divendres, 29 de gener de 2016

Grec clàssic per a l'escola

Guadalupe Golobardes acaba de publicar el Diccionari grec clàssic - català (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2015). En el pròleg afirma: “Tot el contingut de l’obra del P. Balagué està inclosa en el present Diccionari”. L’autora per a compondre el seu diccionari es basa en el de l’escolapi Miquel Balagué i Salvia (Bellvís 1910 - Béjar 1999). El primer va néixer amb un caràcter netament escolar, el d’ara va quelcom més enllà. L’escolapi havia publicat el Diccionario griego - español en la Compañía Bibliográfica Española en edicions dels anys 1945, 1948, 1953, 1955, 1958, 1960, 1963, 1971, dintre de la col·lecció Textos EP.


El pròleg de la primera edició està signat pel pare José Olea Montes, en aquell moment Vicari general de l’Escola Pia espanyola, en el qual explica com sorgí la idea de fer aquest diccionari i l’encàrrec que va fer personalment al pare Balagué, professor de grec i de sagrada escriptura a la casa d’estudis de teologia d’Albelda de Iregua. Aquesta gènesi del llibre no es reprodueix en les següents edicions; el mateix pare Olea exposa el contingut sense més explicació. Golobardes es basa en l’obra del pare Balagué, el tradueix al català i el posa al dia.
El pare Balagué no es limità a fer el diccionari, sinó que també redactà una gramàtica en dos volums: Lengua griega que publicà dintre de la col·lecció Textos EP (Compañía Bibliográfica Española, 1954). Col·laborà amb l’editorial Bosch de Barcelona en la Col·lección Textos Clásicos. Era una publicació dirigida als alumnes de batxillerat i hi publicà les obres: El Agipto, Ilíada, Las tres Filípicas, Las tres Olintiacas, Odisea, Prometeo, Anábasis, Ciropedia, Critón, Edipo Rey i Por la Corona; hi afegí l’evangeli de Lluc.  Aquesta col·lecció n’imitava una d’italiana, que al pare Balagué li servia d’orientació. A Albelda de Iregua vaig llegir en els anys 1949-1952 obres de Plató d’aquesta col·lecció italiana que em deixava el pare Balagué.
Miquel Balagué i Salvia (1910-1999) / APEPC
Alhora de confeccionar el diccionari el pare Balagué se serví dels joves escolapis que estaven estudiant la llengua grega i la teologia a Albelda de Iregua. Entre els diversos col·laboradors un s’hi afeccionà decididament: Enric Serraïma i Cirici (Barcelona 1927 - Mèxic 2012). Quan anys després va ser professor de la Universidad Pontificia de Mèxic i ensenyà grec, publicà Gramática griega  (Mèxic: Universidad Pontificia de México, amb tres edicions 1994, 2000 i 2003 (Apoyos Didácticos UPM; 6).

L’estudi de la llengua grega no era pas una novetat a l’Escola Pia, sense que fos en cap moment una prioritat. Limitant-nos únicament a Catalunya, sabem que el primer escolapi que l’ensenyà aquesta llengua i el va promocionar en l’Escola Pia de Sant Antoni va ser el pare Ramon Ribera Mont (Castelló d’Empúries 1781 - Barcelona 1846). A més de l’ensenyament a les aules amb els alumnes de les humanitats, obrí una acadèmia pública.
En el segle XX els pares Josep Maria Tous i Farell (Barcelona 1889 - Mataró 1956) l Albert Bertomeu i Font (Barcelona 1887 - 1936) juntament amb el pare Balagué col·laboraren en la traducció de llibres de la bíblia que publicà la Fundació Bíblica Catalana.
Altres escolapis dels que conservem manuscrita alguna traducció d’obres gregues són Antoni Cardona i Carreras (Terrassa 1901 - 1972) (en APEPC: 08-03 / caixa 29, n. 2) i Manuel Viladés i Margarit (Igualada 1895-1981) (en APEPC: 08-03 / caixa 40, n. 21).


Joan Florensa i Parés




divendres, 15 de gener de 2016

Instruccions per començar el nou curs (1939)

El document que presentem a continuació es testimoni dels primers moments de represa de l'activitat escolar a Catalunya i en concret a Barcelona el 1939, immediatament finalitzada la guerra civil. Es tracta d'una carta del rector de la Universitat de Barcelona i delegat del Ministeri d'Educació Nacional amb data de 24 març i dirigida al rector de l'Escola Pia Sant Antoni concedint el permís per tornar a fer classe, tot acomplint alguns requisits. Les noves autoritats volien tenir sota control tots els aspectes de la vida social i una de les primeres accions va ser definir com i en quines condicions havien de començar les classes interrompudes per la guerra.
Façana entre 1937 i 1939. CAT APEPC 11-07-28 c. 2

L'edifici de l'Escola Pia Sant Antoni en aquells moments no estava en condicions d'obrir de nou les aules. Havia estat incendiat a començaments de la guerra, fou ocupat per la CNT-FAI i convertit en un ateneu llibertari fins els fets de maig de 1937. En entrar l'exèrcit franquista l'edifici va ser novament ocupat, en aquest cas per un terç de la Brigada de Navarra. L'edifici va ser recuperat el 14 d'abril de 1939, però el seu mal estat impedia començar immediatament. Estava tan deteriorat que fins i tot es va plantejar vendre'l, però la insistència del p. Joaquim Tous va prevaldre i ajudat pel p. Agustí Cuadras es va iniciar la restauració que va possibilitar iniciar les classes del curs 1939-40 a pàrvuls i primària, doncs ja s'havia rebut l'autorització provisional que s'esmenta en el document que comentem.


No feia ni dos mesos de l'entrada de l'exèrcit franquista a Barcelona que el delegat del Ministeri d'Educació Nacional i nou rector de la Universitat de Barcelona, Emilio Jimeno Gil, envià aquesta carta carta al rector de l'Escola Pia Sant Antoni Joaquim Tous. Pels espais buits que foren omplerts en color vermell al lloc on s'identifica el destinatari, es pot deduir que segurament també reberen aquesta carta altres escoles privades de la ciutat. En primer lloc, concedeix provisionalment l'autorització per a fer classes i anuncia que en breu es rebrà la visita d'un inspector per conèixer els professors. A continuació s'indiquen les línies que ha de seguir el p. rector per a poder reprendre l'activitat escolar. Pel que respecta al personal docent, s'haurà de comprovar que els professors són addictes al nou règim i que caldrà separar-ne, depurar en realitat, els que siguin sospitosos d'haver tingut activitats contrarias o poco afectas a la religió catòlica, l'ordre i los mas puros sentimientos de amor a la unidad de España. A més, caldrà depurar també la biblioteca de textos que continguin ideas disolventes,  entre altres temes que es consideraven contràris al Movimiento Nacional. El darrer paràgraf especifica què és que hauran de fer les escoles durant la primera setmana de curs: "deberan realizar [...] breves conferencias sobre los puntos esenciales que han dado vida al Movimento salvador de España..."  i explicar el gran benefici social que suposava el desplegament de les noves polítiques.

El document mostra el control directe que van realitzar les noves autoritats sobre els treballadors, i en particular sobre els mestres, que per conservar la feina havien de demostrar adhesió al règim, separant aquells que no la poguessin demostrar o fins i tot s'hi havien mostrat indiferents, i evidentment també sobre els alumnes, com van poder comprovar tots aquells que van ser escolaritzats a partir de llavors. Cal destacar també l'obligació de separar els llibres de continguts no autoritzats, que havien de ser traslladats a la Universitat de Barcelona.
.
Signatura CAT APEPC 07-27 G100 capsa 12, n. 94, f. 1
Títol: Autorització provisional d'obertura del col·legi
Data exacta: 24 de març 1939
Lloc: Barcelona (Catalunya)
Nivell de descripció: Document.
Volum i suport: 1 full. paper
Productor: Delegat del Ministerio de Educación Nacional. Rector de la Universitat de Barcelona
Destinatari: Rector de l'Escola Pia Sant Antoni (Joaquim Tous i Farell)
Document de lliure accés. 












































































































































divendres, 18 de desembre de 2015

Per Nadal els Pastorets

Els Pastorets són una tradició ben arrelada a Catalunya. He llegit a la premsa que aquest any se’n faran unes dues-centes representacions: no ens cansem de veure any rere any. Les companyies teatrals que els representen són amateurs.

 Igualada,  1958. APEPC 11-04-11 4430 Fons F. Morera.

Sobre uns llibrets o textos que s’han convertit en clàssics, a cada lloc s’hi introdueixen adaptacions.
En els col·legis de l’Escola Pia s’han representat Pastorets en més d’una ocasió. No és possible entre els alumnes portar a l’escena un dels textos tradicionals perquè la seva durada no ho fa viable per a nois, ni tenen la suficient preparació per a escenificar-los.
Per això trobem que més d’un escolapi ha intentat uns textos més curts, a vegades una sola escena, de manera que sigui fàcils de preparar amb nois o noies no avesats al teatre. S’hi intercalen normalment cançons tradicionals nadalenques a fi de que tots les puguin cantar i la representació sigui ben participativa. Algunes redaccions intenten posar en el dia d’avui les escenes del naixement de Jesús, representar-ho en el nostre món.
Terrassa, 1963. CAT APEPC 11-07-26, c.2 n.16

Oferim en primer lloc els textos impresos de Pastorets que tenim en la nostra Biblioteca. En segon lloc hi descrivim els manuscrits del nostre Arxiu amb textos o lletres i alguna música pròpia ( no les cançons tradicionals que estan en qualsevol cançoner nadalenc).
Indiquem els col·legis dels que tenim fotografies de representacions de Pastorets pels alumnes.


Impresos:
Folch i Torres, Josep Maria: Els Pastorets o l'adveniment de l'Infant Jesús: espectacle en cinc actes. Barcelona : Millà, cop. 1980; 100 p.
- Els Pastorets o l'adveniment de l'Infant Jesús: espectacle en 5 actes. -- 5a ed.. Mataró: Edicions de casa Patuel, s/d; 83 p. (Biblioteca Llanas; 18)
Freixas i Jané, Salvador: Els Pastorets. la Passió, nadales i sainets. -- [Mataró.]: [s.n.], [2015]; 162 p.
Saurina, Miquel: Los Pastorets en Betlem o sía lo naixement de Ntre. Senyor Jesucrist: drama sacro-bíblich en tres actes y en vers. Vic: Tip. y Llibr. Católica de Sant Josep, 1887:  [66] p.
Tapias, Josep C.: L'Estrella de Nadal: els pastorets / original de Josep C. Tapias i Rafel Anglada. -- 2a ed.. -- Barcelona: Editorial Millà, 1968; 55 p.
Tubau, Marià: La llum de l' establia (pastorets nous). Barcelona: Foment de Pietat, 1930
70 p. (Col·lecció Roselles; 2) (Procedent de EP. Tàrrega).

Manuscrits:
Barrachina i Canellas, Francesc: Pastorets 71. Quinze escenes. Prosa. 7 p. mecanografiades i en multicòpia. Dibuixos. (El Nadal presentat en un ambient obrer modern) (APEPC: 08-03 / caixa 133, n. 3).
Fontcuberta i Rovira, Enric: Llum de Nadal.  En 4 actes. 21 p. Manuscrit a llapis, inacabat  (APEPC: 08-10 / caixa 14, n. 67).
El noi de la mare. Pastorets infantils en dos quadres. Alella,1960. 20 p. mecanografiat. (APEPC: 08-10 / caixa 14, n. 67).
Liñan i Pla, Josep: Pastorets. Escena Nadal a la Xina. 4 p. mecanografiades. Vers (El P. Jordi explica a cinc xinesos com els nens fan el pessebre a Catalunya) (APEPC: 08-03: 203, n. 5)
- Quan estava en el col·legi de Nostra Senyora de Barcelona els anys 1949-10  i era el seccionista de 2n o de 3r de batxillerat va compondre en vers diverses escenes sobre el Nadal o escenes soltes dels Pastorets. S’han reproduït -diu ell mateix- i representat en moltes ocasions. El 2004 en va fer un redactar traient-ho de exemplars que tenia i és el que ara conservem (APEPC: caixa 5051, n. 5):
Cant escenificat. La Mare de Déu quan era xiqueta. 7 p.
Les figures del pessebre. 6 p.
La cova. 7 p.
Sobretaula de Nadal. 5 p. mecanografiat original
Vigília de Nadal. 3 p.
Nit de reis. 8 p.
A Betlem me’n vull anar. 5 p. ( 2 exemplars diferents)
Pastorets en 6 quadres. 37 p.
Vetlla de Nadal. 3 p.
Solà i Carol, Josep: Pastorets, en cinc actes. Prosa. 5 quaderns: els 4 primers (58 p.) són una versió i el 5è (84 p.) és una repetició. El text Inclou cançons populars de Nadal (APEPC: 08-03 / caixa 36,n. 15)
Sarrià, 1992. CAT APEPC 11-07-23, c12, n.213

Fotografies:
Tenim fotografies de representacions d’escenes de Pastorets per alumnes de les escoles de Moià, Sitges, Sabadell, Terrassa, Igualada i Sarrià.

Música:
El Averno: canto final de demonios y Cuadro 3º. Partitura amb lletra en castellà i instruments. (APEPC: 09-10 / caixa 33, n. 92)
Lletres de les cançons dels dimonis i dels àngels. 3 p. Català (APEPC: 08-10 / caixa 33, n. 92)
Siau dichosos, oh bons esposos.... Partitura manuscrita amb text i acompanyament. 2 p. (APEPC: 08-10 / caixa 33, n. 59)

Joan Florensa

dijous, 19 de novembre de 2015

Fons per a l'estudi de Joaquín Traggia

El mes d’abril d’aquest any rebérem a través del pare Ferran Guillén el material d’investigació que per a la tesis doctoral havia elaborat l’escolàpia María Asunción Arija Navarro sobre l’escolapi Joaquín Traggia Uribarri (Saragossa 1748 – Madrid 1802). Són quatre caixes de fitxes ben ordenades i acompanyades del volum imprès de la tesi doctoral que motivà la investigació.

Coberta del llibre de M. Asunción Arija
La personalitat de Joaquín Traggia és interessant per a la història de la Corona d’Aragó. Per això recollir i conservar un fons que el documenta, ens semblà important i l’acceptàrem.
Joaquín Traggia professà a l’Escola Pia el 1764 a la província d’Aragó. Acabats els estudis marxà (1766) a les illes Filipines acompanyant el pare Basilio Sancho que hi anava com arquebisbe de Manila. Tornà a Espanya. Residí uns anys a la comunitat de València i passà per altres col·legis de la província. Va ser membre de la Real Academia de la Historia, en la qual es guarden la majoria dels seus escrits. El 1793 se secularitzà i visqué amb estretors econòmiques els últims nou anys de la seva vida.

Figura a la llista dels historiadors il·lustrats. Es dedicà a cercar, catalogar i copiar documents i monuments que fonamentessin les històries que s’explicaven. Calia buscar la veritat, com recorda María Asunción en el seu treball. El podem situar al costat de Joaquín Lorenzo Villanueva, de Francesc Masdeu, de Jaume Pasqual o de Jaume Caresmar. També el nostre escolapi mataroní Josep Rius, encara que en època més tardana, va ser un historiador i investigador, que documentà, per exemple, com la Iluro romana era l’actual ciutat de Mataró.


Retórica filosófica, ó, principios de la verdadera elocuencia .... Zaragoza: Impr. de Sto. Hospital Real, [ca. 1782]
A més d’aquest aspecte sobre història, Traggia ens recorda una altra qüestió que insinua l’escolàpia Arija sense entrar-hi massa a fons. La Il·lustració obrí nous camins, renovà el pensament, demanava  criteris científics i cercava documents. Era un canvi de mentalitat, una obertura basada en la raó. La Il·lustració no són únicament les figures de relleu que brillaren i anem repetint: són també totes aquelles persones que intentaren aprendre dels capdavanters per anar canviant l’ensenyament des de baix: mètodes, continguts, mentalitats. A València coincidí Traggia en la comunitat amb el pare Benito Feliu que era una figura de prestigi a la ciutat: era crític, innovador, no coincidia amb la resta de la província i per això quan el nomenaren provincial no volgué traslladar-se a Saragossa sinó que es quedà a València, discrepant de la resta de la congregació provincial. Des de l’arquebisbe Andrés Mayoral a Gregori Mayans es respirava a la ciutat del Túria il·lustració i renovació. Els escolapis del carrer de Carnissers cooperaven amb aquests persones. Traggia s’hi devia trobar bé en aquell ambient. La Il·lustració era un trencament amb les fórmules tradicionals de fer i d’ensenyar. Es dedicà a casa nostra amb preferència a la descoberta de documents, buscant il·luminar les creences llegendàries o fabuloses que es repetien sense cap comprovació. No es va desfer de l’Antic Règim, sinó que el respectà: de totes maneres l’extensió dels coneixements entre la societat començaren a debilitar els fonaments d’aquella monarquia de poder absolut.

Aparato a la historia eclesiastica de Aragón. ... Madrid: Impr. de Sancha 1791. 
A Catalunya el pare Ildefons Ferrer Roca propagà primerament des de la càtedra de filosofia de Mataró, després com a rector de la casa i finalment com a provincial, el pensament il·lustrat, obert, científic. El seu model era l’escolapi italià Odoardo Corsini. El sermó que predicà a Mataró amb motiu de la mort de Carles III mostra aquest pensament il·lustrat. Amb aquesta orientació es formaren figures escolàpies com Jaume Vada, Francesc Ferrer, Ramon Ribera, Josep Rius, Vicenç Tió, Jacint Feliu, per recordar només alguns dels noms que il·lustraren la primera meitat del segle XIX.  Les institucions han de madurar segons els temps, del contrari queden encartonades, fora de lloc. Posar-se al dia, rejovenir-se, obrir finestres, discernir… són maneres de dir-ho. Traggia ha estat qui ha motivat aquests línies i per això en donem a continuació la llista de les seves publicacions que conservem en la nostra biblioteca i una breu bibliografia amb publicacions que analitzen alguns dels aspectes de la figura de Traggia i de la Il·lustració a l’Escola Pia.

Joan Florensa 

Obres de Joaquín Traggia a la nostra biblioteca:
Joachimi Traggia a S. Domenico, Schol. Piar. Doctoris. Theologiae, eloquentiae, ac matheseos professoris orationes latinae. Saragossa: Blas Miedes, 1783.  APEPC 18-A-169
Retórica filosófica, o principios de la verdadera elocuencia que a uso de los discípulos de las Escuelas Pías disponía el… Saragossa: Impr. del Santo Hospital Real y General de Ntra, Sra. de Gracia, [ca.1782]. APEPC 18-A-136
Aparato a la historia eclesiastica de Aragon. Madrid: impr. de Sancha, 1791-1792; 2 v. APEPC 18-B-119, APEPC 18-B-120
La Sauliada: rasgo épico, en Basilio Bogiero: Poesías del P. Basilio Bogiero de Santiago. Madrid: Impr. de D. M. de Burgos, 1817, p. 191-220. APEPC 19-A-103

També disponible:
El condado de Ribagorza : ilustrado con notas críticas : desde la pérdida de España hasta el año de 1015 en que se reunió à la corona de Aragón [manuscrit] / por Joaquín Traggia. (Biblioteca digital hispánica)

Ejercicios literarios que los discipulos de la classe de rhetorica de las Escuelas Pías de Valencia ofrecen al público bajo la dirección de su maestro el p. Joaquin Traggia ... Valencia: en la imprenta de Benito Montfort ... 1775

Codi d'identificació CAT APEPC 10-48
Títol propi: Fons María Asunción Arija Navarro
Volum i suport. 4 unitats d'instal·lació.
Abast i contingut: Fitxes realitzades per a la elaboració de la seva tesi doctoral Joaquín Traggia en su tiempo: el concilio de Manila de 1771. La tesi fou publicada resumida amb el títol La ilustración aragonesa: Joaquín Traggia (1748-1802). Zaragoza: Institución Fernando el Católico, 1987. El fons consta de fitxes manuscrites que fan referència als documents treballats, constant les fonts i arxius on estan dipositats aquests documents.
S'ha mantingut la classificació dels fitxers en les 4 capses tal com van ingressar a l'arxiu. Només s'ha afegit la numeració de la unitat d'instal·lació.
1. Documentos Filipinas. Archivo Provincial Agustinos de Filipinas (Valladolid). APAFV
2. Archivo Franciscanos Ibero oriental AFIO. Fundamentalmente correspondencia
3. Documentos Filipinas. 1766, nombramiento de Basilio Sancho y viaje. Documentos entre los años 1760 a 1770. Muerte de Sancho. Archivo de Campomanes. Correspondencia Sancho-Traggia. Otra correspondencia onomástica de personas en Filipinas.
4. Historia de Filipinas y documentos de archivo


Bibliografia:
Arija Navarro, María Asunción. La ilustración aragonesa: Joaquín Traggia: 1748-1802. Saragossa: Instución Fernando el Católico, 1987.
Basabe Martínez, Nere. «Joaquín Traggia y su proyecto de pacificación en Europa: las razones religiosos o la religión razonada del nuevo orden político», en Cuadernos dieciochistas, núm. 5 (2004), p. 51-74.
Cueva, Dionisio.  «Traggia, Joaquín», a: Diccionario Enciclopédico Ilustrado, v. 2, p. 550-551. [enllaç a la versió digital Wiki-Pia]
Emieux, Annick: «Un roman que clerche sa forme: le manuscrite de “L’Eudamouspeia” du Père Joaquín Traggia», en Mélanges offerts á Paul Guinard, vol. II, 1991, p. 97-108.
Florensa i Parés, Joan. “Dos escolapis il·lustrats, PP. Eduard Corsini i Ildefons Ferrer, i la relació filosòfica. En: Miscel·lànea aqualatensia, n. 11 (Igualada: Centre d’Estudis Comarcals d’Igualada, 2004), p. 129-139.
Florensa i Parés, Joan.“Carles III vist des de la trona a Mataró pel P. Ildefons Ferrer l’any 1789. En Vi sessió d’Estudis Mataronins (15 abril 1989). Comunicacions presentades. Mataró: Museu Arxiu de Santa Maria; Patronat Municipal de Cultura, 1990; p. 73-76.


dimecres, 14 d’octubre de 2015

De l'arxiu tradicional a l'arxiu digital

Estem acostumats a anar a un arxiu i trobar-hi papers, molts papers. Són el material que preferentment tracta l’arxiu. Però no tot és paper, també hi ha altres tipus de suport de documents com els pergamins que generalment considerem com uns fons importants per la seva antiguitat.  En el nostre arxiu de l’Escola Pia de Catalunya també hi tenim altres suports documentals.

Tipologies documentals tradicionals en paper


A principis del segle XX es començaren les filmines per a la catequesi o amb historietes per distreure els alumnes en els dies de pluja en que no podien sortir al pati o els que s’usaven per il·lustrar les classes d’art, d’història o de geografia. En guardem dels Amics del Catecisme, de Filminas Don Bosco, de Proyec-Films de España i de Bonne Presse, sobretot. Destaquem la filmina amb la vida de sant Josep Calassanç amb dibuixos d’Antoni Batllori Jofré. Més endavant sorgí la tècnica de les diapositives, que es convertiren en un material important per a l’ensenyament.  L’Escola Pia en publicà alguns temes educatius acompanyats amb una sèrie de diapositives. També en conservem com a reportatges de llocs escolapis, d’activitats educatives, de viatges.
Diapositives amb la vida de Sant Josep Calassanç. Dibuixos d'Antoni Batllori

Diapositives realitzades per  "Filminas Don Bosco"

El microfilm cap als anys vuitanta del segle passat va ser un mitjà de reproducció de documents que tingué forta volada. S’evitava haver d’accedir al document original, la qual cosa permetia una millor conservació d’aquest i per a certa documentació possibilitava la destrucció d’originals que es trobaven en mal estat o en suport que es preveia que no aguantarà gaire o també perquè es decidia eliminar els originals per guanyar espai. En el nostre Arxiu tenim microfilms de documents d’altres arxius gràcies a les investigacions dels pares Josep Poch i Claudi Vilà: aquest, per exemple, en conservava un amb un document molt interessant sobre el nostre col·legi de Solsona, document que havia trobat a l’Archivo Nacional de Madrid. Però sobretot tenim la microfilmació sistemàtica de les secretaries de quasi totes les nostres escoles des de 1939 fins a 1985 aproximadament i de programacions i activitats de les escoles d’aquest mateix període. És un volum considerable que aconseguírem gracies a força voluntaris que ens donaren una mà. En poc espai hi ha molta informació. També tenim còpia microfilmada de l’arxiu de la Vicaria General d’Espanya.

Ens han arribat cassetes, vídeos, disquets, CD’s. Tot és documentació no en paper sinó en un altre suport.
La informàtica aquests darrers anys s’ha imposat, creant una documentació que no s’imprimeix en paper ni es copia en disquets o CD’s. Queda a l’ordinador. Alguns departaments de casa nostra ja no imprimeixen quasi res. Cal buscar un sistema per a conservar la documentació indispensable i fonamental, de manera que dintre d’uns anys no ens trobem que no tenim informació d’un període de temps.

Detall d'una fitxa del nostre catàleg amb accés a document digital

Des de l’Arxiu presentàrem a l’últim capítol provincial una proposta a fi de programar entre tots un camí per salvar aquesta documentació virtual sense paper. No es tracta d’una cosa semblant als suports anteriors. Ara queda només en els servidors digitals documentació fonamental, com per exemple la comptabilitat d’una escola. Abans o eren còpies d’originals en paper o material complementari, però en tot cas eren un objecte que podem tocar. Cal, doncs, posar-hi atenció i buscar maneres de retenir, conservar i recuperar la informació. No és només una tasca pròpia de l'arxiu provincial, n'ha de prendre consciència tota l'organització.

Els arxius del futur seran diferents dels que estem acostumats a veure. Quan els visitarem no ens ensenyaran una sala amb prestatgeries o compactes plens de caixes-arxivadors o planeres amb documents estesos. Caldrà fer un acte de fe per acceptar que en un petit armariet hi ha tota la informació que s’ha creat a les nostres escoles i a la província.

Joan Florensa


dimarts, 8 de setembre de 2015

Ampliem el fons del P. Poch


El record de la personalitat del P. Josep Poch continua viu entre nosaltres. No és una presència física, sinó amb el seu important llegat humà i  documental. D’aquest últim cal destacar el que guardem a l’APEPC amb la signatura 10-31. És el conjunt d’escrits que recollírem arran de la seva mort. Ho mantenim classificat i ordenat amb els següents apartats:

1. Pertinences personals (1 capsa)2. Correspondència (3 capses)
3. Tema calassanci (31 capses)
4. Tema d’història de l’Escola Pia (9 capses)
5. Material per a biografies d’escolapis (2 capses)
6. Caldes de Montbui (5 capses)
7. Miscel·lània.(4 capses).

Sumen en total  55 capses-arxivador, que ocupen uns 6 metres lineals. Però la documentació del P. Poch no s’acaba pas amb aquest fons. En la correspondència d’altres religiosos hi conservem cartes seves, que també tenim fitxades. Les 3 capses amb cartes rebudes indiquen que també ell en va escriure moltes. Ben segur que n’hi ha moltes disperses i perdudes que mai recuperarem.
El P. Poch —ho sabem prou bé tots els que el vam conèixer— era una persona de relacions, comunicatiu. No feia distincions, parlava amb tothom i deixava embadalit a qualsevol.
Aquest aspecte del caràcter del P. Poch l’acabem de confirmar amb la documentació que ens ha arribat del seu cosí Ramon Poch (a.c.s.) i que la seva viuda generosament ens ha donat. La documentació rebuda no és un fons important quantitativament, però sí que té interès. Destaquem alguns documents dels que acabem de rebre.

• Poesia per llegir en l’homenatge que Caldes de Montbui tributà el diumenge 10 de setembre de 1944 al ciclista local Miquel Casas en el Balneari Bruquetes, que havia guanyat aquell any la Volta a Catalunya. Va voler el P. Poch que no constés l’autor i demanà al seu cosí, Ramon Poch, que la llegís sense fer esment de l’autoria, tal com consta amb la carta que l’acompanyà.

• Poesia que llegí l’autor en l’homenatge també al Balneari Bruquetes que Caldes de Montbui dedicà  el 26 de juny de 1945 a l’escultor Manolo Hugué poc després de la seva mort. En els ambients eclesiàstics i polítics de l’època no era pas ben vist aquest artista i és curiós la relació que va tenir amb escolapis. A més d’aquesta poesia que li dedicà el P. Poch, segons testificava en Jaume Ferrer Roca, el pare Josep Aragonès, de la comunitat de Caldes de Montbui, va mantenir sempre bona amistat amb Manolo, l’assistí en els últims moment i li administrà el sagrament de la extrema unció.

• Qüestionari signat pel P. Poch i respostes autògrafes de Sebastià Badia per a una enquesta que realitzà en Ramon Poch per encàrrec del seu cosí. Es publicà a la revista Vida (Madrid, setembre-octubre 1948, n. 5, p. s/n) que publicava l’Escola Pia espanyola des de Madrid, però no hi consta el nom de l’entrevistador. Ara tenim els originals.

• Carta de l’artista Aurora Bautista de 1945 al P. Poch, que s’acompanya d’una poesia signada per l’escolapi dedicada a l’artista.
Persones ben diferents i totes ben vistes socialment. El P. Poch arribava a tothom.

Joan Florensa

dijous, 9 de juliol de 2015

El calze d'en Jordi Turull

El dia 6 de juliol d’aquest 2015 l’Antoni Tort ens portà a l’Arxiu Provincial el calze que havia estat de Jordi Turull Sanaüja (Terrassa 5 maig 1932 - Bielsa 9 juliol 1963)
El portava des de Los Àngeles on l’havia guardat el Manuel Sanaüja: un bon obsequi precisament prop del dia en que recordem la seva mort.

El Jordi va ser ordenat sacerdot pel bisbe de Barcelona Gregorio Modrego Casaus a la catedral de Barcelona el 5 de desembre de 1954. Celebrà la primera missa solemne segons el costum de l’època a l’església de l’Escola Pia de Terrassa, el temple dels infants el dia 19 de desembre del mateix 1954 a dos quarts d’onze del matí. Va ser apadrinat per Florenci Crespo (que també ho era de baptisme) i la seva filla Carme Carreras de Sanaüja. Com a padrí eclesiàstic actuà el pare provincial Julià Centelles. Predicà el sermó el pare Ramon Mestre, rector del col·legi.

El padrí acostumava a regalar el calze amb que el nou sacerdot celebrava la primera missa. A la part del sota del calze hi podem llegir: “”Ofrena al meu fillol escolapi en el dia de la seva unció sacerdotal. Florenci Crespo. 19 desembre 1954”


Medalló esmaltat representant Calassanç
Com a orfebre del calze hi consta “Vilanova” amb la seva marca. És de plata, de 20’2 cm. d’altura. L’estil és similar als del Congrés Eucarístic Internacional de Barcelona de 1952, però una mica més alt. La copa s’obre entre un conjunt de fulles, la naturalesa. El nus és de nacre i reprodueix símbols eucarístics: pans i peixos dintre d’un cistell o cove. Al peu hi ha quatre esmalts circulars de 2’2 cm. de diàmetre que representen la Mare de Déu de Montserrat (nom de religió), sant Josep Calassanç (com escolapi), Sant Jordi (nom de pila); el quart és un sant amb barba blanca, els dos dits de la mà dreta en senyal d’ensenyar i a l’esquerra una llibre que diu “Sancta Regula”: m’inclinaria per que és sant Benet, en al·lusió a Montserrat. S’hi acompanya una patena daurada que només té una creu gravada a la part de sota.
                                                                                                                                         Joan Florensa