
Davant la prohibició d’ensenyar els ordes religiosos que imposà la llei republicana de Congregacions el 1933, els escolapis crearen la Mútua Escolar Igualadina que actuà com a titular del centre de primària i comerç. Per al batxillerat es pactà amb l'Institut Municipal que els hi portarien els alumnes i a canvi a les tardes els nois anirien als escolapis on rebrien la classe de religió i repassarien les assignatures.
El 21 de juliol de 1936, els religiosos abandonaren l’edifici i aquest va ser saquejat. Serví de presó, caserna, grup escolar, alberg de refugiats i cuina comunal. Duran els tres anys de guerra foren assassinats els religiosos de la comunitat Bonaventura Belart, Enric Ejarque i Marian Punset.
L’exèrcit de Franco quan ocupà la ciutat, convertí el col•legi en camp de concentració. No es pogué recuperar fins el 10 d’octubre de 1939. La imatge de la Pietat s’enterrà en una caixa en el jardí de la família de la senyora Teresa Vidal. La casa va ser ocupada per un grup antifeixista, però no trobaren la imatge. Es tornà a entronitzar en la seva capella el 23 de desembre de 1939. El bisbe de Vic, doctor Joan Perelló, concedí a la capella el títol de santuari el 12 d’octubre de 1940. L’11 d’octubre de 1959 l’abat de Montserrat, Aureli M. Escarré, coronà la imatge solemnement a la plaça Castells en presència del bisbe local doctor Ramon Masnou.

Per oferir un batxillerat o BUP de més qualitat el 1975 les escoles religioses crearen el Centre Abat Oliba que ha funcionat fins a la reforma educativa dels anys noranta. Per afrontar la reforma educativa aquestes escoles religioses (ERI o Escoles Religioses d’Igualada) es repartiren els diferents nivells. A l’Escola Pia es donava la secundària obligatòria i batxillerat.
L’antic convent va ser renovat diverses vegades. El 1983 es construí el pavelló poliesportiu. El 22 de març de 2003 s’inaugurà el claustre remodelat i amb un pis més. El santuari que amenaçava ruïna, es construí de bell nou juntament amb una planificació de tota l’escola. S’inaugurà el 2 de desembre de 2007 i es repartí una reedició dels goigs. Des del 2001 es construeix de nou tot l’edifici conservant únicament la façana modernista.
A partir de 2008 el col•legi tornà a tenir infantil, alumnes que aniran pujant fins a ESO i completaran tots els nivells. L’escola és associada a la UNESCO i classificada com escola veda. A més dels nivells reglats, s’ofereix PQPI, Pirmes, reciclatges per a treballadors, cursos de formació professional per a aturats. Els alumnes participen en campanyes de solidaritat. L’escola publica les revistes El Guirigall, d’infantil, i escolapia@cat, de les secundàries.

Bibliografia:
— Gabriel CASTELLÀ I RAICH: L’Escola Pia d’Igualada. Assaig històric (anys 1732-2002). Igualada. Escola Pia, 2006.
— «Concordias entre los ayuntamientos y la Escuela Pía en Catalunya». En Archivum Scholarum Piarum (Roma 2000), núm. 47; per a les concòrdies d’Igualada, vegeu pàgs. 122-123 i 181-185. També es troben en: http://epc.escolapia.cat/NR/rdonlyres/FC1EABDA-1245-474E-A011-D82019A34F64/115676/ConcordiasAyuntamientosEP.pdf

L'Escola Pia de Sabadell

2010-05-07T11:31:00.008+02:00

L’11 de juny de 1818 tres escolapis arribaren a Sabadell on foren rebuts per l’Ajuntament amb una festa inusual, com mai havien vist els escolapis; fins i tot l’Ajuntament concedí dos dies de festa local.

Els tràmits per a la fundació havien estat ràpids. L’Ajuntament volia l’Escola Pia i en sessió pública del 21 de novembre de 1814 aprovà apujar el preu de venda de la carn per a subvencionar el col•legi. El 21 de març de 1815 se signaren els acords entre l’Ajuntament i l’Escola Pia, mentre a Madrid Fèlix Amat tramitava la llicència reial. El 5 de març de 1818 Ferran VII atorgà el permís. El marquès de Ciutadilla, Antoni Cortès d’Andrade, donà davant notari el 26 d’abril de 1816 la seva casa, coneguda com casa Meca, per a col•legi: una pintura recorda aquesta donació tal com volgué el donant. La casa Meca estava al carrer del Pedregar a tocar del portal de Barcelona, mirant a l’est.
Durant la visita de Ferran VII a la ciutat el 1828, que pernoctà dues nit al col•legi, el pare Tomàs Miret li demanà que els financés la construcció d’una església. El monarca hi va estar d’acord. El 5 de gener de 1829 s’envià a Madrid la sol•licitud i el 22 del mateix mes i any una reial ordre declarava que la corona es feia càrrec de les obres. El 7 de març de 1831 es beneí la primera pedra i el 9 de setembre de 1832 s’inaugurà segons els plànols de l’arquitecte Antoni Cellers. Es decorà amb pintures de Salvador Mayol i d’Antoni Ferran: se’n conserven dues del primer. L’església estava en front de la casa Meca i per a comunicar-se es construí un pont sobre el carrer a la part de Barcelona. Dos medallons a la façana de l’església recorden encara avui aquests fets.
Darrera de la casa Meca hi havia uns solars sobre els quals el 1856 s’hi construí un pavelló per a internat seguint el model del de Sant Antoni de Barcelona. Es creu que l’arquitecte d’ambdues construccions, com de la reedificació del col•legi de Moià, va ser Miquel Garriga i Roca.
Desavinences entre l’Escola Pia i l’Ajuntament per l’alineació de l’internat, la negativa dels escolapis a jurar la Constitució de 1870, la necessitat d’ampliar els espais escolars, el desig d’apartar-se dels locals municipals, tot plegat impulsà la idea d’ubicar el col•legi en un altre indret. Es comprà el solar fora de la ciutat i el 3 d’agost de 1882 es col•locà la primera pedra. El 23 d’abril de 1885 s’inaugurà el nou edifici segons els plànols de l’arquitecte Miquel Pascual. Dos dies després ja hi començaren les classes. El 6 de maig els escolapis lliuraren l’antiga casa Meca al marquès de Sentmenat i la resta quedà a mans de l’Ajuntament que convertí l’església en presó del partit i l’internat en Casa de la Vila. El 1908 es col•locà sobre la tàpia de la façana del nou col•legi la reixa de ferro.
La nova església no es començà fins el 23 de maig de 1924 amb la benedicció de la primera pedra. Va ser inaugurada el primer de maig de 1932. És una notable obra modernista, segons els plànols de l’arquitecte Bernardí Martorell. L’abat de Montserrat Aureli M. Escarré consagrà l’altar major el 31 de novembre de 1941. Per manca de recursos econòmics es deixà de posar les teules, cosa que es va fer el curs 1948-1949.
Amb el nou temple s’intensificà el culte, sobretot després de la guerra civil. L’altar de cara al poble, les casulles anomenades gòtiques o amples, les misses dialogades, les lectures en català dels textos que el sacerdot deia en llatí, el cant gregorià. Es creà una escolania com Schola Cantorum i com a escolans d’altar. A partir de 1968 el pare Josep Vidal transformà l’escolania en un grup de Pueri Cantores, el qual participà en trobades regionals, estatals i internacionals: alguna d’elles celebrada a Sabadell. A més d’ensenyar cant, s’aprenia instruments. D’aquí va néixer la Cobla Jovenívola que actuà per primera vegada el dia de sant Jordi de 1976.
El 1957 es pavimentà el pati central, aspiració que venia de lluny, i el 1959 s’aixecà un segon pis sobre les dues ales de l’edifici igualant-les amb el cos de la façana. El juliol de 1988 s’iniciaren les obres per a la construcció del pavelló esportiu, les qual acabaren el juny de 1990.
L’ensenyament que s’impartí els primers anys va ser el tradicional a l’Escola Pia, és a dir quatre classes: la de llegir, la d’escriure i aritmètica, la de gramàtica i la de retòrica. Els alumnes del primer curs foren 350. El 26 de juliol de 1819 començaren el exàmens públics, que es conserven impresos, durant els quals els alumnes exposaren el que havien après en el primer curs als escolapis. A partir de 1846 la primària es formà amb tres classes i la secundària —gramàtica llatina i retòrica— s’anà transformant en el batxillerat que fixà la llei Moyano de 1856 amb matemàtiques, ciències naturals i una sola hora diària per al llatí. S’agregà a l’Institut General Tècnic de Barcelona. El 25 de febrer de 1867 va ser reconegut oficialment per a impartir segon ensenyament de primera categoria i el 8 de juny de 1868 va declarar-se institut lliure de segon ensenyament. Amb les necessàries adaptacions per les reformes legals, el batxillerat sempre s’impartí als escolapis.
El 1820 quan el govern de l’Estat suprimí els ordes religiosos però autoritzà que cada comunitat continués la seva vida independentment de la resta, el pare rector de Sabadell, Faust Abril, hi obrí noviciat, fet que el capítol provincial de 1825 confirmà i hi continuà fins al 1870.
Amb la finalitat de completar la formació dels alumnes es creà el curs 1885-1886 la Acadèmia Calassància. La dirigí el pare Jaume Capdevila. Publicà un butlletí amb el mateix nom (1886-1888). El curs 1917-1918 es publicà Art Jove, revista d’informació artística. Anys després s’han publicat revistes com Piedad (1940-1943) per a formació d’escolans d’altar i foment de vocacions, Senda (1953-1963) d’informació de tot el col•legi. Seguí l’etapa de revistes publicades per grups d’alumnes, les quals tingueren cada una poca durada. Últimament es tornà a publicar una revista de l’escola, Xerrameca.
El pare Jaume Serradell inicià el funcionament de l’Observatori Meteorològic. Les dades es publicaren oficialment des del primer de gener de 1897. A partir de 1901 el dirigí el pare Josep Baburés i Grabulosa.
El 1919 s’esqueia el centenari de la fundació de l’Escola Pia de Sabadell. Se celebraren diversos actes durant el mes de maig amb la participació de la ciutat. Com a record es col•locà una làpida a la porteria de l’escola que encara s’hi conserva. També es canvià el nom del carrer Moratín que portava, pel d’Escola Pia.
Durant la II República amb la llei de congregacions religioses, es creà el 1933 la Mútua Fèlix Amat de Pares d’Alumnes la qual assumí la titularitat del centre. Les classes de batxillerat s‘impartiren al carrer Sant Pau.
Durant el període de la guerra civil l’edifici va ser destinat a escola de primària La Renaixença i a institut municipal de segon ensenyament Cossío. Els últims mesos de la guerra es convertí en hospital de sang. El juliol de 1936 i a finals de gener de 1939 l’edifici va ser saquejat. L’exèrcit de Franco ocupà la ciutat el 27 de gener de 1929 i convertí el col•legi en caserna. El pare rector Agustí Pagès aconseguí recuperar-lo el 15 de març. Set religiosos de la comunitat havien estat assassinats.
Des de finals del segle XIX que es practicaven esports i gimnàstica. L’escola disposava d’un gimnàs obert, com els de l’època. Cal destacar que a finals de 1951 un grup d’antics alumnes començaren a jugar el handbol de set, modalitat nova que anà substituint la d’onze. El primer partit es jugà al pati de l’Escola Pia, encara de terra, amb un altre equip d’antics alumnes del Cor de Maria. El bàsquet i el hoquei sobre patins foren esports que amb la pista enrajolada es promocionaren. El 1964 se celebraren a Sabadell organitzats per l’escola els 3rs Jocs Esportius Escolapis de Catalunya que aplegaren una gran munió de nois de tots els col•legis escolapis catalans. Després l’escola organitzà la Setmana de l’Esport.
Als primers anys de la postguerra els escolapis començaren a anar els diumenges al matí a la barriada de Can Rull a fer catecisme i celebrar-hi la missa. S’amplià a altres barriades. El 1959 el Gremi de Fabricants construí escoles de primària seguint els plànols de Bracons - Picola a les barriades i les va mantenir. Demanà la col•laboració dels religiosos i religioses locals; els escolapis dirigiren durant deu anys les de Can Puigjaner, Els Marinals, Torre Romeu, Ca N’Oriac.
La llei d’educació de 1970 a més d’unir la primària i el batxillerat elemental formant l’educació general bàsica (EGB), també va fer reflexionar en la conveniència d’unir esforços. Els cinc col•legis religiosos de la ciutat crearen el COU (Curs d’Orientació Universitària) Vidal i Barraquer que peregrinà per diversos locals. El 1975 es transformà en el Centre d’Estudis Vidal i Barraquer amb la voluntat d’oferir el batxillerat unificat i polivalent (BUP) i el COU als alumnes que acabaven l’EGB; els col•legis religiosos renunciaven a impartir aquest nivell. S’aprofitaren els locals dels salesians de Sentmenat i després es traslladà a Sabadell per afegir-hi la formació professional.
L’EGB va ser homologada per una ordre ministerial del 7 de gener de 1973 i el preescolar per una altra del 8 de gener de 1975.
Abans de 1975 s’introduí el català com a llengua normal de l’escola. Sempre s’havia parlat en català, però les matèries s’havien d’exposar en castellà. A principis del segle XX ja s’havia fet un programa d’història de Catalunya i el català havia estat sempre la llengua col•loquial: programes i articles en revistes en són testimoni. Aquests mateixos anys les noies arribaren als escolapis com alumnes.
Actualment l’escola imparteix dintre de l’ensenyament reglat: educació infantil, primària, secundària obligatòria (ESO) i batxillerats. Dintre de l’ensenyament no reglat es donen: programes de garantia social, mòduls ocupacionals i programes de reciclatge. Els alumnes que volen poden cursar la primària en la modalitat musical.
El 18 de maig de 1958 l’Ajuntament concedí al col•legi escolapi la Medalla d’Or de la Ciutat i en diferents moments la de plata els religiosos Josep Baburés, Jaume Viola i Enric Mur; a títol pòstum al pare Josep Vidal se li concedí la Medalla de la Ciutat al Mèrit Musical. El pare Enric Dordal va ser declarat Sabadellenc de l’any 1998. Uns quants carrers de la ciutat porten nom d’escolapis, a més del carrer de l’Escola Pia on hi ha el col•legi.

Bibliografia:
— «Concordias entre los ayuntamientos y la Escuela Pía en Catalunya». En Archivum Scholarum Piarum (Roma 2000), núm. 47; per a les concòrdies de Sabadell, vegeu pàgs. 153-162. També es troben en: http://epc.escolapia.cat/NR/rdonlyres/FC1EABDA-1245-474E-A011-D82019A34F64/115676/ConcordiasAyuntamientosEP.pdf
— Joan FLORENSA: «Arribada dels escolapis a Sabadell (11 juny 1818)», en Catalaunia (Barcelona juliol-agost 1994), núm. 360, pàgs. 12-14.
— Josep FRANQUESA: Crònica de la construcció de l’església de Sant Agustí. Manuscrit en APEPC: 07-26 / caixa C-I-1.
— Bernardí MARTORELL: «L’església de Sant Agustí de Sabadell», en Catalaunia (Barcelona maig 1982), núm. 246, pàgs. 15-16.
— Joan MONTLLOR I PUJAL: «L’església escolàpia de sant Agustí», en Senda (Sabadell octubre - desembre 1957), núm. 13, pàg. 4.
— Llogari PICANYOL: en la majoria dels articles de la revista Sabadellum (1960-1969).
— Antoni PIÑA: L’Escola Pia de Sabadell. La seva història, els seus mestres, els seus alumnes. Sabadell 1985.
— E. TORO I MARTÍN: L’ensenyament primari a Sabadell: Grup Escolar Renaixença (1936-1939). 61 pàgs. Manuscrit en APEPC: 08-03 / caixa 98.

Dues llibretes amb exercicis d'aritmètica, de Mataró

2010-05-04T09:37:00.003+02:00

En unes obres de desconstrucció d’una casa a Mataró hi han trobat dues llibretes, de les quals publiquem la portada. Les entregaren a l’Escola Pia de Santa Anna i la direcció de l’escola ens les ha donat per al nostre APEPC.

Les dues llibretes pertanyen a Francesc Roca, alumne de l’Escola Pia de Santa Anna, dels cursos 1923-1924 (primer grau) i 1925-1926. Mides: 21 x 15 cm. La portada, impresa, el col•legi la proporcionava als alumnes.

La primera llibreta de 59 pàgines escrites per les dues cares, conté exercicis de sumar, restar, multiplicar i dividir i una segona part amb problemes senzills amb situacions properes al noi.

La segona de 78 pàgines està escrita a vegades per una sola cara i altres per les dues. Tots són problemes que inclouen exercicis amb números complexos. Arriba fins a problemes d’interès.

Llibretes o quaderns d’aquest tipus són molt interessants perquè ens mostren, a través del treball dels alumnes, el mètode progressiu que se seguia en l’ensenyament de cada assignatura.

Restauració de dos llibres manuscrits del segle XVIII.

2010-04-29T10:54:00.007+02:00

Acaben de retornar a l’arxiu dos llibres manuscrits del segle XVIII del nostre fons procedent de la comunitat de Mataró, perfectament restaurats pel taller de restauració del monestir de Sant Pere de les Puelles. Es tracta de: Libro de cosas notables (1737-1826), una crònica del col•legi i la comunitat escolàpia de mataronina i el llibre de Procura, (1738-1843), o llibre de comptes amb les entrades i sortides de diners amb un balanç mensual. En el centenar d’anys que abasten, les notes i inscripcions d’ambdós llibres presenten alguns salts en el curs del temps, pel que no es pot seguir l’activitat d’una manera del tot regular. Per exemple és destacable la manca absoluta d’informacions durant la guerra del francès. Tot i això reflecteixen l'activitat diaria de la comunitat i els dos llibres són complementaris per a estudiar la vida social i econòmica de l’escola, l’església de Santa Anna i Mataró entre els segles XVIII i XIX.

La restauració ha aclarit pàgines enfosquides i reintegrat forats i parts dels folis desapareguts pels efectes del pas del temps, el desgast de l'us, l'acció de l'òxid de ferro de la tinta, etc. Especial cura i atenció ha tingut el tractament del llibre de Procura, a causa dels nombrosos segells que encara manté enganxats a la pagina. La feina de restauració s’ha completat amb una enquadernació en pell.

L'Escola Pia de Moià

2010-04-19T09:27:00.012+02:00

Mossèn Jaume Boixó, fill de Moià, passejava vora el port de Barcelona i topà amb uns religiosos, l’hàbit del qual desconeixia. Preguntà de quin orde eren i quina era la seva missió en l’Església. Eren de l’Escola Pia i es dedicaven a l’ensenyament de minyons. Era el que el mossèn desitjava deixà als seu poble. Demanà consell a persones que coneixien els escolapis d’Itàlia. Ho comunicà a l’ajuntament de Moià i aquest en la sessió ordinària del 15 de febrer de 1682 prengueren la resolució de negociar les bases d’acord per a la fundació d’un col•legi de l’Escola Pia a la vila. Vençudes moltes dificultats, el dia 1 de juny de 1682 se signaren aquests acords entre ambdues parts davant de notari. L’1 de juliol de 1683, tretze mesos després, el rei Carles II posava la seva signatura al document que donava la llicència perquè els escolapis obrissin el primer col•legi a Espanya a la vila de Moià amb tres aules i tres mestres per a llegir, escriure i aritmètica, gramàtica i retòrica. Cinc escolapis napolitans formaren la primera comunitat en una casa del carrer de les Joies. L’escolapi que portà les gestions a feliç terme fou el pare Agustí Passante (Lecce 1653 – Pozzuoli 1732), napolità i després bisbe de Pozzuoli.

Després es traslladaren al carrer de Sant Sebastià i finalment el 1703 pogueren inaugurà l’edifici emplaçat en el turó que encara avui ocupa el col•legi. L’església es construí entre 1729 i 1750; hi treballà activament el germà Josep Guàrdia (Calders 1717 – Mataró 1790). Durant la guerra de successió l’edifici patí considerables danys i igual passà amb els atacs de la guerra del francès. El desembre de 1839 el col•legi convertit pels liberals en fortí, va ser incendiat i destruït pels carlins. A l’incendi hi seguí l’espoli, de manera que quedà un munt de runa que no aixecava gaire més que l’alçada d’una persona. El pare Isidre Sayol (Sabadell 1805 – Mataró 1854) quedà a Moià per a intentar salvar el més possible dels béns escolapis; continuà donant classe en cases particulars. Gràcies a l’aportació econòmica de l’antic alumnes Jaume Torrents i Serramalera es pogué reconstruir i fou inaugurat el 10 de gener de 1854.

Durant la primera República espanyola el col•legi va ser amenaçat i ocupat- Els religiosos que no eren del poble foren expulsat. Però l’edifici no patí destruccions. Com a record dels dos-cents anys de la fundació, es projectà un edifici d’aules independent a la vora de la carretera de l’Estany: s’inauguraren el 14 de setembre de 1903. A la part de ponent de l’edifici s’hi aixecà un nou conjunt per a preescolar i primària, el qual va ser beneït el 3 de setembre de 1970 i tot seguit hi començaren les classes.

En el curs de 1983-1984 s’eliminen les vidrieres del claustre, s’enderrocà el monument al Sagrat Cor de Jesús i es cobrí l’interior. L’espai s’ha utilitzat per a exposicions i com a sala d’actes.En un primer moment es complí amb el pactat sobre nombre d’aules i de mestres. Però les presses per evitar que torpedinessin la fundació, feren passar per alt alguns punts dels acords que havien estat revocats —com la cessió de l’església de Sant Sebastià a l’Escola Pia—. El 1750 se signà un segon acord segons la situació del moment.

S’impartí a més de les primeres lletres, la gramàtica llatina i la retòrica. Els exàmens públics que conservem impresos dels anys 1781, 1793, 1797, 1818, 1834 en són testimoni (també hi ha testimonis d’haver-se tingut però no imprès els anys 1752, 1768, 1799 i 1805). A finals del segle XIX i principis del XX s’impartiren classes de batxillerat, però el reduït nombre d’alumnes ho feia inviable: eren unes classes particulars, més que uns cursos formals.

El 1918 Catalunya va patí l’assot de la última pesta. A Moià el germà escolapi Pau Roca (Olost 1883 – Moià 1948) es va desviure per a salvar vides en absència involuntària del metge.

Quan el 1933 la llei republicana de Congregacions religioses prohibí a aquestes l’ensenyament, a Moià es constituí la Mútua Escola de Pares de Família que assumí la titularitat de l’escola a fi de donar continuïtat a l’educació cristiana. El pare Francesc Sagrera (Breda 1901 – Moià 1940) dirigí un grup local de la Federació de Joves Cristians.

El 22 de juliol de 1936 la comunitat i novicis es veieren obligats a abandonar l’edifici davant les amenaces i es refugiaren en cases de pagès. El col•legi es convertí successivament en fonda pública, casa per als refugiats, hospital de les Brigades Internacionals i hospital de sang. El 5 de febrer de 1939 el pare Pius Sarri recuperà sense problemes l’edifici de l’Escola Pia.

El curs 1963-1964 es començà a impartir el batxillerat. Davant el curt nombre d’alumnes que es podien matricular, els cursos es donaven alternativament, és a dir un anys el primer i tercer i l’any següent el segon i el quart. La inspecció de batxillerat proposà creà a Moià un Col•legi Lliure Adoptat mixt (CLA) conjuntament amb l’Escola Pia i les religioses Vedrunes. Nois i noies anirien separats (cadascú al seu col•legi) i els mateixos professors impartirien les classes en els dos centres. El 27 de febrer de 1969 un decret del Ministeri d’Educació aprovà aquest CLA mixt. L’ajuntament amb subvencions estatals construí al Poble Nou un edifici de planta per al CLA que pogué inaugurar-se en començar el curs 1970-1971. En el nou edifici s’ajuntaren nois i noies a partir del tercer curs a les aules; els dels dos primers cursos només en algunes assignatures. L’estiu de 1971 les religioses Vedrunes decidiren abandonar el col•legi i la vila. Les noies passaren als escolapis. El pare Rossend Casallarch va ser la persona que dirigí el CLA i portà a terme els tràmits necessaris per aconseguir la creació d’aquest centre per a la vila.Amb la llei d’educació de 1970, va caldre adaptar-se a la nova estructura d’ensenyament. Es decidí impartir dos cursos de preescolar i els vuit de l’educació general bàsica (EGB). L’edifici nou de ponent no bastava per enquibir tots els cursos i per això s’adaptaren espais dintre de l’edifici antic. Dues ordres ministerials del 8 de gener de 1975 homologuen el parvulari i la Educació General Bàsica (BOE 27/02/1975). Amb la reforma educativa dels anys noranta, l’escola s’ha centrat en els nivells d’infantil i de primària, és a dir fins als dotze anys.

La celebració el 1883 del segon centenari de la fundació del col•legi va ser el primer acte d’aquest tipus, és a dir que amb ell s’inicià la recuperació de la memòria històrica de la província. Durant la dècada dels anys vint del segle XX, a Moià s’hi inicià el Museu Calassanci que aplegà el que hi havia a Alella. Aquest fons de documentació i llibres serví el 1967 per iniciar l’actual Arxiu Provincial. El tercer centenari, el 1983, va tenir un caràcter no limitat a Moià, sinó que se celebrà a totes les escoles perquè també coincidia amb el quart centenari de la ordenació sacerdotal de Josep Calassanç.

La comunitat instal•là un observatori meteorològic a l’hort de ponent. El primer responsable va ser el pare Josep M. Jaume i començà a publicar oficialment les dades el 1906. Actualment encara és operatiu.

Entre les celebracions escolars s’ha mantingut durant tot el segle XX la de la crema del dimoni el dia del Patrocini de sant Josep Calassanç del mes de novembre: es recorda l’aventura infantil de Josep que volia matar el dimoni amb un ganivet. L’escola ha participat sempre a la festa de l’arbre fruiter. Els alumnes publiquen la revista La Crinca des de 1984.

La de Moià va ser des de la seva fundació la casa noviciat. El 1825, després de la supressió del trienni liberal, per un acord del capítol provincial es traslladà el noviciat a la de Sabadell i a Moià hi anaren els juniors fins al 1870, data en que hi tornaren els novicis. La llarga estada (des de 1902) del pare Antoni Tasi (Barcelona 1873 – Moià 1954) a la vila com a mestre de novicis el convertí en una institució local. El 1970, cent anys exactament després, el noviciat va ser traslladat a Barcelona.

A Moià es guarda la imatge de la Mare de Déu que segons la tradició hi portaren els escolapis sards: és gòtica, d’alabatre i policromada.

Bibliografia:

— Rossend CASALLARCH I MONTRÀS: Història de l’Escola Pia de Moià (1683-1994). Moià 1994.

— Enric CENTELLES: «La imagen de Nuestra Señora del Colegio de Moyá», en Revista Calasancia, (Madrid 27 octubre 1916) núm. 46, pàgs. 938-942.

— «Concordias entre los ayuntamientos y la Escuela Pía en Catalunya». En Archivum Scholarum Piarum (Roma 2000), núm. 47. Per a les concòrdies de Moià, vegeu pàgs. 69-83 i 130-143. I en: http://epc.escolapia.cat/NR/rdonlyres/FC1EABDA-1245-474E-A011-D82019A34F64/115676/ConcordiasAyuntamientosEP.pdf

— Francesca ESPAÑOL BERTRAN: «Jaume Cascalls revisado: nuevas consideraciones y obras», en Locus Amoenus (Universitat Autònoma de Barcelona 1992), núm. 2, pàgs. 65-84.

— Joan FLORENSA: «La Casa Noviciat de la Província de Catalunya: incidències entre 1868 i 1875», en Catalaunia (octubre-novembre 1993), núm. 353, pàgs. 1-3.

— Joan FLORENSA i Miriam MULINARI: «Els observatoris a l’Escola Pia: retrat d’un inici», en Modilianum (Moià 2007), núm. 36, pàgs. 65-73.

— Llogari PICANYOL I PLA: Moyá y los Escolapios Moyaneses. Monografía histórica. Barcelona 1956.

Noves publicacions sobre escoltisme

2010-04-13T10:48:00.001+02:00

Recentment han arribat a la nostra biblioteca dos llibres de temàtica escolta, l’un a nivell local i l’altre més general, dels quals en fem una breu ressenya.

Escoltisme a Granollers : 1958-1969. Granollers: Salvador Estany i Bassa, 2010.
La consolidació de l’escoltisme a Catalunya es deu en bona part a l’escolapi Octavi Fullat que el 1952 creà el CEM, Centre Escolapi de Muntanya, en l’esperit dels Minyons Escoltes, organització a la que havia pertangut i que l’opressió franquista d’aquells anys havia obligat a desarticular. Fullat es dedicà a visitar els diferents centres escolapis de Catalunya per intentar crear novament organitzacions escoltes que poguessin mantenir-se en la legalitat en estar emparades sota el paraigua d’Acció Catòlica. El 1953 el bisbe Modrego va autoritzar la creació de grups escoltes i el 1954 un grup d’alumnes de “Can Colapi” crearen el primer grup escolta de Granollers a l’entorn del pare Víctor Forteza i Albertí. El moviment continuà la parròquia de Sant Esteve, i finalment es consolidà el 1958 en l’entorn del també escolapi Rafael Oller i els escolapis granollerins com a protecció. El llibre relata minuciosament l’origen i els primers anys del moviment escolta a Granollers, descrivint l’organització, els recursos i les activitats realitzades en les sortides i campaments. Inclou molts testimonis dels escoltes que conformaren aquest grup així com molta documentació gràfica. Part d’aquesta documentació està custodiada a l’APEPC. El llibre compta amb un CD amb fotografies i documents escanejats.

Josep González Agàpito (ed.). Escoltisme, autoformació i ciutadania activa : un balanç de cara al futur. Lleida, Barcelona: Pagès editors ; Institut d’Estudis Catalans, 2009. (Guimet, 126)

El volum aplega els textos sorgits en el simposi organitzat per l’Institut d’Estudis Catalans sobre el passat i el futur de l’escoltisme als Països Catalans. Trobem articles d’Albert Balcells, sobre els orígens i evolució de l’escoltisme a Catalunya durant el franquisme i de Salomó Marquès per a la seva evolució a partir de 1975. A continuació es poden llegir les ponències de Miquel March, sobre l’escoltisme a les Balears i de José Ignacio Cruz Orozco pel cas històric valencià. Seguidament es dona pas als capítols dedicats a l’exposició de l’actualitat i els reptes de futur de l’escoltisme amb la participació dels assistents al seminari. Interessant aportació tant des del punt de vista històric com el de comprensió del paper educatiu dels escoltes en la societat d’avui.

Tractat sobre la Trinitat

2010-04-12T16:41:00.001+02:00

Fernando Guillen Preckler. The Mystery of God : an inquiry on the Holy Trinity. Quezon City (Philippines), Loyola Schoool of Theology ; Ateneo de Manila University ; Loyola Heights, 2009

Ens ha arribat a la biblioteca de l’arxiu una obra de l’Escolapi català Ferran Guillen, professor a la Calasanz Formation House a Quezon City, Filipines, i que es troba de visita a Catalunya aquests dies. Es tracta d’un tractat sobre la fenomenologia dels moviments espirituals i de creença en Déu, especialment en el context asiàtic i especialment filipí. S’analitzen les religions asiàtiques, les monoteistes no cristianes, els nous movimens religiosos cristians, moviments asiàtics i moviments esotèrics. La segona part del llibre analitza les fonts bíbliques que estableixen el monoteisme trinitari. Dirigit als estudiants de teologia de la Loyola School of Theology.

Escola Pia de Balaguer

2010-03-23T10:58:00.013+01:00

L’ajuntament de Balaguer es trobà que en unes oposicions convocades per a la tardor de 1699 per a mestre de gramàtica no s’hi presentà ningú. Era un fet freqüent. Sabent que a Oliana hi havia un col•legi escolapi des de 1692, s’hi adreçaren demanant que durant un any un escolapi s’encarregués de l’aula de gramàtica. Els escolapis no acceptaren aquesta proposta sinó que s’oferiren a obrir col•legi a Balaguer amb primeres lletres i gramàtica. L’ajuntament s’hi avingué. El 9 de novembre de 1699 se signaren les capitulacions, segons les quals «La Ciudad se reserva para sí el Patronato del Colegio de dicha Escuela pía que se ha de fundar en dicha Ciudad» i l’Escola Pia «promete la enseñanza según sus Constituciones a saber tres escuelas una de Niños —llegir, escriure i aritmètica— y dos de gramática y retórica.» El bisbe de la Seu d’Urgell donà el seu permís el 5 de juny de 1700 i el dia 18 del mateix mes el virrei de Catalunya Jordi de Darmstadt comunicava que el rei Carles II havia signat l’autorització per a la fundació. Era una escola municipal i gratuïta perquè l’ajuntament pagava el sou dels mestres.

Tot estava a punt de manera que el 13 de juny de 1700 el pare Sebastià Cossa en nom de l’Escola Pia prenia possessió del castell Formós o Casa dels Estudis com a nova casa escolàpia. El primer curs escolar va ser el de 1700-1701 i en va ser primer rector el pare Fèlix Audet. La casa no reunia condicions i es traslladaren primer a un immoble del carrer de Sant Joan al costat d’una capella dedicada al mateix sant; calia acomodar-la i els cursos 1701-1703 els passaren a la plaça de Sant Salvador, prop d’aquesta església. Després tornaren al carrer de Sant Joan.
Els anys de la guerra de successió (1706-1710) suposaren la destrucció de l’edifici i la dispersió dels religiosos. Només la voluntat i sacrifici del pare Jacint Tord aconseguí superar la situació. S’hi sumà la col•laboració del pare Bartomeu Mir.

A tocar del portal de Lleida en el carrer Miracle, s’hi construí després l’edifici que durant més de dos segles ha servit d’escola als nois de Balaguer.
L’ensenyament es va mantenir segons el pactat. La llengua normal era la catalana, excepte en un moment per exigències externes. Els exàmens públics publicats els anys 1776, 1777, 1778 i 1805 són el testimoni de la organització de l’escola i dels programes que s’impartien en cada matèria. A Balaguer s’hi traslladà aquests anys la casa d’estudis de teologia i com a professor cal assenyalar el pare Llorenç Serra. La biblioteca de la comunitat era considerable i les aules de gramàtica i de retòrica tenien la seva particular biblioteca especialitzada amb diccionaris llatins i obres d’autors clàssics.

La invasió francesa (1810-1813) destruí novament l’edifici, dispersà els religiosos cap a Peralta de la Sal, Mallorca i pobles de la muntanya. El pare Joan Torrents va ser fet presoner i passà una temporada a la presó de Lleida i després deportat a França; amb la desfeta napoleònica pogué tornar a la comunitat. Les obres de reconstrucció de l’edifici s’encarregaren a l’arquitecte Antoni Cellés i Azcona. L’església no s’acabà fins el 1825.
La comunitat superà amb relativa bonança el trienni liberal (1820-1823) fins que l’últim any el rector pare Pere Freixa decidí dispersar els religiosos per evitar mals majors.

Les lleis de 1835 que afavoriren la exclaustració crearen dificultats als escolapis de Balaguer. Alguns optaren per marxar cap Amèrica, altres es traslladaren a altres col•legis. En un primer moment s’hi refugiaren religiosos d’altres ordes, però quan trobaven millor col•locació, abandonaven Balaguer. El 16 de juny de 1841, el pare rector Genís Guardiola decidí dissoldre la comunitat. Hi quedava ell amb el pare Francesc Masgrau. No podien complir amb les obligacions concordades amb l’ajuntament i aquest demanà suspendre els acords i buscar altres mestres per a l’escola. El pare Genís s’hi avingué i aconsellà al pare Francesc que busqués una escola, cosa que va fer. El pare Genís hi quedà sol, mantenint el culte de l’església i el nom de l’Escola Pia. Amb la restauració de l’orde a Espanya el 1845, es refè la comunitat i el pare Genís pogué gaudir fins el moment de la seva mort el 1848 en veure refeta la vida de la comunitat i de l’escola que havia mantingut.
Amb la restauració de l’orde, es transformà la organització de les escoles. El 1845 el pare provincial Jacint Feliu dictà normes per acomodar l’antiga escola de minyons o de llegir, escriure i aritmètica a la primària segons havia decretat el govern de l’Estat. A tots els col•legis escolapis es dividí en tres aules o graus i les matèries tradicionals es graduaren i repartiren entre les tres classes; també s’hi afegiren alguns coneixements d’altres matèries i activitats.

L’ajuntament, com a patró de l’escola, proposà que s’hi impartís el batxillerat. La Direcció General d’Instrucció Pública ho autoritzà el 23 de juliol de 1846. Els escolapis només es comprometeren a donar els tres primers cursos o el primer cicle d’aquest nivell.. Quedaren inscrits a l’Institut de Lleida on matricularen els alumnes.
Pascual Madoz publicà la llei de desamortització l’1 de maig de 1855. Si els escolapis s’havien salvat de les lleis desamortitzadores de 1835, ara no va ser pas igual. A Balaguer perderen algunes finques i els va caldre defensar-se perquè no se’ls emportessin el solar que anava de l’escola o muralla fins al riu. També l’ajuntament balaguerí fou afectat per aquesta desamortització: va perdre el molí que li donava les cinquanta quarteres de blat que anaven a parar als escolapis segons els acords fundacionals. Ajuntament i Escola Pia pactaren novament la forma de finançar el col•legi. Els escolapis per la seva part, tenint en compte que els alumnes de batxillerat no entraven en l’ajuda econòmica municipal, buscaren altres formes com la creació dels recomanats, incrementar l’internat, llogar dependències de l’edifici que no feien falta.

El 1901 es creà al col•legi la Confraria de la Guàrdia d’Honor del Sagrat Cor de Jesús i poc després la Congregació de la Mare de Déu de l’Escola Pia i de Sant Josep de Calassanç segons el model del col•legi de Sant Antoni de Barcelona.
El pare Joan Roig, fill de Balaguer, va estar destinat a la seva ciutat els anys1914-1918 i 1920-1926, com mestre promocionà l’estudi de l’agricultura i com a músic fundà l’Orfeó Balaguerí.
El 1933 davant la llei de Congregacions que prohibia a les institucions religioses dedicar-se a l’ensenyament, es creà la Mútua Escolar Maragall, formada per pares de família.

Amb la revolta del juliol de 1936 els religiosos foren expulsats del col•legi que no recuperaren fins a l’estiu de 1939. La ciutat havia estat ocupada per les tropes del general Franco el 13 d’abril de 1938. El nostre edifici es convertí en hospital de sang. El pare Joan Profitós arribà a Balaguer pocs dies després, però no pogué recuperar la casa i obrí escola en un pis del Mercadal amb la col•laboració del germà Antoni Peralba.
Després d’uns primers anys difícils durant els quals els escolapis es limitaren a impartir la primària, el 1952 unint-se a l’Acadèmia del Sant Crist pogueren tornar a impartir el batxillerat. El 30 d’abril de 1965 una reial ordre declarà el col•legi autoritzat elemental i 4 d’abril de 1969 una nova ordre ministerial, reconegut elemental.
La llei d’educació de 1970 obligà a noves adaptacions fins que el 18 de setembre de 1973 el Ministeri d’Educació n’homologà l’Educació General Bàsica (EGB) i el 24 d’agost de 1974, el parvulari.
A la portguerra es donà importància a l’esport i educació a l’aire lliure. Per això es creà una piscina i camp d’esports que foren inaugurats el 12 de maig de 1958: la piscina als estius era un lloc d’esbarjo per als nois. El pati interior del col•legi es convertí en una pista de hoquei patins, on es jugaren interessants competicions. Durant uns anys prestà un bon servei la sala d’actes com a cinema als diumenges a la tarda.
Recordem dos merescuts homenatges: el primer a l’escolapi balaguerí Joan Profitós i Fontà el dia 1 de maig de 1955, en que se li dedicà un carrer. El segon, al germà Antoni Peralba i Camarasa, fill d’Os de Balaguer, que portava molts anys com a mestre de la classe de pàrvuls.
El vell edifici del carrer Miracle havia complert el seu cicle de servei com escola. Els nous temps demanaven una altra construcció.

El 18 d’octubre de 1978 es comprà a la família Gramunt un solar a l’altre costat del Segre, en paratge encara quasi sense edificacions. Aquest mateix curs 1978-1979 les nenes entraven a formar part de l’alumnat; no eren de fet les primeres perquè en altres ocasions algunes ja havien estudiat a l’escola com el 1952 en ajuntar-se amb l’Acadèmia del Sant Crist El bisbe de la Seu d’Urgell, Joan Martí i Alanis, beneí la primera pedra el 12 d’octubre de 1981. Dos accidents meteorològics endarreriren l’acabament de les obres: una ventada molt forta s’emportà el 23 d’agost de 1982 un bon tros de la teulada nova i la riuada el 9 de novembre del mateix any arribà fins a la plaça del Mercadal. El 5 d’abril de 1983 es pogué inaugurar el nou edifici i tot seguit s’hi traslladaren els alumnes.
L’Ajuntament ha reconegut l’obra escolàpia i per això el 24 de març de 1967 dedicà un carrer a sant Josep Calassanç, el qual havia rebut precisament la tonsura a l’església del Sant Crist, i un altre al pare Joan profitós. El 5 de novembre de 1999 concedí a l’Escola Pia la Medalla d’Or de la Ciutat amb motiu del tercer centenari de la fundació de l’escola.
Actualment l’escola és concertada i ofereix els nivells de llar d’infants, d’educació infantil, de primària i de secundària.

Bibliografia:
- BALAGUÉ I SALVIA, Segimon: Escola Pia de Balaguer 1699-1983. Balaguer, 1983.
- «Concordias entre los ayuntamientos y la Escuela Pía en Catalunya». En Archivum Scholarum Piarum (Roma 2000), núm. 47. Per a les concòrdies de Balaguer, vegeu pàgs. 115-119.I en: http://epc.escolapia.cat/NR/rdonlyres/FC1EABDA-1245-474E-A011-D82019A34F64/115676/ConcordiasAyuntamientosEP.pdf
- FLORENSA I PARÉS, Joan: Tres-cents anys de l’Escola Pia de Balaguer. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1999. (Scripta et documenta; 58)

L’Escola Pia de Vilanova i la Geltrú

2010-03-15T11:04:00.014+01:00

Diverses vegades l’ajuntament de Vilanova i la Geltrú havia demanat l’establiment d’un col•legi escolapi. La petició s’intensificà quan l’Estat determinà que només es crearien centres oficials de batxillerat en les capitals de província: Vilanova en quedava exclosa. Un col•legi escolapi podia suplir i dotar la població d’un centre escolar com es demanava a mitjans del segle XIX, és a dir amb un bon ensenyament de matèries científiques. El 1857 s’iniciaren, doncs, gestions les quals acabaren el 6 de març de 1863 amb la signatura de la concòrdia entre l’Ajuntament i l’Escola Pia. Per manca de personal no es pogué realitzar l’obertura del col•legi.

El 1866 morí a L’Havana el marquès de Marianao, Salvador Samà, el qual llegà en testament «la cantidad de treinta mil pesos fuertes para la instalación de un colegio de PP. Escolapios en Vilanova i la Geltrú, su patria». Es reobriren les converses, però la revolució de 1868 paralitzà novament les negociacions. El 1876 l’ajuntament insistí en executar els acords anteriors i en portar a compliment el testament del senyor Samà. Finalment, aconseguits tots els permisos necessaris, el 18 d’agost de 1876 el pare provincial de l’Escola Pia Josep Draper posava la seva signatura en el conveni amb el qual es fundaria el col•legi a Vilanova. El 13 d’agost de 1877 el mateix provincial es personà amb el pare Eduard Llanas —que hi quedà com a rector— a la ciutat per poder començar aquell curs l’activitat escolar com així es va fer el 22 del mes següent. L’escola i la comunitat s’establiren provisionalment a l’antiga escola Ventosa.

El 23 d’agost de 1877 es posà la primera pedra del nou edifici a aixecar amb el llegat Samà segons els plànols de l’arquitecte Jeroni Granell i Mundet. El 23 de setembre de 1879 s’inaugurà la nova planta al costat de la Rambla Samà i allí començà el nou curs escolar. Per falta d’espai, primer, i després per les disposicions del senyor Samà, només es donà el batxillerat. Els escolapis volien també la primària i afegiren un cos d’edifici a l’ala dreta, a la part de la Rambla. La primària es pogué començar el curs 1884-1885. No s’hi construí església per voluntat expressa del pare Josep Draper; només s’hi habilità una capella per als alumnes, que també ha servit per als fidels.

L’edifici era ampli, còmode. Algunes dependències (rebedor, menjador) oferien un ambient elegant. S’hi afegí (1880) a la part nord un gimnàs obert i a la part alta s’hi construí (1884) un observatori meteorològic i a partir de 1886 es feren les observacions sistemàticament a cura del pare Antoni Mirats, entrant a la xarxa estatal.

Per a l’ensenyament es dotà el col•legi de bon i nombrós material didàctic, especialment de museu d’història natural. Els escolapis varen estar sempre a l’aguait del avenços científics del moment; no sols per a l’escola sinó que n’oferien primeres mostres a la població, com en l’electricitat o de gas, màquina d’escriure, de projecció, de cinema.
El batxillerat s’impartí fins el 1933, moment en el qual l’ajuntament s’apropià de l’edifici i expulsà els escolapis. Aquests tornaren a les escoles Ventosa on donaren únicament la primària i sota la titularitat de la Mútua Escolar de Pares Manuel de Cabanyes. El 1936 també tingueren d’abandonar aquesta casa.

El 1939 els escolapis recuperaren l’edifici Samà i tornaren a impartir batxillerat lliure fins que el 1964 aconseguiren ser declarat col•legi reconegut elemental i l’any següent reconegut superior. Amb la llei d’educació de 1970, s’implantà l’educació general bàsica fins al catorze anys i per al batxillerat es creà la cooperativa de pares Enric Cristòfol Ricart, la qual va ser mixta la qual radicava en el mateix edifici dels escolapis; funcionà fins el 1989.
Seguint les línies de la reforma educativa, el curs 1992-1993 es començà a impartir l'educació infantil i primària, el 1995-1996 l'educació secundària obligatòria (ESO) i en el 1997-1998 s’inicien els batxillerats tecnològic i científic. En el curs 2004-2005 s’hi afegeix el batxillerat humanístic social de nova implantació. A partir del curs 2007-2008 s’implanta progressivament la LOE. El centre és concertat.

L’internat que havia nascut amb el col•legi, es tancà el 1961, perquè els temps havien canviat. Els alumnes interns publicaren el 1900 la revista La ploma manuscrita en ciclostil i de la qual no en sortiren gaires números: tenia un caràcter humorístic i va ser la primera revista escolar del col•legi.
El 1908 el pare Lluís Fàbregas fundà la Associació Calassància, en que s’agrupaven alumnes i antics alumnes. Era una entitat eminentment cultural i similar a l’Acadèmia Calassància de Barcelona. La revista El Calasancio de 1908 a 1912 deixà constància de la vida, preocupacions i nivell d’aquesta associació.
Als patis del col•legi s’han format generacions de jugadors d’hoquei patins, l’esport rei de la ciutat. També en el bàsquet han participat bon nombre d’alumnes. A l’abril de 1965 se celebraren conjuntament a Vilanova i la Geltrú i a Sitges els IV Jocs Esportius Escolapis de
Catalunya.
Esdeveniments importants han estat la canonització el 1933 de l’escolapi napolità Pompili M. Pirrotti, l’arribada de les relíquies de sant Josep Calassanç a la ciutat el gener de 1949 i el centenari de la fundació del col•legi (1977).

La personalitat del pare Eduard Llanas marcà l’inici de l’escola de Vilanova i la Geltrú. No sols pel caire que impregnà al col•legi, sinó sobretot perquè s’implicà en la vida local, participant en l’Ateneu, la Biblioteca Víctor Balaguer, l’arriba del ferrocarril a la ciutat, etc. i per les aportacions arqueològiques d’Olèrdola i de les vies romanes del Garraf i del Penedès. Aquestes activitats li meresqueren entrar a la Reial Acadèmia de Bones Lletres i ser cridat a Barcelona per a les cèlebres conferències que li donaren nom a tot Catalunya com a portaveu contra l’integrisme.
L'Ajuntament atorgà el 30 d’agost de 2002 amb motiu de celebrar-se els 125 anys de la fundació del col•legi la Medalla de la Ciutat a l'Escola Pia. Durant el curs següent se succeïren els actes festius, el principal dels quals tingué lloc el 27 de novembre de 2003.

Bibliografia:
- Catalaunia (Barcelona 25 març 1978), núm. 201 dedicat a l’Escola Pia de Vilanova i la Geltrú.
- «Concordias entre los ayuntamientos y la Escuela Pía en Catalunya». En Archivum Scholarum Piarum (Roma 2000), núm. 47. Per a les concòrdies de Vilanova i la Geltrú, vegeu pàgs. 196-203. I en: http://epc.escolapia.cat/NR/rdonlyres/FC1EABDA-1245-474E-A011-D82019A34F64/115676/ConcordiasAyuntamientosEP.pdf
- FLORENSA I PARÉS, Joan: «Col•legi Samà de Vilanova i la Geltrú: primer decenni de vida acadèmica (1877-1887)». En Full informatiu, Societat d’Història de l’Educació dels Països de Llengua Catalana. Actes de les VI Jornades d’Història de l’Educació als Països Catalans. Tarragona, 1980, núm. 5-6, pàgs. 59-63
- GARCIA I SEGARRA, Maria Providència: L’educació a Vilanova i la Geltrú durant la segona meitat del segle XIX. Tesi doctoral. Publicacions de la Universitat de Barcelona, 1992.
- GARCÍA I SEGARRA, Maria Providència: Eduard Llanas i Jubero (1843-1904). Vilanova i la Geltrú: Ajuntament, 2002 (Retrats; 22).
- VIRELLA I BLODA, Albert: Evolució històrica de l'ensenyament a Vilanova i la Geltrú i la fundació de l'Escola Pia. Vilanova i la Geltrú: El Cap i la Nansa, 2001.

Plànol històric de Barcelona

2010-03-10T13:39:00.010+01:00

A mitjans del mes de febrer va ingressar al nostre arxiu un plànol de Barcelona de característiques singulars. Està constituït per quatre fulls que originalment s’havien de sobreposar encolats per formar un plànol d’unes dimensions de 129 x 119 mm. L’escala és 1: 10.000 i presenta corbes de nivell cada 5 metres que permeten identificar el relleu de la ciutat per sota de la trama urbana. D'autor no identificat, presenta alguns termes identificadors de lloc en llengua alemanya, com el parc de la Ciutadella, anomenat “Stadpark” o el mar Mediterrani, que surt citat com “Mitteländisches Meer”. No es troba en gaire bon estat i presenta esquinçades degudes a la formació dels plecs i algun forat.

Mostra amb línia contínua el traçat dels carrers ja construïts i amb línies discontínues els projectats. Podem veure, doncs, el projecte dels carrers barcelonins abans de reformes importants com la de l'Exposició Universal de 1929, on apareix una trama regular de carrers i el barri està identificat amb el nom de La Fransa, primer nom que tingué aquesta zona del barri del Poble Sec. No està datat però podria situar-se com a molt tard cap a 1909 doncs la Via Laietana, anomenada Gran Via A, està marcada amb traç continu fins la plaça de l’Àngel, data en què la construcció d’aquest carrer va finalitzar en la seva primera etapa. Amples carrers havien de travessar el nucli antic. Pel que fa a l’Eixample, a partir del carrer Sicília les illes estan dibuixades de manera discontínua i hi ha molt poques illes construïdes per sobre la Diagonal. La Sagrada Família tan sols està marcada amb la construcció de l'absis i rodejada de carrers sense edificar ni construir.
Un altre aspecte important i molt interessant del plànol és que apareixen representades els traçats sobreposats de les muralles romanes, la Barcelona moderna, amb el traçat de les muralles i la situació de l’antiga ciutadella sobre el parc que es construí a sobre, i el nou projecte d’eixample, amb molts carrers encara sense construir ni traçar. Complementat amb les corbes de nivell, veiem una interessant fotografia de la història de Barcelona.

Pel que afecta a la història de l’Escola Pia, es interessant veure que a la zona de Sant Antoni s’hi distingeix les línies de la façana del col•legi abans de la destrucció de 1909, aixecat sobre les muralles, i l’església dels Antonians al costat. S’ha fet una fotocòpia en 2 grans fulls que en facilita la consulta.

Joan Florensa a Signes dels temps.

2010-03-01T11:27:00.000+01:00

El passat diumenge 28 en Joan Florensa, arxiver de l'APEPC, va ser entrevistat al programa Signes dels temps de TV3 on va parlar de la història de l'Escola Pia de Catalunya i va presentar el seu llibre El projecte educatiu de l'Escola Pia de Catalunya (1683-2003) : una escola popular. editat recentment. Podeu veure l'entrevista al web de TV3:

Francesc Rosaura entrevista a Joan Florensa al plató de televisió. Captura de pantalla de la web de TV3

La salvaguarda del patrimoni cultural a Moià durant la guerra civil

2010-02-23T16:32:00.000+01:00

Estevanell i Riera, Joan. Vida quotidiana i salvació del patrimoni a la reraguarda : Dietari de Joan Estevanell, Moià, 1936-1940. Edició a cura de Jaume Clarà i Arisa. Estudis introductoris de Jaume Clarà i Josep Font i Sentias. Barcelona: Museu d’Història de Catalunya, 2010
Joan Estevanell va ser el formador del Museu de Moià que fou organitzat amb motiu de la salvació del patrimoni local durant la guerra civil. El museu s’allotjà a la casa natal de Rafel Casanova i en ell hi anà reunint i salvant totes les peces artístiques que poder mentre durava el conflicte. Després de la guerra el càrrec li fou respectat i pogué continuar amb la tasca d’organitzar el Museu. Les noves autoritats no tan sols no el varen desplaçar del càrrec sinó que a més el varen nomenar fill predilecte de la vila el novembre del mateix any 1939. Durant aquest temps en Joan Estevanell va escriure un diari en el que es descobreix la tasca diària de salvaguarda del patrimoni local, conjuntament amb els fets quotidians del dia a dia de la vila en temps de guerra i dels primers mesos de la postguerra: les destrosses dels primers dies de la revolta, l’escassetat de queviures, els comentaris dels veïns, l’arribada de notícies dels esdeveniments de la guerra, el pas dels refugiats, el canvi de règim... El dietari transcrit comença el febrer de 1936 i finalitza el febrer de 1940.
L’edició del diari ha estat realitzada per Jaume Clarà, que a més signa dos capítols més dedicats al perfil biogràfic d’Estevanell i al transcurs de la guerra civil a Moià. Complementa aquesta obra un article de Josep Font Sentias sobre la salvaguarda del patrimoni cultural català en aquest període. Aquesta tasca va ser realitzada en moltes poblacions gràcies de persones com Estevanell que, tant per iniciativa pròpia o per encàrrec de les autoritats però sovint amb pocs mitjans o totalment en solitari, prengueren consciència de la necessitat de salvació del patrimoni i de la transcendència que aquest gest tindria per a uns temps futurs. Aquestes iniciatives sovint no han estat prou valorades pels historiadors.

Escola Pia Balmes Barcelona

2010-02-19T09:40:00.001+01:00

El sacerdot Francesc d’Assís Galí i el llicenciat Antoni Raja regentaven el Col•legi o Acadèmia Balmes situada al Passeig de Gràcia, a la part coneguda com els Jardinets. Impartien únicament batxillerat i gaudien de prestigi entre la burgesia de la part alta de l’eixampla barceloní. Mossèn Galí envellia i buscà en el seu amic l’escolapi pare Salvador Marcó la continuïtat del seu col•legi. L’Escola Pia l’acceptà i l'assumí el 1899. La torre que ocupava l’escola resultà insuficient per a alumnes i comunitat escolàpia. Aquests llogaren una casa més àmplia que l’anterior al carrer Còrsega número 325. El pare Jaume Orriols, rector de 1902 a 1912, hi incorporà alumnes de primària, és a dir des dels sis anys. Això l’obligà a adquirir la casa veïna.

El nombre d’alumnes augmentà considerablement. El 1926 el pare rector Salvador Soler comprà un solar al xamfrà de la Travessera de Gràcia amb el carrer Balmes i començà les obres per un nou edifici de col•legi, el qual s’inaugurà el vint-i-set de novembre de 1928.

Amb motiu de la llei coneguda com de Congregacions de 1933 que prohibia als ordes religiosos l’ensenyament, es constituí la Mútua Escolar de Pares de Família del Col•legi Balmes que donà continuïtat a l’educació cristiana.

A partir del juliol de 1936, els religiosos foren obligats a abandonar l’edifici que va caure a mans successivament de les tropes pirenaiques, de la federació anarquista internacional i dels guàrdies d’assalt. L’edifici no patí gaires danys. Amb l’entrada a la ciutat de Barcelona de les tropes del general Franco, l’edifici va ser novament incautat per les tropes ocupants fins el 3 de setembre de 1939. L’escola es reobrí el mes d’abril de 1939, però en un edifici del carrer Narcís Oller. Per al curs següent, 1939-1940, ja es pogué tornar a l’edifici propi.

El constant creixement d’alumnes obligà a nova ampliació. El 1943 el pare rector Manuel Bordàs aixecà dos pisos i un àtic, espais a on es traslladà la comunitat, deixant les altres quatre plantes per a escola. Es comprà el solar al costat del col•legi a la part del carrer Balmes i en dues fases s’hi construïren noves aules amb una espaiosa sala d’actes. L’antic alumne Antoni Tàpies decorà aquesta façana amb uns relleus.

L’alumnat respon al barri on s’ha ubicat l’escola, és a dir, a la part alta de l’eixampla. Les famílies es reparteixen més o menys aquests percentatges: una tercera part són de professions liberals, un quaranta per cent són comerciants i administratius i un vint per cent, artesanes i d’oficis. El nivell cultural de les famílies tendeix a alt. L’ambient de l’escola ha estat caracteritzat per aquests nivell cultural de les famílies.

Sempre s’han impartit els nivells de primària i de batxillerat amb les variants legals que s’han produït a partir de 1970 amb la llei d’educació. Però no s’han desatès altres ensenyaments com ara les classes nocturnes per a obrers o els ensenyaments mercantils, per als quals es fundà l’Acadèmia Comercial Balmes. El mateix batxillerat s’impartí també en horari nocturn per aquells que durant la jornada es guanyaven el pa amb el treball.

Durant un curs, 1948-1949, la comunitat es responsabilitzà de l’escola de primària de la parròquia de Santa Teresa de l’Infant Jesús.

Entre 1947 i 1955 es publicà la revista escolar Balmes que reflecteix la vida i activitats de l’escola. Pràcticament tota estava redactada pels mateixos alumnes. Hi abunden les fotografies.

Entre les diverses activitats extraescolars que s’han desenvolupat al col•legis cal fer esment de l’Escolania. S’inicià el 1942, però començà a prestigiar-se quan se’n va fer càrrec el 1946 el mestre Antoni Coll el qual la dirigí fins al final de la seva vida. L’Escolania de la Mare de Déu de Montserrat gaudí d’un considerable nivell tècnic de manera que es convertí en el cor infantil del Gran Teatre del Liceu. Assistí a congressos i trobades de Pueri Cantores, animà vetllades escolars i participava en les celebracions litúrgiques de l’església. Publicà durant uns anys la revista Ressò. S’han format altres grups de cantaires, però sense ressonància externa.

Els primers anys de la postguerra es fundà un centre intern d’Acció Catòlica amb aspirants i joves. A més dels actes formatius amb els cercles d’estudis, es desenvolupà una activitat social a la barriada de les Corts. Durà fins al 1961 i el rector d’aquella parròquia lamentà la falta d’aquells catequistes i col•laboradors.

Un grup d’alumnes de l’escola inicià l’agrupament escolta sant Josep Calassanç que des de 1955 va ser un dels dos que constituïren el Centre Escolapi de Muntanya(CEM). Va ser un fogar notable de formació de joves en un moment en que aquestes activitats estaven prohibides i perseguides per la dictadura.

La dècada dels anys setanta s’hi iniciaren les Escoles de Pares.La sala d’actes serví durant els últims anys del franquisme, de la transició i posteriors per a les sessions de cinefòrum que un grup de persones alienes al col•legi organitzaven. Aquest cinefòrum gaudí de prestigi i els assistents més d’una vegada van haver de sortir corrent empaitats per la policia.

Novetats a la web de l'Arxiu Provincial de l'Escola Pia

2010-02-17T12:50:00.000+01:00

Recentment hem afegit alguns documents a la nostra web en l’apartat Publicacions que es poden descarregar en format pdf. Es tracta en primer lloc de dos articles de Joan Florensa publicats a Memoria Ecclesiae. El primer tracta de les fonts que podem utilitzar en el nostre arxiu per a la recerca biogràfica d’escolapis. El segon l’hem inclos en un nou apartat que hem anomenat Inventaris-Descripció en el que es pengen alguns instruments de descripció realitzats sobre diversos fons del nostre arxiu. Estan disponibles el catàleg de poesies de Romuald Duch i Reñé, l’inventari de partitures de Mn. Lluís Serret i Pons, l’inventari de la sèrie 06-21 corresponent al Secretariat Pedagogia - SEDEP i tres instruments descriptius del fons Antoni Borrell: les fitxes ISAD (G) pertanyents al fons Borrell i a la sèrie de correspondència i l’inventari del fons Fundació Institut Borrell.
Aquest darrer fons és molt destacable doncs afecta a la història econòmica del nostre pais. Antoni Borrell fou un empresari molt destacable de finals del segle XIX i principis del XX. Home influent en la política estatal, fou diputat en diverseses legislatures fins l’any 1891. En la seva faceta financera, destaca la seva implicació en diverses empreses de construcció de línies ferroviàries, implicat en la direcció o directament la fundació de diversos bancs i fou consignatari d’una línia de vapors que comerciaven amb Amèrica i Àsia. Va comprar i la Torre del Governador, a Alella, per viure-hi amb la seva família. Teniu a la vostra disposició una biografia més àmplia a la web de l’APEPC.

La comunitat escolàpia d'Alella (1916 – 2000)

2010-02-09T11:40:00.000+01:00

El senyor Antoni Borrell i Folch (1832-1910) segons testament del 7 d’abril de 1909 llegà tots els seus béns als marmessors a fi que es destinessin a l’educació de nois. El 15 de juliol de 1916 els marmessors i el pare provincial de l’Escola Pia Lluís Fàbregas signaren el contracte pel qual es creava l’Institut Borrell de l’Escola Pia d’Alella sota la protecció de la Mare de Déu de la Mercè per a dur a terme la voluntat del fundador.
El 27 de juliol de 1916 es constituí la primera comunitat d’escolapis. El rector va ser el pare Josep Ricart. Els juniors que estudiaven els darrers cursos de teologia a Moià s’hi traslladaren per a continuar-los sota el mestratge del pare Agustí Cuadras. El setembre següent s’obriren les classes als nois del poble.
El 23 de setembre de 1925 el pare rector Joaquim Flaquer inaugura els dos pisos que s’acabaven d’aixecar sobre la casa antiga. Al mateix temps es repararen alguns desperfectes de la cúpula del saló de cristall. En aquest curs (1925-1926) hi arriben els primers interns.

S’aixecà davant de la capella un bloc per a les aules dels alumnes externs i interns, segons plànols de l’arquitecte Josep Goday i Casals (Mataró 1882 – Barcelona 1936).
Tres anys després els juniors es traslladen a la nova casa juniorat d’Albelda de Iregua i passen a Alella els calassancis (nois de 12 a 14 anys que es preparen per anar al noviciat) que fins aquell moment residien a l’Eucaria. El mestre era el pare Jaume Casanovas.
La llei republicana que prohibia l’ensenyament als ordes religiosos, obliga a transformar l’escola en la Mútua Eduard Llanas, Delegació d’Alella, i dependent de l’Escola Pia de Sant Antoni de Barcelona. Es creà l’Associació d’Antics Alumnes i alli es formaren els grups Calassanç i el Sant Just i Pastor dintre de la Federació de Joves Cristians de Catalunya. N’era consiliari el pare Salvador Pascual. Aquests joves introduïren el bàsquet a Alella.
El juliol de 1936 els religiosos es veieren obligats a abandonar la casa, la qual va ser ocupada per les nenes d’un asil proper a Madrid.
El pare Pius Sarri tornà a Alella el mes de febrer de 1939 i fins a l’estiu els religiosos varen conviure amb les nenes de l’asil. Els estius de 1940 i de 1941 grups d’alumnes de l’Escola Pia de Sant Antoni de Barcelona hi tenen colònies; el Govern civil ho prohibí.

S’obriren les classes als alumnes externs el setembre de 1939. El 1941 hi tornen els interns i els calassancis. Per atendre el nombre creixent, el 1957 s’aixecà un nou pis a la casa. Els calassancis passaren el 1968 a Olot.
Amb motiu del quart centenari de la mort de sant Josep Calassanç i tercer de la beatificació, les relíquies del cor i de la llengua del sant es passejaren per Espanya. A Alella hi varen estar els dies 3 i 4 de desembre de 1948. Com a record de l’esdeveniment, l’Ajuntament donà el nom de sant Josep Calassanç a una avinguda.
El 9 de desembre de 1951 foren beneïts els locals de la Unión Alellense de la que passà a ser-ne propietari l’Agrupació Catòlica d’Antis Alumnes de l’Escola Pia.
Durant el rectorat del pare Josep Baburés començà a publicar-se el Butlletí com a portaveu de l’Associació d’Antics Alumnes; anys després es convertí en la revista Alella i independent de l’Escola Pia.
El curs 1977-1978 va ser l’últim que va tenir escola. Les noves exigències pedagògiques obligaren a la seva supressió. Després es donaren diversos usos a la casa: ampliació d’aules de l’escola pública del poble, casa de convivències i colònies, escola agrícola dependent de la secció de formació professional de Santa Anna de Mataró, magatzem de llibres de les comunitats i col•legis, un pis s’habilità per a un grup de minusvàlids.
El 1980 s’inauguraren les pistes esportives per als alumnes dels col•legis de Barcelona que no en tenien.

El setembre de 2000 es tancà la comunitat i la Fundació Institut Borrell vengué la finca.
L’Ajuntament d’Alella concedí l’any següent (febrer 2001) la medalla de plata de la població a l’Escola Pia en reconeixement als anys que havia treballat per a l’educació dels nois i joves de la localitat.

Biografia de Manuel Carrasco i Formiguera.

2010-02-08T10:58:00.000+01:00

BENET, JOSEP. Manuel Carrasco i Formiguera, afusellat. ; A cura de Josep Poca i Gaya. Epíleg de Rosa Maria Carrasco i Azemar. Barcelona: Edicions 62, 2009 (Biografies i memòries, 66)

Relat dels darrers mesos de vida del polític democristià català més important de la República. Fou afusellat el 9 d’abril de 1938 a Burgos mesos després de ser detingut el març de 1937 per les forces navals franquistes quan es dirigia en vaixell des de Saint-Jean-de-Luz a Bilbao. El seu afusellament fou ordenat personalment pel mateix general Franco, fet que testimonia les característiques ideològiques del règim que va encapçalar. Manuel Carrasco i Formiguera no era un “rojo”, era un polític profundament catòlic. Durant la seva activitat política a les Corts republicanes va defensar l’Església i les ordres religioses dels atacs que va rebre per part dels sectors polítics d'esquerra, -l'Escola Pia de Catalunya i els Jesuïtes li van agraïr especialment aquest esforç amb un pergamí que tenia emmarcat al seu despatx-, i el seu partit, Unió Democràtica de Catalunya, no es va sumar al front d’esquerres que es va presentar a les eleccions de febrer de 1936. Conegut doncs per seva defensa dels drets dels religiosos, especialment dels jesuïtes, va patir la persecució en els primers moments de la guerra per grups anarquistes de la FAI i altres grups extremistes i es va veure obligat a fugir i intentar cercar refugi a Euskadi. Tot i la seva coneguda defensa dels religiosos, fou empresonat i més tard afusellat per ordre personal de Franco, malgrat que aquest es presentava com a defensor de la croada catolicista, tan sols per la seva ideologia catalanista. Pel govern feixista revoltat, era més reprobable la seva defensa de l’autonomia catalana, era un “separatista“, malgrat no defensar cap de les ideologies d’esquerres contra les que es va aixecar el cop d’estat del 18 de juliol de 1936. Ser catalanista , per a la ideologia reaccionària i dretana que representava el nou règim, era el pitjor crim que es podia cometre, pitjor que ser comunista i per a ells no hi havia possibilitat de perdó. Molts altres catalans defensors del catolicisme se’n varen adonar ben aviat. Aquesta publicació representa la darrera aportació de Josep Benet (Cervera 1920-Barcelona 2008) a la història de Catalunya. L'historiador havia promès a la filla de Carrasco escriure un llibre sobre el seu pare i ja l'any 1944 va començar a recollir infomació. Aquest material elaborat durant dècades va restar inèdit a la mort de Benet i va ser gràcies a la seva vidua que Josep Poca va accedir als originals i ha editat un text que Josep Benet va deixar pràcticament acabat.

Tractat sobre el Cant Gregorià del p. Altisent

2010-02-05T09:31:00.000+01:00

Altisent, Miquel. El cant gregorià: un model de música religiosa. Barcelona: Rafael Dalmau, 2009 (Camí Ral, 29) 235 p.
Reimpressió d'una obra publicada el 1971 per la Fundació Salvador Vives Casajuana. Es tracta d'un manual de cant litúrgic amb voluntat divulgativa. En una segona part l'autor proposa solucions per a les traduccions al català i al castelà dels cants llatins. És una obra de maduresa, fruit de l'experiència i estudi del cant litúrgic al llarg de tota una vida.

Manual de desenvolupament d'habilitats matemàtiques

2010-02-05T09:23:00.000+01:00

BAQUÉS TRENCHS, Marian ; RIART VENDRELL, Joan ; VIRGILI TEJEDOR, Carles. Tests numéricos [TN]. Manual técnico y de aplicación con programa de desarrollo numérico. Madrid: CEPE (Centro de la Educación Preescolar y Especial), 2009. 92 p. ISBN 97884786973288

Bateria de vuit tests dirigida a alumnes des de tercer de primària fins a quart d'ESO. El seu objectiu és diagnosticar l'habilitat i automatització del càlcul, la capacitat de manipulació mental de conceptes quantitatius formulats en conceptes verbals i vocabulari.

Història del gènere de punt a Terrassa

2010-02-04T13:52:00.001+01:00

FERNÁNDEZ ÁLVAREZ, ANNA. El gènere de punt a Terrassa. Terrassa: Editorial Albada, 2009. 9788487023675. 285 p. Il.
Llibre publicat per una professora de l’Escola Pia de Terrassa, és un magnífic estudi sobre la història de la fabricació de teixits en punt. A diferència del punt plà que utilitza dos fils que encreuats formen l’ordit i la trama, el teixit de punt es forma entrellaçant un sol fil, o fils paralels entrelligats, formant una sèrie contínua de llaçades o bagues mitjançant agulles conforma el teixit anomenat malla. El resultat és una peça molt més transpirable, porosa i flexible, d’una gran adaptabilitat al cos, que la fa ideal per a la confecció de mitges, mitjons, roba interior i jerseis. Amb aquest treball podem conèixer com va començar aquesta indústria a Catalunya, com va afectar a la moda i els costums del país, i quin va ser el paper en la història industrial del país, amb especial atenció a les indústries terrassenques, tant les dedicades a la fabricació tèxtil com a maquinària. A Terrassa, fou la confecció de mitges l'especialitat tèxtil més representativa de la ciutat, que generà també una indústria complementària de fabricació de maquinària. L'autora, tot i que utilitza abundant bibliografia i fons arxivistics d'empreses, es nodreix de molta informació oral, proporcionada pels empresaris i treballadors que varen treballar en empreses tèxtils avui desaparegudes. Excelent treball amb profusió de dades, fotografies, reproduccions de cartells i quadres. Molt recomanable no tan sols com a llibre d'història local sinó per a la història industrial del nostre país.

Visita del p. General a l'Arxiu

2010-02-03T13:02:00.001+01:00

El dia 16 de gener de 2010 ens el p. General P. Aguado, en visita aquella setmana a la nostra província, va venir a les nostres instal•lacions, acompanyat de l’assistent per Espanya Miguel Giràldez. Ens hem assegut per explicar-li el que fem i com ho fem i li hem obsequiat amb una còpia de diferents instruments que utilitzem: el quadre de classsificació, el plà estratègic, la política de col•leccions, etc. També l’hem informat de la nostra actualitat i en concret de l’ingrés al Catàleg Col•lectiu del Patrimoni Bibliogràfic de Catalunya. També li hem exposat la nostra disposició a col•laborar amb l’Arxiu General i amb altres arxius de l’ordre. Ha manifestat estar molt satisfet amb el treball que fem i gratament sorprès.

75 anys de bàsquet a Caldes de Montbui

2010-02-02T17:21:00.000+01:00

El dia 13 d’octubre de 1934 es jugà el primer partit de bàsquet a Caldes Montbui. Els jugadors locals pertanyien al «Grup 212 Santa Majestat» de la Federació de Joves Cristians de Catalunya. Començava una lligueta organitzada per la Federació dintre del Vallès Oriental. L’altre equip era de Granollers. El maig de 1936 és la última data en que es jugà un partit d’aquesta competició de Joves Cristians.
La guerra i la postguerra esventaren aquesta com tantes altres activitats esportives, socials i formatives. En fàbriques o en institucions s’organitzaren partits de bàsquet ocasionals amb la base dels jugadors formats en la competició fejocista.
El 7 de setembre de 1947 va tenir lloc l’Assemblea constitutiva de l’Associació d’Antics Alumnes de l’Escola Pia. Els jugadors de bàsquet, antics alumnes, organitzaren un partit dintre del programa d’actes. El P. rector Ricard Manich va veure en aquell esport un mitjà per atreure els joves, l’acceptà i el fomentà.
A partir de 1949 es disposava ja de les cistelles en el pati del col•legi, no calia anar a fora per els partits. El 1950 l’equip s’afilià a Eduación y Descanso entrant així en competicions amb altres equips de localitats veïnes. El 1953 s’inscriví en la Obra Atlético Recreativa (OAR) que depenia del bisbat de Barcelona. Finalment el 1963 passà a ser membre de la Federació Catalana de Bàsquet, en la qual continua militant.
L’Escola Pia ha donat cobertura i suport a aquest esport i ha col•laborat en la creació d’una entitat esportiva local.
Com a fets més rellevants, cal recordar els dos partits contra equips de la Flota nord-americana (1954 i 1958), la inauguració de la pista amb panots i amb il•luminació elèctrica (1958) i la benedicció el 1967 de la segona pista amb assistència d’autoritats provincials i locals, de tots els clubs esportius locals i amb la desfilada de la plantilla íntegra de l’equip. El 1978 es deixà la pista de la plaça de l’Àngel i l’equip es traslladà al nou emplaçament de l’Escola Pia, al Bugarai.
El 13 de febrer de 2009 en la sala de plens de l’Ajuntament de Caldes de Montbui tingué lloc l’acte institucional d’obertura de la celebració del 75è aniversari del primer partit de bàsquet a Caldes de Montbui.

Publicada la història de la província de Catalunya

2010-02-01T17:56:00.000+01:00

Florensa i Parés, Joan: El projecte educatiu de l'Escola Pia de Catalunya (1683-2003) : una escola popular. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, Societat d'Història de l'Educació dels Països de Parla Catalana, Escola Pia de Catalunya, 2010. 632 p.
L'Arxiver Joan Florensa va presentar el passat 18 de gener a l'Institut d'Estudis Catalans un treball fruit de la investigació de molts anys darrera l'Arxiu Provincial de l'Escola Pia de Catalunya. Una història de la província completissima, amb infinitat de dades, notícies, anecdotes i testimonis documentals. Obra de referència imprescindible per a tot el que vulgui conèixer la història de la presència escolàpia al nostre país, i també de la història de l'educació catalana en general.

Nou ingrés de documentació provinent de Sabadell

2010-02-01T17:36:00.000+01:00

La parròquia de la Puríssima Concepció ens ha entregat uns documents que han trobat al seu arxiu i que afecten a la història del col·legi de Sabadell. Es tracta dels estatuts, originals i esborranys, de la Mútua Escolar Fèlix Amat, creada a Sabadell l'any 1932 per a que l'Escola Pia pogués continuar la seva activitat en entrar en vigor la llei que prohibia a les entitats religioses tenir centres educatius. La mútia estava formada pels pares dels alumnes inscrits al centre. En la documentació s'inclou un contracte de compra-venda del mobiliari pertanyent a l'Escola Pia de Sabadell i que segons aquell document estava valorat en 10.000 pessetes

La meva ciutat Granollers

2010-01-28T12:56:00.001+01:00

La meva ciutat de Granollers. El llibre dels nostres fills. Granollers: Editorial Planeta, 2009.
La llista d’autors ocupa vuit pàgines en lletra petita i a tres columnes. Els tutors de cada classe obren els capítols amb una breu presentació. Els alumnes, com llambregades, expressen sentiments, vivències, el que fan.

Tratado de urbanidad

2010-01-28T12:54:00.002+01:00

D. (Director) D. (de) C. (Col·legials) P. (Pare)) M. (Martra): Tratado de urbanidad para uso de los colegios y escuelas. 3a ed. Tirada cinquena. Barcelona: Librería de F. Ribalta y Marcelino Giró, 1895.
Llibre adquirit en una parada de llibre vell. Ens faltava aquest volum a la nostra col·lecció. El pare Joan Martra el redactà pensant en els alumnes intenrs de Sant Antoni de Barcelona.

A la recerca d'una "dimensió desconeguda"

2010-01-28T12:53:00.001+01:00

El món de les religions. A la recerca d’una “dimensió desconeguda”. Aquests Material ha estat elaborat per professors i professores de l’Escola Pia de Catalunya. ESO · Crèdit 1. Barcelona 2009

La sèrie va destinada als alumnes d’ESO, Crèdits 2, 3 i 4. És material per a la classe de religió o cultura religiosa.

Cultura religiosa. Cicle inicial

2010-01-28T12:51:00.001+01:00

Cultura religiosa. Cicle inicial. Guia pel mestre. Barcelona, Escola Pia de Catalunya, 2009.

És una sèrie que comprèn els cicles mitjà i superior de primària. Per a cada nivell hi ha la guia pel mestre i una carpeta amb les fitxes de treball per als alumnes.

Notícies de l'arxiu

2010-01-28T12:40:00.001+01:00

- Des de principis d’octubre tenim un alumne de la Facultat de Biblioteconomia i Documentació de la Universitat de Barcelona en pràctiques per a obtenir la
diplomatura corresponent. Treballa en tasques de classificació i fitxatge de l’arxiu. Hi estarà aquest semestre.
- El pare Àngel Casas ha classificat i ordenat tots els goigs. Anys anrera ja ho havia treballat i ho continuà el pare Antoni Marcet. Ara hi ha introduït el fons que ens va
venir del pare Enric Dordal (a.c.s.) En total ocupen 16 caixes-arxivador, és a dir 160 cm de prestatgeria.
- El 27 de novembre se celebraren dues dades assenyalades. L’Escola Pia de Tàrrega festejava els 125 anys de la fundació i la de Caldes de Montbui iniciava el centenari. Des de l’APEPC hi hem col·laborat aportant material sobre la història del respectiu col·legi.
- El pare Marian Baqués ha entregat a l’APEPC dibuixos i material original que han servit per a la confecció dels volums del PAI; d’aquests llibres n’hem donat notícies en
diverses ocasions en aquest butlletí. També ara hem rebut uns quants exemplars més.
- El mateix pare Marian ha portat per al nostre museu el cartell imprès amb el programa de les celebracions del segon centenari de la fundació de l’Escola Pia a
Moià. Està emmarcat i ben conservat. És una bona peça històrica. El reproduïm al final en la fotografia.
- Del col·legi de l’Escola Pia de Tàrrega hem rebut part de l’arxiu de la comunitat.

El nostre fons antic.

2010-01-13T11:38:00.001+01:00

La biblioteca del nostre arxiu acull un fons d'uns 750 llibres dels segles XV a XVIII, nombre que serà àmpliament superat quan poguem ingressar la resta del fons antic que actualment espera a l'escola de Sarrià per manca d'espai a les nostres instal·lacions actuals. El més antic és un incunable de 1499 encara que el nombre més important pertany als impresos al segle XVIII. La major part dels llibres són de temàtica filosòfica i religiosa, encara que es disposem d'un important nombre de llibres dedicats a la instrucció dels escolars amb predomini dels tractats d'aritmètica i retòrica. Tenim una col·lecció de fullets d'examens, del segles XVIII i XIX, textos que mostraven el programa previst en els examens públics i que els alumnes exposaven oralment i en públic en acabar els cursos. Són un document poc freqüent de trobar i un testimoni important per a la història de la pedagogia, doncs ens parlen del que s'estudiava en aquella època i la importància que se li donava a la retòrica i a la declamació en públic.

Portada d'un llibre de filosofia de Plutarc amb comentaris de l'escolapi Odoardo Corsini (1702-1765), publicat a Florència el 1750. Exemplar únic a Catalunya i que només trobem a la biblioteca de l'Arxiu Provincial de l'Escola Pia.

Des del mes d'octubre de l'any 2009 hem iniciat la seva catalogació en línia introduïnt els registres al Catàleg Col·lectiu del Patrimoni Bibliogràfic podent ser així localitzables a tot el món. L'Arxiu de l'Escola Pia es fa més visible.