dijous, 9 de juliol de 2015

El calze d'en Jordi Turull

El dia 6 de juliol d’aquest 2015 l’Antoni Tort ens portà a l’Arxiu Provincial el calze que havia estat de Jordi Turull Sanaüja (Terrassa 5 maig 1932 - Bielsa 9 juliol 1963)
El portava des de Los Àngeles on l’havia guardat el Manuel Sanaüja: un bon obsequi precisament prop del dia en que recordem la seva mort.

El Jordi va ser ordenat sacerdot pel bisbe de Barcelona Gregorio Modrego Casaus a la catedral de Barcelona el 5 de desembre de 1954. Celebrà la primera missa solemne segons el costum de l’època a l’església de l’Escola Pia de Terrassa, el temple dels infants el dia 19 de desembre del mateix 1954 a dos quarts d’onze del matí. Va ser apadrinat per Florenci Crespo (que també ho era de baptisme) i la seva filla Carme Carreras de Sanaüja. Com a padrí eclesiàstic actuà el pare provincial Julià Centelles. Predicà el sermó el pare Ramon Mestre, rector del col·legi.

El padrí acostumava a regalar el calze amb que el nou sacerdot celebrava la primera missa. A la part del sota del calze hi podem llegir: “”Ofrena al meu fillol escolapi en el dia de la seva unció sacerdotal. Florenci Crespo. 19 desembre 1954”


Medalló esmaltat representant Calassanç
Com a orfebre del calze hi consta “Vilanova” amb la seva marca. És de plata, de 20’2 cm. d’altura. L’estil és similar als del Congrés Eucarístic Internacional de Barcelona de 1952, però una mica més alt. La copa s’obre entre un conjunt de fulles, la naturalesa. El nus és de nacre i reprodueix símbols eucarístics: pans i peixos dintre d’un cistell o cove. Al peu hi ha quatre esmalts circulars de 2’2 cm. de diàmetre que representen la Mare de Déu de Montserrat (nom de religió), sant Josep Calassanç (com escolapi), Sant Jordi (nom de pila); el quart és un sant amb barba blanca, els dos dits de la mà dreta en senyal d’ensenyar i a l’esquerra una llibre que diu “Sancta Regula”: m’inclinaria per que és sant Benet, en al·lusió a Montserrat. S’hi acompanya una patena daurada que només té una creu gravada a la part de sota.
                                                                                                                                         Joan Florensa

divendres, 19 de juny de 2015

Un gran recurs didàctic: Els Quarterons Garriga i Roca


El recent 17 de juny vàrem tenir el privilegi d'assistir a la presentació del recurs multimèdia La darrera mirada, elaborat a iniciativa per l’Arxiu Històric de la Ciutat  de Barcelona i el Departament de Sistemes d’Informació de l’Institut de Cultura de Barcelona, en el qual es mostra la digitalització dels plànols urbans de Barcelona anomenats Quarterons Garriga i Roca. Aquests plànols, conservats a l’arxiu barceloní, es van realitzar entre 1858 i 1860 i reflecteixen fidelment com era el traçat urbà de Barcelona tot just abans del començament de la construcció de l’Eixample segons el projecte d’Ildefons Cerdà.

Acte de presentació del recurs a l'AHCB, 17 de juny de 2015
L’accés lliure a aquests documents és ja una aportació extraordinària, però el que fa realment especial aquest recurs és que permet sobreposar de manera gradual el traçat actual de la ciutat sobre aquests antics plànols que, dibuixats amb una precisió extraordinària, permeten comparar quins carrers, places i edificis han canviat i quins continuen al mateix lloc. A més a més el recurs es complementa amb eines de suport que permeten localitzar fàcilment sobre el mapa edificis singulars com antigues fàbriques, convents o esglésies, punts d’aigua i àrees no construïdes. S’ofereixen també altres continguts multimèdia sobre els diferents àmbits temàtics en què està subdividida la web, amb  vídeos explicatius i reproduccions de gravats i fotografies antigues en alta resolució. Un apartat especial és el vídeo Un passeig impossible, una projecció que recrea a partir de fotografies un recorregut virtual, pels carrers i places d’una Barcelona ja desapareguda.

L'església dels Antonians i l'antic edifici de Escola Pia Sant Antoni  apareixen per sota els edificis actuals.(http://darreramirada.ajuntament.barcelona.cat/)
Estem davant una eina que satisfarà tant a un públic especialitzat com al més general, amb un gran potencial didàctic, amb molts perfils de coneixement tant en el pla l’històric com en l’urbanístic o l’artístic. No podem si no recomanar amb fervor la visita al recurs i explorar totes les eines que ofereix.

Oriol Casanovas

divendres, 12 de juny de 2015

La primera intervenció de l'Arxiu de la Societat de Beneficència de Naturals de Catalunya de l'Havana.

L’11 de juny del 2015 a Casa Amèrica s’ha presentat una primera part de l’arxiu de la Societat de Beneficència dels naturals de Catalunya de l’Havana ja escanejada, tasca que han portat a terme membres de i l’Associació d’Arxivers sense Fronteres. N’han entregat còpia a l’Arxiu Nacional de Catalunya perquè el posi a la xarxa.
Ha estat un fet protocolari que té darrere uns anys d’història callada i fosca. Els escolapis no n’hem estat pas aliens i per això paga la pena fer-ne memòria.
A primers de juliol de 1992 el pare Josep Liñan marxà destinat a Cuba per a fer-se càrrec de la comunitat de Guanabacoa. Pocs dies després jo també emprenia el viatge cap a Mèxic per passar-hi unes setmanes i veure com  s’arreglava l’arxiu d’aquella nova província escolàpia. El pare Liñan em demanà que fes una marrada i passés per Cuba. Així ho vaig fer en acabar l’estada a Mèxic.
A principis d’agost estava a Cuba i el pare Liñan em parlà de la Societat de Beneficència dels Naturals de Catalunya de l’Havana i del problema del seu arxiu, molt malmès. La Societat es trobava en un moment de desànim, a punt d’abandonar-ho tot i tancar la casa. Ell pensava que calia trobar una cosa que els tornés la il·lusió i tal vegada l’arxiu podria ser aquest motiu. Per això em proposà si acceptaria anar-hi una temporadeta i posar l’arxiu en ordre. No hi tenia pas cap problema, em gust ho faria.
La Beneficència gestionà amb la Generalitat la meva anada. El 17 de desembre del mateix 1992 arribava a l’Havana i em posava en contacte amb el personal de la Beneficència. Estàvem molt limitats. Jo no tenia permís per estar a Cuba un mes, sinó fins al 14 de gener de 1993. Els transports dificultaven els desplaçaments. Només podíem trobar-nos dos dies a la setmana. Però vàrem fer feina.
L’objectiu era organitzar l’arxiu de la Societat. La major part de la documentació estava amuntegada a terra en una habitació petita. Un tifó havia tirar a terra la paret del local en estava guardat sense cap ordre després d’haver-se concentrat en un sol lloc. Una part s’havia mullat amb el tifó i altra estava malmesa per la humitat, tant pròpia de la illa.
No sabien per on començar. Els vaig dir que s’havia de començar per un dels lligalls i mirar què hi havia. Després feríem el mateix amb un segons i així fins al final. Calia refer les sèries documentals que havien format l’antic arxiu. No sabíem què era més d’una vegada el contingut dels lligalls. Decidírem demanar a l’antiga secretaria de la Beneficència que vingués i ens expliqués cada una de les sèries.
Part de la documentació de l'Associació en el seu primer tractament arxivístic

Quan tinguérem tots la documentació separada en sèries a sobre d’una taula gran i de cadires, passàrem a una segona fase que consistia en dividir-la, si calia, en subsèries: és a dir, classificar-la. Després cada subsèrie la ordenàrem cronològicament.
Vaig redactar un primer inventari de tot el fons. Un exemplar el conservem en el nostre Arxiu Provincial: 08-03 / caixa 139, núm. 16. També conservem una breu memòria d’aquells dies al mateix Arxiu: 08-03 / caixa 139, núm. 15. Les persones que col·laboraren i feren possible que amb tant pocs dies féssim tanta feina foren les següents: Lola Rosich, María Antonia Salazar, les germanes Mercedes i Isabel Rovira, Lola Graganta, Margarita Ugé i Ernesto Chávez.
A finals de gener de 1993 jo tornava a Catalunya i Ernesto Chávez quedava amb el  compromís de fitxar tota la documentació, tasca que ja havia fet en altres llocs.
Aquest va ser l’origen de la reorganització de l’arxiu de la Societat de Beneficència dels Naturals de Catalunya: petit pas sobre el que s’ha anat edificant.
Aquesta reorganització de l’arxiu contribuí a reanimar la Societat, a emprendre altres activitats, hi aportà més persones. Es complí la proposta i il·lusió del pare Josep Liñan.
Avui ens alegra veure que poc més de vint anys després aquell arxiu està en un local digne, ordenat, ben tractat i en procés de digitalització: és la suma de molts esforços.


Joan Florensa

dimecres, 8 d’abril de 2015

Per Pasqua, caramelles

Les Caramelles són un costum ben característic del nostre país. Semblava que estaven desapareixent, però de maneres diferents han reviscut darrerament. Tradicionalment eren grups d’homes o de nois que les cantaven em temps pasqual pels carrers davant de cases, les quals els obsequiaven amb ous o diners. Les lletres són populars, senzilles, adients al lloc i al moment. Fan referència a la Pasqua, a la primavera, a la natura que reneix, a les donzelles de la casa. S’acompanyaven d’algun instrument.
Als escolapis s’han format grups d’alumnes per anar-les a cantar o ho han fet corals ja existents. Sabem que alumnes dels nostres col·legis en un moment o altre han cantat les Caramelles i encara es canten.

Caramellaires de l'Escola Pia Calella. (196?). Els religiosos són Josep M. Piguillem i Ricard Navarro.
Conservem lletres de Caramelles dels col·legis de Moià, Vilanova i la Geltrú, Igualada, Sabadell, Granollers; d’escolapis que n’han escrit o recollit com d’Antoni Cardona, Romuald Duc, Valeri Soldevila, Joan Herrero, Albert Foix. Tenim fotografies de colles caramellaires de Sabadell, Igualada, Moià, Granollers, Calella, Barcelona Balmes.
Podria ser un tema de treball de recerca: tradició de les Caramelles en un determinat col·legi o en una població o a l’Escola Pia.

Caramellaires de l'Escola Pia Granollers (196?)
Els documents dels fons indicats abans són posteriors a 1939. Anterior a aquesta data no en conservem pràcticament res. Com a actuació remarcable recordem les Caramelles cantades a Sabadell el 1922, fet que coneixem perquè va ser publicat en una revista local.  L’Ajuntament organitzà un concurs de caramellaires i els alumnes de l’Escola Pia foren guardonats amb el segon premi  La colla dels escolapis estava formada pels sis grups de Pomells de Joventut que hi havia a l’escola, és a dir: Torns eucarístics, Sempreviva, Fruits primerencs, Cèlica llum, Flor de ginesta i Gira-sol. Els acompanyà la Banda Municipal i la filharmònica «Al·leluia». L’autor de la lletra va ser Manel Ribot Serra i de la música Frederic Muset Masllovet. Els escolapis consellers o responsables de cada grup eren: Josep Teixidor, Ramon Hostench, Lluís Rodés, Lluís Gaja, Albert Galiano i Nicolau Busquets
Reproduïm la lletra que cantaren els grups de Pomells de Joventut de l’Escola Pia de Sabadell, publicada a Garba, any III (Sabadell, Imp. Sallent, abril 1922), núm. 26-28, p. 10: (Dipòsit digital de documents de la UAB)

Joan Florensa
Caramellaires de l'Escola Pia de Moià, 1947


“CARAMELLES.

De l'ametller en les branques
un jardí ha reflorit,
tots s'han vestit de flors blanques
de perfum dolç i exquisit.

A les branques floridetes
la primavera hi somriu
i les tendres orenetes
tot saltant tornen el niu.

Enflocades les cistelles
i seguint la tradició
les alegres caramelles
omplen d'ous el cistelló.

Regna el goig i l'alegria
en el camp i en la ciutat,
tot es llum, tot harmonia
Jesús ha ressuscitat!

Tot es ventura, amor i vida
de goig puríssim s'omplena el cor
¡visca l'alegre Pasqua Florida!
¡visca l'amor! ¡visca l'amor!”

Manel Ribot i Serra.

 Llicència de Creative Commons
Per pasqua Caramelles de Joan Florensa i Parés està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons

dilluns, 16 de març de 2015

El 25 de Març Anunciació de Maria

El 25 de març és una data significativa per a tots els escolapis.
L’Església celebra aquest dia la festa de la Anunciació de l’àngel Gabriel a Maria. En aquesta data de 1617 mossèn Josep Calassanç vestí l’hàbit de la nova Congregació Paulina i esdevenia el Pare Josep de la Mare de Déu: així va néixer l’Escola Pia.
Un altre 25 de març, però de 1845, l’Escola Pia a Catalunya tornava a la vida després dels deu anys de supressió com a conseqüència de les lleis desamortitzadores. «Post fasta, surrexit», com escriví el cronista de Mataró.
Han passat 402 anys del primer esdeveniment i 170 del segon.
Fa cosa d’un any que a la premsa s’ha publicat la notícia de la parcial localització de les peces del retaule gòtic de la parròquia de Peralta de la Sal. Va ser pintat pels mestres Jaume Ferrer i Pere García de Benavarri entre 1450 i 1457. 
L'Anunciació  Museu d’Art de Cleveland (Ohio, EUA)
A principis del segle XVII es construí l’església actual i el retaule es traslladà al nou presbiteri, l’actual. Canviaren els gustos i el retaule es traslladà a una paret lateral, probablement a la del creuer, part esquerra. A principis del segle XX, el temple amenaçava ruïna i el rector de la parròquia es va vendre les peces del retaule per reparar l’edifici. Les peces del retaule es dispersaren, algunes estan en museus, altres en cases particulars  D’algunes es desconeix on es troben. Historiadors actuals de l’art treballen per refer el retaule, ja que consideren que tenia un notable valor artístic.
L’absis romànic del presbiteri principal, en que hi havia el retaule, encara es conserva, però tapiat. Està excavat a la roca, a la Pedra Alta, la que dóna nom al poble.
Davant d’aquest retaule el nen Josep Calassanç va rebre la primera comunió i el 1583 hi celebrà la primera missa solemne: dos moments importants de la seva vida.
                                                                                                                                    
Joan Florensa

Enllaços sobre el retaule:

Col·laboradors de la Viquipèdia. Retaule de Peralta de la Sal [en línia]. Viquipèdia, l'Enciclopèdia Lliure, 2014 [data de consulta: 16 de març del 2015]. Disponible en <//ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Retaule_de_Peralta_de_la_Sal&oldid=14286187>.
Palau, Maria. «Gòtic en mans nazis»  a: El Punt Avui, (dissabte 7 març 2015), p. 32. Disponible en línia. </http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/-/829798-gotic-en-mans-nazis.html?cca=1>  [data de consulta 16 de març del 2015]
Palau, Maria. «L’enigmàtic nazi que traficava amb art», en El Punt Avui, (dissabte 14 març 2015), p. 30-31. Disponible en línia. </http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/832267-lenigmatic-nazi-que-traficava-amb-art.html> [data de consulta 16 de març del 2015]
 Ruiz Quesada, Francesc ; Velasco González, Alberto. "El retaule de Peralta de la Sal (Osca) : una obra desconeguda de Jaume Ferrer i Pere Garcia de Benavarri". [en línia] a: Retrotabulum, núm 7 (4-5-2013) [data de consulta 16 de març de 2015]

dijous, 26 de febrer de 2015

La col·lecció de goigs a l'APEPC

L’interès i el valor dels goigs són prou coneguts, fet que ens estalvia insistir-hi. Per això mateix des del moment que a l’APEPC ens oferiren una col·lecció de goigs, l’acceptàrem. Entre els escolapis hi ha hagut afeccionats a col·leccionar i els goigs foren un dels materials col·lecionats.
Goigs de la Purissima Concepció
 Barcelona: Joan Jolis, 1706
Les primeres col·leccions que rebérem a l’APEPC foren de Manel Sales i Ramon Marimon. Aquest últim era soci dels Amics dels Goigs i ens demanà que la seva subscripció passés a càrrec de l’APEPC. Des d’aleshores hem rebut els exemplars que aquesta associació edita. Ramon Novell era col·leccionista i ens donava els seus repetits o n’adquiria un per a nosaltres. Després de la defunció d’altres col·leccionistes com Calassanç Balagué, Enric Dordal i Carles Arrufat, els seus fons han passat a engruixir el nostre. Hem rebut altres donacions menors o puntuals. Tot plegat ha fet que avui tinguem un bon conjunt.

A més dels exemplars de goigs, dels primers donants rebérem la revista que publica Amics dels Gois, de manera que tenim la sèrie completa.
Per anar-los ordenant demanàrem l’ajuda d’alguns escolapis. Hi han esmerçat forces hores Josep Maria Bosch, Antoni Marcet i Àngel Casas.
La col·lecció de Carles Arrufat ha estat la més voluminosa i es feia difícil trobar qui les ajuntés. Demanàrem la col·laboració dels socis dels Amics del Goigs i tres d’ells —Lluís Varés, Lluís Santasusagna i Enric Mestre— han vingut com a voluntaris unes quantes setmanes de gener i febrer d’aquest any de 2015 a ordenar-los tots i formar una única col·lecció.
Goigs de Sant Genís, martir.
Barcelona: Tip. La Académica, 1896
Ara tenim una sola col·lecció ben ordenada. Es guarden en 29 caixes-arxivador, és a dir ocupen 3,29 metres lineals.
La classificació que hem seguit és la que creiem més habitual, és a dir:
• Sants i santes per ordre alfabètic: primerament del nom normalitzat i després per cognom o sobrenom i per lloc.
• Maria: per ordre alfabètic d’invocacions i després pels llocs.
• Déu: Trinitat, Pare, Jesús, Esperit Sant
• Col·leccions: dos grups, per nom d’autor i invocació i les de nom geogràfic
• Miscel·lània: goigs profans, en estampes, etc.
A la nostra Biblioteca Provincial hi tenim un conjunt de llibres sobre goigs o volums amb col·leccions. Cal destacar en primer lloc els dos volums de Joan Amades i Josep Coromines Els Goigs (Barcelona: Orbis, 1946-1948) i la recent voluminosa publicació Els goigs de Terrassa. Altres llibres són estudis sobre els goigs.
Dintre de l’Escola Pia podem comprovar que no sols hi trobem col·leccionstes sinó també publicacions o estudis sobre goigs, especialment dels que es refereixen al propi orde.
Goigs i laments de la imatge del Sant Crist.
Reus: Torrell, 1958

Heus aquí una bibliografia de treballs escolapis:

CAMP I PUJALS, Josep M.: “Els goigs com a manifestació de la religiositat popular”, en: La Academia Calasancia, órgano de la Academia Calasancia de las Escuelas Pías de Barcelona, XXXVI (Barcelona abril 1927), n. 809; p. 131-135; (maig 1927), n. 810; p. 177-181; (juny 1927), n. 811; p. 219-224
FLORENSA, Joan: “Els goigs a la Verge de Pietat que Josep Calassanç cantava a la Seu d' Urgell”, en Catalaunia. Escola Pia de Catalunya, (Barcelona juliol-agost 1983), n. 259; p. 3-4.
-  “Goigs a la Mare de Déu de l’Escola Pia: Puix sou hermosa Maria ...”, en Catalaunia. Escola Pia de Catalunya, (Barcelona març 1990), n. 327, p. 8-11.
- ”Goigs o gozos propios de la Escuela Pía de Cataluña”, en Memoria Ecclesiae, Asociación de Archiveros de la Iglesia en España. Vol. XX, Oviedo 2001, p. 657-666
-  “L’Escola Pia i els Goigs», en Catalaunia. Escola Pia de Catalunya (Barcelona maig-juny 2006, n. 438, p.14-23) i en Archivum Scholarum Piarum, vol XXX, (Roma 2006), n. 60, p. 103-119.
- “El nostre fons de Goigs dedicats a Sant Antoni de l’Escola Pia de Barcelona”, La Plega de l’Arxiu (22 gener de 2015)
JOSEPET: “Goigs de Sant Prim que per divertir sa fam se'ls canta ell mateix”, en Ave Maria [Escola Pia de Sant Antoni], (Barcelona 1 novembre 1907), n. 17; p. 45
PUIG I REIXACH, Miquel: “Els goigs de sant Josep de Calassanç”, en: Catalaunia. Escola Pia de Catalunya,  (Barcelona novembre 1976), n. 184, p. 1-11.
- “Uns Goigs calassancis de sàtira política, 1900”, en: Catalaunia. Escola Pia de Catalunya. (Barcelona novembre-desembre 2014), n. 489. p. 36-37. 
SALES I CASTELLÀ, Manuel: “Un estudi sobre els Goigs a l' escola”, en: Catalaunia. Escola Pia de Catalunya, (Barcelona 1980), n. 231

Han composat la lletra d’alguns goigs els escolapis:Francesc Botey, Francesc Escorihuela,  Antoni Font, Josep Franquesa, Josep Gual Oromí, Josep Liñan, Josep Poch, Salvador Salitjes, Francesc Sallarès, Josep Teixidó i Calassanç Ubasart.
Hi han posat la música: Miquel Altisent, Pere Carceller, Josep Maria Domingo, Manuel Roca Royo, Joan Roig, Calassanç Ubasart

Sempre hem procurat donar a conèixer aquest fons, com fem amb tots els altres. En el XVI Congreso de la Asociación de Archiveros de la Iglesia en España celebrat a Saragossa el setembre de l’any 2000 hi presentàrem una comunicació com hem indicat abans en la bibliografia. Per a molts oients va ser una novetat sentir parlar d’aquestes publicacions amb cançons populars religioses.
El 2006 la associació Amics del Goigs ens oferí donar una conferència sobre els goigs escolapis a la seva seu. La publicàrem a Catalaunia. En el nostre blog de La Plega de l’Arxiu hi publicàrem un article el 22 de gener del 2014.
Una colla de goigsistes han vingut a fer intercanvi de repetits. Novament tenim molts repetits per intercanviar.
                                                                                                                                     Joan Florensa

divendres, 16 de gener de 2015

L'escolapi Antoni Sala i Arnó, expert ornitòleg

Antoni Sala i Arnó (Barcelona 22 abril 1942 - 29 novembre 2013) des de jove es manifestà amant de la naturalesa. Es distingia en l’estudi de les ciències naturals durant el batxillerat. Entrà a l’escoltisme en el CEM (Centre Escolapi de Muntanya) on arribà a ser cap de patrulla.
Professà a l’Escola Pia a Moià el 8 de setembre de 1960. Inicià els estudis eclesiàstics i s’oferí per anar a la recent fundació escolàpia al Senegal. Per això acabà la teologia a Tolosa de Llenguadoc amb el títol de llicenciat i perfeccionat el francès..
El 1969 marxà al Senegal i residí a la regió de Casamance (Oussouye i M’Lomp) i un any a Dakar.
Tornà a Catalunya i formà part de la comunitat escolàpia de Les Arenes, a Terrassa.
En el cor hi portava Àfrica i a la primera insinuació acceptà reincorporar-se al Senegal. Un any novament a Oussouye (1988-1989) i després a Yaoundé (Camerun) fins al 2011 en que va ser destinat a Bafia. Passà els últims mesos a Barcelona intentant inútilment vèncer el càncer i morí el 29 de novembre de 2013.
Va ser un religiós molt actiu, organitzador, entregat. Treballà per la promoció de les persones. De manera especial volia evitar que haguessin d’emigrar per guanyar-se la vida: arbitrà diversos medis per fixar-los en el seu país.
Per a esbargir-se i perquè ho estimava, es dedicà a la ornitologia africana. N’arribà a ser el millor expert de la regió. Normalment hi dedicava els dilluns, però altres vegades hi feia escapades com la que explicà en un article a la revista Catalaunia. Escola Pia de Catalunya (20 agost 1974, n. 159; p. s/n). Vegeu com exemple aquest paràgraf: «Tot d’una, com dirigits per una vareta màgica, esclata el cor inefable dels verdaders mestres: les merles de cap blanc (Cossypha albicalpina): impossible, a aquestes hores, de distingir llurs pitreres vermelloses, impossible també de comptar el nombre de variacions de llur cant. Ara entonen un cànon. Ara xiuxiuegen mútuament la darrera troballa. Ara reprenen, tot millorant-los, els crits d'altres ocells. Amb l’última claror, s’acaba també la darrera nota del concert».
Es coneixia tots els ocells de la Casamance. Sabia on trobar-los. Estudià el cant o piulada, els gravà. En va fer una descripció i inventari que publicà en el Bulletin de l'Institut Fondamental d'Afrique Noire (Dakar, 1983, n.  3-4; p. 342-366).
Làmines dibuixades per Antoni Sala Arnó.
Al nostre Arxiu Provincial hem pogut recollir alguns dels seus treballs sobre ornitologia (CAT APEPC 08-F0045, caixa 5310):
-  Làmines impreses amb dibuixos d’ocells. És un recull extret d’altres publicacions. Imprès.
-  Descripció en forma de fitxa de cada ocell amb la indicació dels mesos en que va observar i altres anotacions. Manuscrit.
-   Liste des espèces rencontres autour de Yaoundé. Ocells que identifica durant l’estada a Camerun i que no havia detectat al Senegal. Treball mecanografiat.
-   Sur le statut des non-passeriformes dans le sud-ouest senegambien (Parc National de basse Casamance et environs): són unes anotacions i puntualitzacions al llibre The birds of Africa. Treball mecanografiat.
-   Anotacions mecanografiades sobre el llibre de Dekeyser Les oiseaux de l'ouest africain.(Dakar: University of Dakar, 1966). Treball mecanografiat.
-   Dibuix a color dels ocells amb el nom científic i en francès. 54 fulls manuscrits.
 -   Correspondència amb altres especialistes com      Bertin Coly, Claude Chappuis i Gerard J. Morel
-  Cassettes amb les gravacions del cant dels ocells amb llibreta explicativa.


Joan Florensa