dimecres, 20 d’abril de 2016

Llibres de bibliòfil

A la nostra Biblioteca Provincial hi tenim una col·lecció de llibres de bibliòfil, és a dir, d’aquells que s’han publicat amb una qualitat i condicions especials, com per exemple el títol, la dedicatòria, la tipologia, la qualitat del paper, la singularitat del llibre, les il·lustracions, l’enquadernació. D’aquests llibres de bibliòfil se’n fan tirades curtes i numerades. La nostra col·lecció està formada per 61 volums. La majoria provenen del senyor Josep Maria Miró, pare dels germans Josep Anton i Xavier prou coneguts, els quals donaren la col·lecció paterna a l’Escola Pia. Va ser un notable enriquiment dels nostres fons.
No farem aquí una relació de tots els volums. En destaquem alguns. Aprofitem aquest moment per fer un record de Ramon Llull, del que estem celebrant enguany els set-cents anys de la seva mort i citem una de les seves obres publicades com a llibre de bibliòfil. També reproduïm el volum del poeta Àngel Guimerà, antic alumne de l’Escola Pia de Sant Antoni, a la qual es mostrà sempre molt agraït. En mostrem d’altres que tenen alguna singularitat, com El Cantar de los Cantares que està pintat a mà, és a dir, es tracta d’un exemplar únic, ja que cada exemplar era diferent.
Il·lustració de EC Ricard al llibre d'Amades

Amades, Joan (1890-1959). El Pirineu : tradicions i llegendes. Xilografies de E.C. Ricard. Acolorides per Manuel Barragan. Barcelona: La Llumanera, 1949. Accés lliure a MDC



Anglada i Sarriera, Lola (1892-1984): La Barcelona dels nostres avis / Lola Anglada i Sarriera. -- Barcelona: 1949; 335 p.: 31 làm. ; 30 cm.
Edició en paper de fil Guarro, amb les làmines, frisos, i caplletres, culs de llàntia i il.lustracions en bicolor. Relligadura vuitcentista en moaré de seda i daurats, en estoig de cartró. Numerat 31 / 500, impremta Indústria Gràfica Viladot.
Il·lustració de l'exemplar de Terra Baixa

Guimerà, Àngel (1845-1924): Terra baixa. Drama en tres actes i en prosa / Àngel Guimerà; il·lustrat per Maurici de Vassal. -- Barcelona: Editorial Orbis, 1930;   132 p.; 12 làmines sobre paper japó; 29 cm. Cobertes de pell repujada, amb estoig . Paper fil de casa Guarro, numerat 155 / 250, impremta Tallers Gràfics Altés de Barcelona
L'escala de l'enteniment, de Llull
Llull, Ramon (1232-1315): Ascens i descens de l'intel·lecte. Llibre de l'il·luminat doctor Ramon Llull / Traducció de Francesc Salvà i Miquel; aiguaforts de Ramon de Capmany. -- Barcelona : Hora, 1953; 175 p. : 21 aiguaforts; il. ; 34 cm.
Sense relligar, en estoig de cartró. Paper gran de fil de la Gelidenca, numerat 42 / 120, impremta de Joan Sallent de Sabadell.

Il·ustració del Cantar de los Cantares de Salomón...

Luis de León (1527-1591): El Cantar de los Cantares de Salomón según la edición reconocida y cotejada con varios / Fray Luis de León. -- Sant Feliu de Guíxols : Imp. de José Ma. Viader, 1946; 153 p. : 8 làm.acolorides a mà; i vinyetes, orles i lletres inicials ; 28 cm.
Cobertes de pergamí amb daurats i en estoig. Paper fil amb filigrana comú, numerat ?? de 200


Pàgina del Cantar de los Cantares de Salomón ...
Relació d’autors dels que tenim algun volum de bibliòfil:

Amades, Joan (1890-1959)
Benavente, Jacinto (1866-1954)
Calderón de la Barca, Pedro (1600-1681)
Cervantes Saavedra, Miguel de (1547-1616)
D'Ollanda, Francisco (1517-1585)
Goethe, Johann Wolfgang (1749-1832)
Gramunt i Subiela, José (1893-1968)
Hofmannsthal, Hugo von (1874-1929)
Juan de la Cruz, san (1542-1591)
Larra, Mariano José de (1809-1837)
Milton, John (1608-1674)
Monreal i Tejada, Lluís (1912-2005)
Montoliu, Manuel de, (1877-1961)
Rusiñol.  Santiago (1861-1931)
Sagarra, Josep Maria de (1894-1961)
Teòcrit (s. III)
Vega, Lope de (1562-1635)
Vélez de Guevara, Luis (1579-1644)
Verdaguer, Jacint (1845-1902)
Violant i Simorra, Ramon (1903-1956)

Joan Florensa

dilluns, 14 de març de 2016

Bibliofília i llibres singulars a la Biblioteca Provincial de l'Escola Pia de Catalunya

Bibliofília és l’amor als llibres. Així en general podríem dir que és una actitud força comuna i de manera especial es dóna en llibreters, en bibliotecaris i en altres tractants en llibres. Però també lectors tenen estimació pels llibres.
De manera més específica la paraula Bibliofília s’aplica als col·leccionistes de llibres i als que sobretot s’interessen pels que tenen alguna característica especial pel títol, la dedicatòria, la tipologia, la qualitat del paper, la singularitat del llibre, l’enquadernació.
Aquesta afecció pels llibres no és pas cosa d’ara, sinó que ve de lluny. Es considera que l’iniciador va ser l’anglès Richard de Bury (1287-1345) -que realment es deia Richard d’Aungerville-, el qual des de 1333 va ser bisbe de Durham i aleshores dedicà moltes hores al silenci i a la lectura amb tranquil·litat. Havia col·leccionat molts llibres i afirmava que l’únic plaer mundà legítim era el de la lectura. Va ser un amant dels llibres i ho fomentà.
Deixà escrit un llibre que es considera el primer tractat de biblioteconomia. La primera edició impresa va ser el 1473, després ja de la seva mort.
Es troba traduït a diverses llengües. En català el traduí i publicà Josep Pin i Soler el 1916 a Barcelona per la Llibreria S. Babra.

Edició castellana de 1927 amb traducció de Tomàs Viñas
La primera traducció al castellà la va fer l’escolapi Tomàs Viñas (1864-1929), després se’n han fet d’altres com les de Carlos Saíns de Robles el 1969 i la de Emilio Pascual Martín el 1995. El pare Viñas era un llatinista reconegut per anteriors i recents publicacions i a més durant anys havia estat l’arxiver general de l’Escola Pia a Roma, fet que li va permetre treballar també en el fons bibliogràfic d’aquella casa.
La fitxa d’aquest llibre, que podeu consultar a la nostra Biblioteca Provincial, és la següent:

Bury, Richard de: El Philobiblion : muy hermoso tratado sobre el amor a los libros,. Traduccido directamente del latín por el Padre Tomás Viñas de San Luis. Madrid : Librería de los Bibliofilos Españoles , 1927; XXIV, 211 p. : il., [6] h. de lam. ; 12 cm.

Existeix una altra impressió igual del llibre publicada per Miquel-Rius a Madrid i el mateix anys.
Una altra traducció del pare Tomàs Viñas va ser aquests mateixos anys la de l’Atlàntida de Verdaguer, del català al llatí en vers.

Verdaguer, Jacint: L’Atlàntida : Poema premiat per la Diputació de Barcelona en els jocs Florals de 1877 : edició del cinquantenari, publicada per iniciativa de la Real Academia de Buenas Letras i del consistori dels Jocs Florals sòts el patronat de la excel·lentíssima Diputació  de Barcelona. Text català original i versions castellana, francesa, italiana, portuguesa, provençal i llatina inèdita. Barcelona : Estampa de la Casa Miquel-Rius, 1929. 372 p.; 33 cm.
Edició en paper de fil de la Casa Guarro, 260 exemplars numerats.
La traducció llatina de Tomàs Viñas a partir de la p. 285: Aílantis poema Hyacinthi Verdaguer, Phri. Quodlatine vertit Thomas Vinas a S. Aloisio Schol. Piar. Ex-Praep. Grlis:. 

Dels quatre exemplars que conservem d’aquesta obra a la Biblioteca provincial, un està enquadernat en tela i llom de pell (259/260), un segon en pergamí (233/260) i els altres en cartró 86/260 i 189/260).

L’any següent es complementà la publicació per insinuació dels subscriptors amb il·lustracions:

Ollé Pinell, Antoni: Cinc il·lustracions per al poema L’Atlàtida de Mn. Jacinto Verdaguer, compostes i gravades al boix.... Barcelona: Casa Miquel-Rius, 1930. Edició en paper fil de Casa Guarro. Cobertes de cartró i cinc làmines amb els gravats. 


El text llatí de Tomàs Viñas s’ha publicat novament a:

Verdaguer, Jacint: Atlantis. Versió llatina de Tomàs Viñas, revisada per Joan Bellès ; text català establert per Narcís Garolera ; pròleg de Joaquim Arenas. Barcelona : Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2003; 136, 136 p. ; 20 cm.

De la primera edició de l’Atlàntida feta a Barcelona per l’Estampa de Jaume Jepús el 1888 en conservem un exemplar signat pel mateix Mn. Cinto amb aquesta dedicatòria recordant les hores que el poeta havia estat a la comunitat escolàpia de Guanabacoa, formada totalment per religiosos catalans, llegint-lós els versos que acabava d’escriure en el viatge entre Catalunya i Cuba, comunitat de la que era rector el pare Parera:
Exemplar amb dedicatòria manuscrita de Verdaguer


“Al Rnt. P. N. Joaquim Parera dedica eix humil recort de nostra estimada Catalunya son amich que a ses oracions s’encomana. Jacinto Verdaguer Pbro.”

En les anotacions anteriors hi acabem de veure tot un seguit de singularitats en llibres. No són pas les úniques que tenim a la Biblioteca Provincial. Anirem descrivint-ne d’altres en successives entregues.


Joan Florensa

dijous, 18 de febrer de 2016

Jaume Pallarolas i l’APEPC

Com tantes altres persones el Jaume Pallarolas i Caurel (Argentona 1944 - Los Àngeles 2016) passava de tant en tant per l’Arxiu Provincial (APEPC). A vegades ens portava coses que havia adquirit o trobat com llibres d’autor escolapi, objectes que li donaven en les reunions de superiors, uns plànols interessants, o volia consultar algun llibre per una de les xerrades que li tocava fer i en les que procurava posar-hi alguna referència dels clàssics que consultava en la col·lecció Bernat Metge, o simplement tenir uns minuts de contacte amb els que hi treballem. Tot plegat això no seria pas motiu per dedicar-li aquí un espai especial. És el que fan moltes altres persones.


Durant els anys de provincial (2003-2015) coincidiren alguns fets fora de la normalitat que han mercat el nostre APEPC. Sempre hi ha decisions o gestos que van més enllà del moment en que es donen. Tenen una transcendència, obren un camí nou, assenyalen noves perspectives, permeten ampliar l’actuació. Recordem alguns d’aquest fets.

Quan li vaig presentar els originals de la biografia de sant Josep Calassanç (2008) o els de la història de la província (2010), ho assumí plenament i tirà endavant la publicació. Són uns bons instruments de cara al futur per poder mostrar el que som i permeten reflexionar per mirar endavant amb els peus a terra.



Al seu despatx de Provincial (2008) / APEPC

El desembre del 2003 se’m presentà la oportunitat de contractar la alumna de la Facultat de Biblioteconomia i Documentació que teníem en pràctiques i que s’oferí a continuar després, perquè el nostre projecte li agradava. El Jaume no dubtà un moment, ho acceptà i es va poder signar el contracte. Des del gener del 2004 a l’APEPC hi ha dues persones fixes que, com arxivers, hi treballen a més d’algun voluntari. No era només una persona més a treballar a l’APEPC, sinó que podia aportar nous aires, perquè la seva formació era molt diferent a la que jo havia rebut feia vint anys. Gràcies a aquest gest iniciàrem el butlletí en format digital La Plega de l’Arxiu que després de 19 números es convertí el febrer de 2010 en un bloc. Iniciàrem la redacció del primer Pla Estratègic 2004-2005 que després hem continuat. Programàrem la pàgina web, una bona finestra a l’exterior que ens ha donat a conèixer. Projectàrem els nous programes informàtics per a l’arxiu i per a la biblioteca de manera que poguéssim posar els nostres fons a les xarxes especialitzades. Ens posàrem en contacte amb la Biblioteca de Catalunya per entrar el nostre fons bibliogràfic al Catàleg Col·lectiu del Patrimoni Bibliogràfic de Catalunya (CCPBC). Tot ha anat creixent i avui estem treballant d’una manera que a començaments de l’actual segle no podíem ni imaginar. Una decisió en el moment oportú ha permès el desenvolupament de l’APEPC.
Amb en Joan Florensa i la consellera d'Educació Irene Riugau a l'APEPC (2013) / APEPC
El febrer del 2011 l’APEPC ens traslladàrem del segon pis a l’entresòl. El canvi de local venia de molt temps enrere. Ja havíem manifestat durant el provincialat de l’Andreu Trilla que l’espai on estàvem estava esgotat. Durant la última dècada dels anys noranta del segle XX anàrem discutint, en diverses converses, possibles sortides al problema d’espai. De manera especial quan es plantejà la la venda de la finca d’Alella, cosa que comportava el trasllat dels llibres que s’hi havien acumulat. Per a l’Arxiu es considerava que el lloc ideal seria l’altell sobre el banc que cap a l’any 2004 havia de quedar disponible. Els tràmits s’allargaren de manera que fins l’abril del 2006 no començàrem a parlar-ne sobre un primer esbós. Era ja provincial el Jaume, el qual ens deixà al personal de l’Arxiu decidir la distribució dels espais. Durant cinc anys, doncs, anàrem perfilant el que avui tenim. Ell sempre hi era, escoltava i donava el seu parer. Les instal·lacions actuals de l’APEPC es poden presentar a qualsevol: són molt dignes dintre d’una senzillesa.
Signatura del cessió del fons Bosom a l'Arxiu Comarcal de la Cerdanya (2014) / Catalunya religió
L’any 2014 a través de l’Associació d’Arxivers - Gestors de Documents de Catalunya ens arribà la proposta d’adhesió al Document Universal sobre els Arxius (DUA). L’adhesió significava l’acceptació dels seus postulats que es resumeixen en els punts següents: “Els arxius registren decisions, accions i memòria. Constitueixen un patrimoni únic i insubstituïble que es transmet de generació en generació. Els documents són gestionats als arxius des del seu origen amb la finalitat de preservar-ne el valor i el significat. Són fonts fiables d’informació que garanteixen la seguretat i la transparència de les actuacions administratives de les organitzacions. Els arxius juguen un paper essencial en el desenvolupament de la societat contribuint a la constitució i salvaguarda de la memòria individual i col·lectiva. L’accés lliure als arxius enriqueix el nostre coneixement de la societat, promou la democràcia, protegeix els drets de la ciutadania i millora la qualitat de vida”.  La Congregació Provincial decidí adherir-s’hi amb data del 10 d’octubre del 2014, amb la qual cosa es comprometia a introduir els canvis necessaris per fer-ho realitat.

Les esmentades decisions han posat el nostre APEPC en un un bon lloc tant pel que fa la tecnologia, com en la relació amb les entitats arxivístiques i bibliogràfiques. Gràcies, doncs, Jaume per les decisions que ens han marcat tant favorablement. Responsabilitat és ara de tots continuar-ho, millorar-ho per estar sempre al dia.

Joan Florensa

divendres, 29 de gener de 2016

Grec clàssic per a l'escola

Guadalupe Golobardes acaba de publicar el Diccionari grec clàssic - català (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2015). En el pròleg afirma: “Tot el contingut de l’obra del P. Balagué està inclosa en el present Diccionari”. L’autora per a compondre el seu diccionari es basa en el de l’escolapi Miquel Balagué i Salvia (Bellvís 1910 - Béjar 1999). El primer va néixer amb un caràcter netament escolar, el d’ara va quelcom més enllà. L’escolapi havia publicat el Diccionario griego - español en la Compañía Bibliográfica Española en edicions dels anys 1945, 1948, 1953, 1955, 1958, 1960, 1963, 1971, dintre de la col·lecció Textos EP.


El pròleg de la primera edició està signat pel pare José Olea Montes, en aquell moment Vicari general de l’Escola Pia espanyola, en el qual explica com sorgí la idea de fer aquest diccionari i l’encàrrec que va fer personalment al pare Balagué, professor de grec i de sagrada escriptura a la casa d’estudis de teologia d’Albelda de Iregua. Aquesta gènesi del llibre no es reprodueix en les següents edicions; el mateix pare Olea exposa el contingut sense més explicació. Golobardes es basa en l’obra del pare Balagué, el tradueix al català i el posa al dia.
El pare Balagué no es limità a fer el diccionari, sinó que també redactà una gramàtica en dos volums: Lengua griega que publicà dintre de la col·lecció Textos EP (Compañía Bibliográfica Española, 1954). Col·laborà amb l’editorial Bosch de Barcelona en la Col·lección Textos Clásicos. Era una publicació dirigida als alumnes de batxillerat i hi publicà les obres: El Agipto, Ilíada, Las tres Filípicas, Las tres Olintiacas, Odisea, Prometeo, Anábasis, Ciropedia, Critón, Edipo Rey i Por la Corona; hi afegí l’evangeli de Lluc.  Aquesta col·lecció n’imitava una d’italiana, que al pare Balagué li servia d’orientació. A Albelda de Iregua vaig llegir en els anys 1949-1952 obres de Plató d’aquesta col·lecció italiana que em deixava el pare Balagué.
Miquel Balagué i Salvia (1910-1999) / APEPC
Alhora de confeccionar el diccionari el pare Balagué se serví dels joves escolapis que estaven estudiant la llengua grega i la teologia a Albelda de Iregua. Entre els diversos col·laboradors un s’hi afeccionà decididament: Enric Serraïma i Cirici (Barcelona 1927 - Mèxic 2012). Quan anys després va ser professor de la Universidad Pontificia de Mèxic i ensenyà grec, publicà Gramática griega  (Mèxic: Universidad Pontificia de México, amb tres edicions 1994, 2000 i 2003 (Apoyos Didácticos UPM; 6).

L’estudi de la llengua grega no era pas una novetat a l’Escola Pia, sense que fos en cap moment una prioritat. Limitant-nos únicament a Catalunya, sabem que el primer escolapi que l’ensenyà aquesta llengua i el va promocionar en l’Escola Pia de Sant Antoni va ser el pare Ramon Ribera Mont (Castelló d’Empúries 1781 - Barcelona 1846). A més de l’ensenyament a les aules amb els alumnes de les humanitats, obrí una acadèmia pública.
En el segle XX els pares Josep Maria Tous i Farell (Barcelona 1889 - Mataró 1956) l Albert Bertomeu i Font (Barcelona 1887 - 1936) juntament amb el pare Balagué col·laboraren en la traducció de llibres de la bíblia que publicà la Fundació Bíblica Catalana.
Altres escolapis dels que conservem manuscrita alguna traducció d’obres gregues són Antoni Cardona i Carreras (Terrassa 1901 - 1972) (en APEPC: 08-03 / caixa 29, n. 2) i Manuel Viladés i Margarit (Igualada 1895-1981) (en APEPC: 08-03 / caixa 40, n. 21).


Joan Florensa i Parés




divendres, 15 de gener de 2016

Instruccions per començar el nou curs (1939)

El document que presentem a continuació es testimoni dels primers moments de represa de l'activitat escolar a Catalunya i en concret a Barcelona el 1939, immediatament finalitzada la guerra civil. Es tracta d'una carta del rector de la Universitat de Barcelona i delegat del Ministeri d'Educació Nacional amb data de 24 març i dirigida al rector de l'Escola Pia Sant Antoni concedint el permís per tornar a fer classe, tot acomplint alguns requisits. Les noves autoritats volien tenir sota control tots els aspectes de la vida social i una de les primeres accions va ser definir com i en quines condicions havien de començar les classes interrompudes per la guerra.
Façana entre 1937 i 1939. CAT APEPC 11-07-28 c. 2

L'edifici de l'Escola Pia Sant Antoni en aquells moments no estava en condicions d'obrir de nou les aules. Havia estat incendiat a començaments de la guerra, fou ocupat per la CNT-FAI i convertit en un ateneu llibertari fins els fets de maig de 1937. En entrar l'exèrcit franquista l'edifici va ser novament ocupat, en aquest cas per un terç de la Brigada de Navarra. L'edifici va ser recuperat el 14 d'abril de 1939, però el seu mal estat impedia començar immediatament. Estava tan deteriorat que fins i tot es va plantejar vendre'l, però la insistència del p. Joaquim Tous va prevaldre i ajudat pel p. Agustí Cuadras es va iniciar la restauració que va possibilitar iniciar les classes del curs 1939-40 a pàrvuls i primària, doncs ja s'havia rebut l'autorització provisional que s'esmenta en el document que comentem.


No feia ni dos mesos de l'entrada de l'exèrcit franquista a Barcelona que el delegat del Ministeri d'Educació Nacional i nou rector de la Universitat de Barcelona, Emilio Jimeno Gil, envià aquesta carta carta al rector de l'Escola Pia Sant Antoni Joaquim Tous. Pels espais buits que foren omplerts en color vermell al lloc on s'identifica el destinatari, es pot deduir que segurament també reberen aquesta carta altres escoles privades de la ciutat. En primer lloc, concedeix provisionalment l'autorització per a fer classes i anuncia que en breu es rebrà la visita d'un inspector per conèixer els professors. A continuació s'indiquen les línies que ha de seguir el p. rector per a poder reprendre l'activitat escolar. Pel que respecta al personal docent, s'haurà de comprovar que els professors són addictes al nou règim i que caldrà separar-ne, depurar en realitat, els que siguin sospitosos d'haver tingut activitats contrarias o poco afectas a la religió catòlica, l'ordre i los mas puros sentimientos de amor a la unidad de España. A més, caldrà depurar també la biblioteca de textos que continguin ideas disolventes,  entre altres temes que es consideraven contràris al Movimiento Nacional. El darrer paràgraf especifica què és que hauran de fer les escoles durant la primera setmana de curs: "deberan realizar [...] breves conferencias sobre los puntos esenciales que han dado vida al Movimento salvador de España..."  i explicar el gran benefici social que suposava el desplegament de les noves polítiques.

El document mostra el control directe que van realitzar les noves autoritats sobre els treballadors, i en particular sobre els mestres, que per conservar la feina havien de demostrar adhesió al règim, separant aquells que no la poguessin demostrar o fins i tot s'hi havien mostrat indiferents, i evidentment també sobre els alumnes, com van poder comprovar tots aquells que van ser escolaritzats a partir de llavors. Cal destacar també l'obligació de separar els llibres de continguts no autoritzats, que havien de ser traslladats a la Universitat de Barcelona.
.
Signatura CAT APEPC 07-27 G100 capsa 12, n. 94, f. 1
Títol: Autorització provisional d'obertura del col·legi
Data exacta: 24 de març 1939
Lloc: Barcelona (Catalunya)
Nivell de descripció: Document.
Volum i suport: 1 full. paper
Productor: Delegat del Ministerio de Educación Nacional. Rector de la Universitat de Barcelona
Destinatari: Rector de l'Escola Pia Sant Antoni (Joaquim Tous i Farell)
Document de lliure accés. 












































































































































divendres, 18 de desembre de 2015

Per Nadal els Pastorets

Els Pastorets són una tradició ben arrelada a Catalunya. He llegit a la premsa que aquest any se’n faran unes dues-centes representacions: no ens cansem de veure any rere any. Les companyies teatrals que els representen són amateurs.

 Igualada,  1958. APEPC 11-04-11 4430 Fons F. Morera.

Sobre uns llibrets o textos que s’han convertit en clàssics, a cada lloc s’hi introdueixen adaptacions.
En els col·legis de l’Escola Pia s’han representat Pastorets en més d’una ocasió. No és possible entre els alumnes portar a l’escena un dels textos tradicionals perquè la seva durada no ho fa viable per a nois, ni tenen la suficient preparació per a escenificar-los.
Per això trobem que més d’un escolapi ha intentat uns textos més curts, a vegades una sola escena, de manera que sigui fàcils de preparar amb nois o noies no avesats al teatre. S’hi intercalen normalment cançons tradicionals nadalenques a fi de que tots les puguin cantar i la representació sigui ben participativa. Algunes redaccions intenten posar en el dia d’avui les escenes del naixement de Jesús, representar-ho en el nostre món.
Terrassa, 1963. CAT APEPC 11-07-26, c.2 n.16

Oferim en primer lloc els textos impresos de Pastorets que tenim en la nostra Biblioteca. En segon lloc hi descrivim els manuscrits del nostre Arxiu amb textos o lletres i alguna música pròpia ( no les cançons tradicionals que estan en qualsevol cançoner nadalenc).
Indiquem els col·legis dels que tenim fotografies de representacions de Pastorets pels alumnes.


Impresos:
Folch i Torres, Josep Maria: Els Pastorets o l'adveniment de l'Infant Jesús: espectacle en cinc actes. Barcelona : Millà, cop. 1980; 100 p.
- Els Pastorets o l'adveniment de l'Infant Jesús: espectacle en 5 actes. -- 5a ed.. Mataró: Edicions de casa Patuel, s/d; 83 p. (Biblioteca Llanas; 18)
Freixas i Jané, Salvador: Els Pastorets. la Passió, nadales i sainets. -- [Mataró.]: [s.n.], [2015]; 162 p.
Saurina, Miquel: Los Pastorets en Betlem o sía lo naixement de Ntre. Senyor Jesucrist: drama sacro-bíblich en tres actes y en vers. Vic: Tip. y Llibr. Católica de Sant Josep, 1887:  [66] p.
Tapias, Josep C.: L'Estrella de Nadal: els pastorets / original de Josep C. Tapias i Rafel Anglada. -- 2a ed.. -- Barcelona: Editorial Millà, 1968; 55 p.
Tubau, Marià: La llum de l' establia (pastorets nous). Barcelona: Foment de Pietat, 1930
70 p. (Col·lecció Roselles; 2) (Procedent de EP. Tàrrega).

Manuscrits:
Barrachina i Canellas, Francesc: Pastorets 71. Quinze escenes. Prosa. 7 p. mecanografiades i en multicòpia. Dibuixos. (El Nadal presentat en un ambient obrer modern) (APEPC: 08-03 / caixa 133, n. 3).
Fontcuberta i Rovira, Enric: Llum de Nadal.  En 4 actes. 21 p. Manuscrit a llapis, inacabat  (APEPC: 08-10 / caixa 14, n. 67).
El noi de la mare. Pastorets infantils en dos quadres. Alella,1960. 20 p. mecanografiat. (APEPC: 08-10 / caixa 14, n. 67).
Liñan i Pla, Josep: Pastorets. Escena Nadal a la Xina. 4 p. mecanografiades. Vers (El P. Jordi explica a cinc xinesos com els nens fan el pessebre a Catalunya) (APEPC: 08-03: 203, n. 5)
- Quan estava en el col·legi de Nostra Senyora de Barcelona els anys 1949-10  i era el seccionista de 2n o de 3r de batxillerat va compondre en vers diverses escenes sobre el Nadal o escenes soltes dels Pastorets. S’han reproduït -diu ell mateix- i representat en moltes ocasions. El 2004 en va fer un redactar traient-ho de exemplars que tenia i és el que ara conservem (APEPC: caixa 5051, n. 5):
Cant escenificat. La Mare de Déu quan era xiqueta. 7 p.
Les figures del pessebre. 6 p.
La cova. 7 p.
Sobretaula de Nadal. 5 p. mecanografiat original
Vigília de Nadal. 3 p.
Nit de reis. 8 p.
A Betlem me’n vull anar. 5 p. ( 2 exemplars diferents)
Pastorets en 6 quadres. 37 p.
Vetlla de Nadal. 3 p.
Solà i Carol, Josep: Pastorets, en cinc actes. Prosa. 5 quaderns: els 4 primers (58 p.) són una versió i el 5è (84 p.) és una repetició. El text Inclou cançons populars de Nadal (APEPC: 08-03 / caixa 36,n. 15)
Sarrià, 1992. CAT APEPC 11-07-23, c12, n.213

Fotografies:
Tenim fotografies de representacions d’escenes de Pastorets per alumnes de les escoles de Moià, Sitges, Sabadell, Terrassa, Igualada i Sarrià.

Música:
El Averno: canto final de demonios y Cuadro 3º. Partitura amb lletra en castellà i instruments. (APEPC: 09-10 / caixa 33, n. 92)
Lletres de les cançons dels dimonis i dels àngels. 3 p. Català (APEPC: 08-10 / caixa 33, n. 92)
Siau dichosos, oh bons esposos.... Partitura manuscrita amb text i acompanyament. 2 p. (APEPC: 08-10 / caixa 33, n. 59)

Joan Florensa

dijous, 19 de novembre de 2015

Fons per a l'estudi de Joaquín Traggia

El mes d’abril d’aquest any rebérem a través del pare Ferran Guillén el material d’investigació que per a la tesis doctoral havia elaborat l’escolàpia María Asunción Arija Navarro sobre l’escolapi Joaquín Traggia Uribarri (Saragossa 1748 – Madrid 1802). Són quatre caixes de fitxes ben ordenades i acompanyades del volum imprès de la tesi doctoral que motivà la investigació.

Coberta del llibre de M. Asunción Arija
La personalitat de Joaquín Traggia és interessant per a la història de la Corona d’Aragó. Per això recollir i conservar un fons que el documenta, ens semblà important i l’acceptàrem.
Joaquín Traggia professà a l’Escola Pia el 1764 a la província d’Aragó. Acabats els estudis marxà (1766) a les illes Filipines acompanyant el pare Basilio Sancho que hi anava com arquebisbe de Manila. Tornà a Espanya. Residí uns anys a la comunitat de València i passà per altres col·legis de la província. Va ser membre de la Real Academia de la Historia, en la qual es guarden la majoria dels seus escrits. El 1793 se secularitzà i visqué amb estretors econòmiques els últims nou anys de la seva vida.

Figura a la llista dels historiadors il·lustrats. Es dedicà a cercar, catalogar i copiar documents i monuments que fonamentessin les històries que s’explicaven. Calia buscar la veritat, com recorda María Asunción en el seu treball. El podem situar al costat de Joaquín Lorenzo Villanueva, de Francesc Masdeu, de Jaume Pasqual o de Jaume Caresmar. També el nostre escolapi mataroní Josep Rius, encara que en època més tardana, va ser un historiador i investigador, que documentà, per exemple, com la Iluro romana era l’actual ciutat de Mataró.


Retórica filosófica, ó, principios de la verdadera elocuencia .... Zaragoza: Impr. de Sto. Hospital Real, [ca. 1782]
A més d’aquest aspecte sobre història, Traggia ens recorda una altra qüestió que insinua l’escolàpia Arija sense entrar-hi massa a fons. La Il·lustració obrí nous camins, renovà el pensament, demanava  criteris científics i cercava documents. Era un canvi de mentalitat, una obertura basada en la raó. La Il·lustració no són únicament les figures de relleu que brillaren i anem repetint: són també totes aquelles persones que intentaren aprendre dels capdavanters per anar canviant l’ensenyament des de baix: mètodes, continguts, mentalitats. A València coincidí Traggia en la comunitat amb el pare Benito Feliu que era una figura de prestigi a la ciutat: era crític, innovador, no coincidia amb la resta de la província i per això quan el nomenaren provincial no volgué traslladar-se a Saragossa sinó que es quedà a València, discrepant de la resta de la congregació provincial. Des de l’arquebisbe Andrés Mayoral a Gregori Mayans es respirava a la ciutat del Túria il·lustració i renovació. Els escolapis del carrer de Carnissers cooperaven amb aquests persones. Traggia s’hi devia trobar bé en aquell ambient. La Il·lustració era un trencament amb les fórmules tradicionals de fer i d’ensenyar. Es dedicà a casa nostra amb preferència a la descoberta de documents, buscant il·luminar les creences llegendàries o fabuloses que es repetien sense cap comprovació. No es va desfer de l’Antic Règim, sinó que el respectà: de totes maneres l’extensió dels coneixements entre la societat començaren a debilitar els fonaments d’aquella monarquia de poder absolut.

Aparato a la historia eclesiastica de Aragón. ... Madrid: Impr. de Sancha 1791. 
A Catalunya el pare Ildefons Ferrer Roca propagà primerament des de la càtedra de filosofia de Mataró, després com a rector de la casa i finalment com a provincial, el pensament il·lustrat, obert, científic. El seu model era l’escolapi italià Odoardo Corsini. El sermó que predicà a Mataró amb motiu de la mort de Carles III mostra aquest pensament il·lustrat. Amb aquesta orientació es formaren figures escolàpies com Jaume Vada, Francesc Ferrer, Ramon Ribera, Josep Rius, Vicenç Tió, Jacint Feliu, per recordar només alguns dels noms que il·lustraren la primera meitat del segle XIX.  Les institucions han de madurar segons els temps, del contrari queden encartonades, fora de lloc. Posar-se al dia, rejovenir-se, obrir finestres, discernir… són maneres de dir-ho. Traggia ha estat qui ha motivat aquests línies i per això en donem a continuació la llista de les seves publicacions que conservem en la nostra biblioteca i una breu bibliografia amb publicacions que analitzen alguns dels aspectes de la figura de Traggia i de la Il·lustració a l’Escola Pia.

Joan Florensa 

Obres de Joaquín Traggia a la nostra biblioteca:
Joachimi Traggia a S. Domenico, Schol. Piar. Doctoris. Theologiae, eloquentiae, ac matheseos professoris orationes latinae. Saragossa: Blas Miedes, 1783.  APEPC 18-A-169
Retórica filosófica, o principios de la verdadera elocuencia que a uso de los discípulos de las Escuelas Pías disponía el… Saragossa: Impr. del Santo Hospital Real y General de Ntra, Sra. de Gracia, [ca.1782]. APEPC 18-A-136
Aparato a la historia eclesiastica de Aragon. Madrid: impr. de Sancha, 1791-1792; 2 v. APEPC 18-B-119, APEPC 18-B-120
La Sauliada: rasgo épico, en Basilio Bogiero: Poesías del P. Basilio Bogiero de Santiago. Madrid: Impr. de D. M. de Burgos, 1817, p. 191-220. APEPC 19-A-103

També disponible:
El condado de Ribagorza : ilustrado con notas críticas : desde la pérdida de España hasta el año de 1015 en que se reunió à la corona de Aragón [manuscrit] / por Joaquín Traggia. (Biblioteca digital hispánica)

Ejercicios literarios que los discipulos de la classe de rhetorica de las Escuelas Pías de Valencia ofrecen al público bajo la dirección de su maestro el p. Joaquin Traggia ... Valencia: en la imprenta de Benito Montfort ... 1775

Codi d'identificació CAT APEPC 10-48
Títol propi: Fons María Asunción Arija Navarro
Volum i suport. 4 unitats d'instal·lació.
Abast i contingut: Fitxes realitzades per a la elaboració de la seva tesi doctoral Joaquín Traggia en su tiempo: el concilio de Manila de 1771. La tesi fou publicada resumida amb el títol La ilustración aragonesa: Joaquín Traggia (1748-1802). Zaragoza: Institución Fernando el Católico, 1987. El fons consta de fitxes manuscrites que fan referència als documents treballats, constant les fonts i arxius on estan dipositats aquests documents.
S'ha mantingut la classificació dels fitxers en les 4 capses tal com van ingressar a l'arxiu. Només s'ha afegit la numeració de la unitat d'instal·lació.
1. Documentos Filipinas. Archivo Provincial Agustinos de Filipinas (Valladolid). APAFV
2. Archivo Franciscanos Ibero oriental AFIO. Fundamentalmente correspondencia
3. Documentos Filipinas. 1766, nombramiento de Basilio Sancho y viaje. Documentos entre los años 1760 a 1770. Muerte de Sancho. Archivo de Campomanes. Correspondencia Sancho-Traggia. Otra correspondencia onomástica de personas en Filipinas.
4. Historia de Filipinas y documentos de archivo


Bibliografia:
Arija Navarro, María Asunción. La ilustración aragonesa: Joaquín Traggia: 1748-1802. Saragossa: Instución Fernando el Católico, 1987.
Basabe Martínez, Nere. «Joaquín Traggia y su proyecto de pacificación en Europa: las razones religiosos o la religión razonada del nuevo orden político», en Cuadernos dieciochistas, núm. 5 (2004), p. 51-74.
Cueva, Dionisio.  «Traggia, Joaquín», a: Diccionario Enciclopédico Ilustrado, v. 2, p. 550-551. [enllaç a la versió digital Wiki-Pia]
Emieux, Annick: «Un roman que clerche sa forme: le manuscrite de “L’Eudamouspeia” du Père Joaquín Traggia», en Mélanges offerts á Paul Guinard, vol. II, 1991, p. 97-108.
Florensa i Parés, Joan. “Dos escolapis il·lustrats, PP. Eduard Corsini i Ildefons Ferrer, i la relació filosòfica. En: Miscel·lànea aqualatensia, n. 11 (Igualada: Centre d’Estudis Comarcals d’Igualada, 2004), p. 129-139.
Florensa i Parés, Joan.“Carles III vist des de la trona a Mataró pel P. Ildefons Ferrer l’any 1789. En Vi sessió d’Estudis Mataronins (15 abril 1989). Comunicacions presentades. Mataró: Museu Arxiu de Santa Maria; Patronat Municipal de Cultura, 1990; p. 73-76.