dilluns, 10 març de 2014

La revista de l’Escola Pia de Sant Antoni "Ave Maria" (1906-1934)

Va ser la primera revista que publicà l’Escola Pia de Catalunya amb regularitat, durant un període llarg, amb aportacions tant de religiosos, com d’alumnes. El número 1 va sortir el dia primer de desembre de 1906, amb 16 pàgines, 21 x 14 cm.
El fundador i primer director va ser el pare Jaume Català Comas, prefecte del col·legi de Sant Antoni; en surten dos números cada mes: l’1 i el 15. Es dirigeix a tots els alumnes però especialment als membres de les Congregacions marianes —la dels tarsicis o més petits, la menor i la major— que el mateix pare Català havia fundat poc abans.
"Ave Maria" n. 54 (1/01/1910). Portada
A l’estiu de 1908 el pare Català va ser enviat a la fundació de la residència d’estudiants de Lovaina, El substituí en la direcció de la revista el pare Joan Sellarès Esplugas a partir del mes de setembre de 1908.
            Com a conseqüència de l’incendi del col·legi de Sant Antoni durant el mes de juliol de 1909, el pare Sellarès es traslladà a la comunitat de Nostra Senyora, però la revista continuà portant com a lloc de publicació i redacció el de Sant Antoni, a la Ronda Sant Pau.
 
       El mes de maig de 1915 sortí l’últim número dirigit pel pare Sellarès, que era enviat a Cuba (Ave Maria 15/05/1915, n. 146). El número següent de la revista, és a dir la d’octubre (15/10/1915, n. 147), tornà a ser dirigida pel pare Català. Aquest número 147 porta el comiat del pare Sellarès i la salutació del pare Català. No sabem fins a quin moment el pare Català va ser el director de la revista, ni qui el va succeir els anys següents. Només podem afirmar que el pare Joaquim Tous i Farell en fou director uns anys fins al final, però no consta a la revista.
            L’11 de novembre de 1922 morí a Vilanova i la Geltrú el pare Jaume Català. La seva revista se’n va fer un ressò molt minso. En efecte, en el n. 252 (novembre 1922) p. 2 hi ha a peu de pàgina la notícia del la mort de l’escolapi i només hi afegeix “fundador de esta revista”. En el número següent 253 (desembre 1922) se li dedica la primera pàgina amb les fredes dades personals. Segueix un article anònim (p. 2-3) que sembla còpia d’algun altra publicació i que només parla de la revista de manera esbiaixada. A les p. 4-5 s’hi publica un article del pare Català fins aleshores inèdit, titulat «El deber». L’època del pare Català havia passat i sobre ell sembla que s’hi volgué fer caure un núvol que el tapés..
            Durant els primers anys Ave Maria fou una revista bilingüe amb articles en català i en castellà tot i que hi predominen els de la segona de les llengües. Però a partir del número 147 (15/10/1915), moment en que el pare Català cessà com a director per segona vegada, tot es publicà en castellà; no hi ha cap escrit en català.
            La capçalera inicial va ser obra del conegut dibuixant Joan Llaverias que en números successius hi fa lleugers retocs; els últims anys es canvia la capçalera (vegeu «Les capçaleres de la revista “Ave Maria”», en Catalaunia, març-abril 1997, n. 381, p. 26-27).
            El subtítol varià al llarg dels anys. El primer moment porta el de Revista religioso – literaria; en el n. 180 (1/12/1917) canvià pel de Revista de Ilustración escolar que es va mantenir fins al n. 292 (juny 1926) que adoptà el de Lecturas escolares; finalment  el n. 370 (juny 1933) apareixia amb el subtítol Revista mensual para la juventud. Piedad y Letras.
            La revista en els vint-i-vuit anys de vida patí interrupcions i problemes com qualsevol publicació d’aquest tipus. Recollim-ne alguns d’aquests incidents. L’epidèmia que assolà Barcelona el 1918 impedí la sortida de la revista el mes d’octubre; per a compensar-ho la direcció es proposà publicar-ne dos números mensuals, es a dir, els dies 5 i 20 de cada mes (Ave Maria 05/11/1918, n. 193, p. 1). Una causa semblant com la malaltia del dibuixant S. Argemí dificultà l’aparició d’alguns articles (Ave Maria  20/02/1919, n. 200, p. 11); la situació s’allargà de manera que la revista diu (Ave Maria 05/03/1919, n. 201, p. 9) que s’entregaran dos números de la novel·la el 20 de març i altres dos el 5 d’abril per a compensar-ho.
            Problemes laborals de la impremta impediren les entregues anunciades de manera que no va poder sortir el número del 5 d’abril de 1919 (Ave Maria 20/04/1919, n. 203, p. 1).
Continuaren els problemes amb la impremta per la publicació del conte «El Negrito» i es decidí repartir-lo com un solt de manera que cada lector ho pogués afegir al número anterior (Ave Maria 05/05/1919, n. 204, p. 1). Davant de la persistència dels problemes laborals d’impremta, s’optà per no publicar cap numero l’estiu de 1919 com era el propòsit (Ave Maria 22/06/1919, n. 207, p.16), tot i que alguns lectors ho havien demanat (Ave Maria 05/05/1919, n. 204, p. 1).
            De l’1 de novembre de 1919 (número 208) saltà a l’1 de desembre de 1919 (Ave Maria n. 209) i després al 15 de febrer de 1920 (Ave Maria n. 210), etc. No sortiren els dies 5 i 20 de cada mes com s’havia anunciat. No hi cap explicació o nota. Per compensar els números dels mesos que no han sortit o que han tingut poques pàgines, el número 215 (Ave Maria 15/05/1920) és extraordinari i té 22 pàgines, en comptes de les 16 que acostumaven tenir els anteriors.
            En el número 217 (Ave Maria 01/06/1920) s’anuncià el final dels problemes amb la impremta per motius laborals. La revista disposava des d’aquest moment d’una Impremta de Publicacions Calassàncies que editaria la revista i en anys posteriors actuarà com a editorial. Quedà instal·lada als baixos de la coneguda com la Casa de la Bolla o gòtica, al carrer de Sant Antoni, i funcionà fins el juliol de 1936. La consueta del pare Joaquim Tous i Farell (Ephemerides Calasanctianae, Roma 1970, p. 297) diu: «Progrediente tempore et typographia acquisita, in munera edendi libros publicationesque Ioachim noster indefesse laborabat. Opera quidem pulcherrima ex officina nostra in lucem prodierunt, quae tum a nostris tum vero ab exteris magni aestimabantur, praecipue ephemeridis vulgo dicta “Ave Maria”, quam devotione magna necnon delectatione legebamus.» Sembla, doncs, que el 1920 el pare Tous era ja el director de la revista.
            En l’editorial del número 228 (Ave Maria 15/11/1920) s’anuncià que en el número del proper desembre (només en sortirà un aquest mes) es donarà la nova programació de la revista amb les seccions que la formaran, ja que esperen haver-se superat del tot les dificultats dels quatre últims anys. L’editorial del número 229 (Ave Maria 01/12/1920) transcriu una carta del Cronista de Villacarriedo (pare Bruno Rodríguez) del 4 de desembre de 1920 (és a dir, posterior a la data de la revista) en que s’anima la Revista a seguir i a convertir-se en l’òrgan dels Torns Eucarístics. La Revista després d’aquesta carta decideix no publicar el seu programa ni les seccions de que estarà formada d’ara endavant.
            L’editorial confessa que vol ser l’òrgan de les Congregacions marianes i dels Torns Eucarístics, responent així a la proposta del pare Bruno.
            En el número 254 (Ave Maria gener 1923) hi trobem un solt amb una novel·la que comença per la pàgina. 25; és a dir, que en el número anterior, o abans, ja es devia haver fet la primera entrega. Ara les novel·les o contes llargs no s’inclouen a la revista sinó que se serveixen per entregues separades. Això farà que moltes vegades no les tinguem en els volums relligats (com en aquest cas en que no en sabem ni el títol).
            La marxa de la revista durant el curs 1923-1924 va ser qualificada com a  bona i per això es parla «del éxito alcanzado este año». En el mes d’agost no es publicà, però quedà suplerta per un Almanaque (Ave Maria juliol 1924, n. 271, p. 32). A la Biblioteca de l’Arxiu Provincial tenim almanacs dels anys 1923, 1924, 1925 i 1926.
            El setembre de 1924 (Ave Maria n. 272, p. 6) hi torna a aparèixer una poesia en català després d’anys en que tot s’escrivia en castellà. Signa Joan M. En el mateix número, cada pàgina va encapçalada amb el títol Lecturas escolares que després es convertirà en subtítol de la revista.
            El gener de 1925 (Ave Maria n. 276) s’inicia una col·laboració del pare Josep Bové i Obradors consistent en publicar cançons amb la corresponent música. Són cants de música polifònica, de tema religiós o escolar.
            La secció Para la escuela és la proposta de qüestions o preguntes que poden respondre’s a l’escola llegint el número corresponent de la revista.
            A partir del gener de 1929 hi ha articles sobre les missions i els missioners, més d’un cada més. Hi ha una nova secció «Episodios misioneros» dedicada a les missions (sobretot informes proporcionats per Pares Blancs). També es reestructuren altres seccions com «Pasatiempos» que desapareix com a secció dintre del cos dels articles però segueixen publicant-se en les primeres pàgines entre els anuncis (el 1930 tornà a ser secció dintre de les pàgines numerades). Altres seccions han desaparegut, com «Juegos ...» i «Trabajos del hogar». La pàgina musical publica cants en gregorià i no en música polifònica. La secció «Liturgia» s’havia convertit en Bíblia. Ara es desdobla en «Liturgia» i «Biblia»: a cadascú el seu. En les pàgines de publicitat, hi ha les col·laboracions d’alumnes; en el mateix lloc hi ha altres informacions curioses. 1929, doncs, és any de transformació sense anunciar-se ni saber a qui atribuir-les.
            Després de l’estiu de 1931, la revista torna a passar una crisi i no surt cap número en l’últim trimestre de l’any. Al gener de 1932 tornà a aparèixer cada més però amb dificultats com indica una nota als subscriptors en el número 357 (Ave Maria maig 1932, p.19). El n. 368 de l’abril de 1933 dedica 32 pàgines de les 40 que té aquest número a parlar de la Passió de Jesucrist.
            Després de l’estiu de 1933 s’hi introdueix una secció dedicada expressament a les nenes «A mis amiguitas» tenint en compte que a partir d’aquest curs 1933-1934  les nostres escoles s’havien  traspassat a associacions de pares o Mútues Escoles.
            Aquest és un breu recorregut per les pàgines de la revista amb les incidències que hi hem detectat. Si volguéssim definir amb poques paraules el contingut de l’Ave Maria, diríem que té voluntat educativa i instructiva en totes les seves etapes. No fomenta devocions, sinó compromís personal. Vides de sants, contes i exemples serveixen per mostrar valors de comportament o conducta. Hi abunden més els articles de caire eucarístic que marians. En l’aspecte instructiu hi ha molts articles de caire geogràfic i poquíssims d’històrics; les ciències hi tenen una presència molt destacada i s’hi exposen avenços tècnics del moment (cinema, fotografia, aviació, química, etc.).
            La numeració de les pàgines començava amb la pàgina 1 en cada número; però a partir del número 208 (Ave Maria 01/11/1919) la paginació començà a ser seguida per cursos escolars; però amb el número 215 es tornà a la paginació per números i no per cursos.
            La majoria d’articles són anònims; altres van amb pseudònim. Pocs estan signats per l’autor.
                          
                                                                                                          Joan Florensa
 Registre al CCUC.
 Ave María : lecturas para la juventud : revista mensual. Barcelona : Escuelas Pías de San Antón, 1906?- (Barcelona : Imp. Elzeviriana)

Licencia Creative Commons
Aquesta obra està sota una Llicència Creative Commons Atribución-CompartirIgual 4.0 Internacional.

divendres, 7 febrer de 2014

75 aniversari del final de la Guerra Civil. L'ocupació de Moià des del llibre de Crònica de l'Escola Pia

El mes de gener va fer 75 anys de l’entrada de tropes franquistes a Barcelona i a moltes poblacions de la província. Era el final de la guerra i l’exercit republicà es retirava cap a França. Transcrivim el testimoni del llibre de Crònica de l’Escola Pia de Moià en el que es descriu l’ocupació de la vila, tres dies després de la de Barcelona. És un bon testimoni de l’ambient que hi hagué a Moià aquells dies, hem de llegir el text amb coneixença de quines eren les condicions polítiques del moment, que obligaven a posicionar-se incondicionalment.  
Destaquem en aquest fragment l’episodi de la sorpresa dels veïns en retrobar-se amb els que s’havien amagat durant tota la guerra i que el col·legi fou usat per allotjar-hi presoners.
                                                                                                                                   
Signatura: CAT APEPC 07-20 13 3
Títol: Crónica de las Escuelas Pías de Moyá, p. 191-192.
Dates extremes 1912-1952
                                                                    [...]   29 enero a 11 de abril de 1939
Crònica de l'Escola Pia de Moià.

El rápido avance de las tropas libertadoras del Generalísimo Franco, hacia Cataluña nos tenían en gran espectativa, no exenta de temor. Los Rojos, en su retirada arrastraban a cuantos hombres podían, casi sin reparar en la edad. De aquí que algunos de los nuestros que se hallaban refugiados en las diversas casas de campo de esta comarca tuvieron que esconderse aun más para no ser obligados a seguir a las tropas rojas que se replegaban hacia la frontera de Francia. Cuando se supo que el ejército libertador se había apoderado de Manresa, se esperó que de un día a otro iba a llegar a nuestra Villa; mas fué preciso aguardar casi ocho días, siendo libertada Barcelona aun antes que Moyá. Por fin llegó el sabado 28 de enero de 1939, las tropas rojas abandonaron la villa; y las tropas nacionales se aproximaron a ella. En aquella misma noche aún volvieron algunas de las retaguardias de los “Rojos” a saquear algunas de las casas. Amaneció el domingo 29, y la población permanecía en silencio esperando de un momento a otro la entrada de los Nacionales que empezaron a dejarse ver por las cumbres de las colinas que rodean la comarca. Por último a las 11 y ¼ entraron ya los primeros soldados y pronto fueron recorriendo todas las calles, llamando a los vecinos cuyas puertas permanecían cerradas en su mayor parte. Cuando la población se dió cuenta de que realmente estaba libertada del dominio rojo, se desbordó como un torrente, y acudió al llamado “Pueblo Nuevo” o sea al cruce de las dos carreteras de Manresa y Vich y de Moyà a Barcelona, en donde se reunió el grueso del ejército vencedor. Pronto ondeó la bandera española en las casas consistoriales, en el campanario y en las casas particulares. Muchas fueron las sorpresas que se experimentaron con la aparición de muchos que se hallaban escondidos en diversas casas de la Villa sin ser casi de nadie conocidos. La alegría brillaba en todos los semblantes, y todo era saludarse y felicitarse, al volverse a ver y encontrar después de dos años y medio de forzoso destierro. [...]
El día 2 de febrero se celebró una Misa de campaña en la plaza pública con asistencia de las Autoridades y gran concurso del pueblo.
Aula de 4t curs 1944-45 a Moià.
[...]

El lunes 6 de febrero quedó de todo desocupado nuestro colegio con la salida de los presos y soldados que últimamente lo habían habitado [....]"  


dimecres, 22 gener de 2014

El nostre fons de Goigs dedicats a Sant Antoni de l’Escola Pia de Barcelona

Coincidint amb la festa de sant Antoni abat d’aquest any 2014, la Comunitat escolàpia de Sant Antoni ha publicat novament els Goigs dedicats al Sant Patró i Titular de l’església, del col·legi i de la casa.
L’entrada del text fa així:

Del món i infern vencedor
portentós Antoni Abat,
pregueu a Nostre Senyor,
per qui us té per advocat....

A les estrofes no hi ha cap referència a l’Escola Pia ni a l’educació. Això ens fa pensar que aquesta lletra ja es cantava abans de l’arribada el 1815 dels escolapis a l’antiga casa antoniana. La lletra d’aquests Goigs no l’hem trobat en cap dels altres exemplars que tenim de llocs diferents. Semblen, doncs, propis d’aquí.
Dels goigs publicats per l’Escola Pia a lloança de sant Antoni abat titular de l’església de Barcelona ja n’havíem parlar i donat una relació en:
• «Goigs o gozos propios de la Escuela Pía de Catalunya», en Memoria Ecclesiae, vol. XX (Oviedo 2002), p. 657-666
• «L’Escola Pia i els Goigs», en Archivum Scholarum Piarum, vol. XXX (Roma 2006), n. 60; p. 103-119.

Amb motiu de la nova edició dels goigs al Sant, publiquem una relació del nostre fons de goigs dedicats a Sant Antoni de l’Escola Pia de Barcelona.


1. Goigs del Gloriós Sant Antoni Abat que’s cantan en la Iglesia de PP. de las Escolas Pías de Barcelona.
771. – Lib. F. Ribalta, Espadería, 14, Barcelona. Amb orla. Gravat del Sant amb el porquet. 28’2 x 19 cm
Reimprès cap al 1970 en format de 14’2 x 9’6 cm., amb oracions per a la benedicció dels animals i un gravat del Sant. 4 p.

2 Goigs del Gloriós Sant Antoni Abat que’s cantan en la Iglesia de PP. de las Escolas Pías de Barcelona.
40861 Lib. Suc. de L. Niubó. Amb orla. Gravat del Sant sense el porquet. 28’3 x 19 cm.

3 Goigs del Gloriós Sant Antoni Abat que es canten en l’Església de PP. de les Escoles Pies de Barcelona
Sense peu d’impremta. Amb orla. Gravat del Sant segons la pintura de Jaume Huguet. 28 x 19 cm

4 Goigs del Gloriós Sant Antoni Abat que’s cantan en la Iglesia de PP. de las Escolas Pías de Barcelona.
Imp. Elzeviriana, Rambla Cataluña, 12. -  Barcelona. Amb orla. Gravat del Sant segons la pintura de Jaume Huguet. 28 x 19 cm.

5 Goigs del Gloriós Sant Antoni Abat que es canten a l’església dels Pares Escolapis de Barcelona.
Editat per la Comunitat Escolàpia de Sant Antoni Abat de Barcelona amb la col·laboració dels Amics dels Goigs de Barcelona [2014]. Quatre pàgines: dibuix a color del sant amb el porquet, breu història de l’església i col·legi, text dels goigs sense orla i fotografies de la façana de l’església actual, de la gòtica, de la imatge del sant i de la majòlica amb el nom de l’església. 31’2 x 22’4 cm.
                                                                                                                                           Joan Florensa

dimecres, 11 desembre de 2013

L'Escola Pia de Mèxic, 100 anys


El 23 de desembre de 1913 arribaren a la ciutat de Puebla els escolapis Joan Figueras Españó (Sabadell 1873 - Puebla 1916) i Joan Vives Barrera (Solsona 1869 - 1938). Eren els primers que oficialment trepitjaven Mèxic amb la voluntat de fundar-hi un col·legi.

Joan Figueres i Españó
Hi arribaren altres religiosos i obriren l’escola de «El Portalillo». La revolució i la pesta obligaren a abandonar temporalment el col·legi i la ciutat. El més dolorós per a l’Escola Pia va ser la mort el 24 d’abril de 1916 del pare Joan Figueras, després de dedicar-se a l’atenció i cura dels empestats. La seva memòria ha quedat com un símbol de generositat i entrega.
Se succeïren diversos intents de refer la comunitat i l’escola, però tingueren poca durada.
Finalment el 5 de febrer de 1951 sota la direcció del pare Vicenç Ortí s’obriren novament les aules a la que hi acudiren uns 250 alumnes. L’escola s’ubicà en un lloc diferent de l’anterior, al carrer «5 de mayo» i va prendre el nom de Instituto Carlos Pereyra.
La llavor ha donar fruit, l’arbre ha crescut, s’ha fet frondós. Molts religiosos catalans hi ha esmerçat anys de la seva joventut o hi han dedicat la vida. S’hi crearen les cases de formació, indispensables per tenir autonomia. El 1957 es constituí en una delegació provincial de Catalunya, el 3 de desembre de 1966 el pare general l’erigia en viceprovíncia depenent de Catalunya i, finalment, el 23 de maig de 1990 va transformar-se en una nova província autònoma de l’orde.
Avui cent anys després de l’arribada del pare Joan Figueras, l’Escola Pia està ben arrelada a Mèxic.
El 23 de novembre de 2013 s’han celebrat solemnement els actes de commemoració del primer centenari de la presència escolàpia a Mèxic.
Com a record de l’aportació escolàpia catalana a la província mexicana, aquesta donà a la província una gran placa, que reproduïm.


És obra de l’artista fra Gabriel Chávez de la Mora, benedictí. És de bonze massís, fos en el taller de la Fundición Neleco de Mèxic DF i emmarcada sobre fusta de 60 cm2, mentre la part metàl·lica fa 51 cm2.
Representa Calassanç assegut, semblant a un dels dibuixos de Josep Segrelles, amb un llibre que aguanta amb la mà esquerra juntament amb el nen —els dos s’impliquen en la lectura—, la mà dreta la té sobre el nen en senyal d’acolliment. Descalç, com a pobre i mestre de pobres. El seient o càtedra té gravat el lema «Piedad - Letras». Uns perfils de nois apareixen al fons: són tants i tants alumnes que s’han format segons l’esperit de Calassanç. L’escut de l’Escola Pia apareix com un estel que il·lumina l’ambient i l’educació. L’escut, el nen i el cap de Calassanç formen un triangle. Calassanç va viure amarat de l’amor a Maria Mare de Déu i de servei als infants.
Això és el que han intentat ser i seran sempre «Las Escuelas Pías de México», inscripció que llegim al peu del dibuix amb les dates de la seva secular vida: 1913-2013.
Una línia, que sembla una casa, ho engloba tot.

Joan Florensa

Licencia de Creative Commons
Escola Pia de Mèxic, 100 anys by Joan Florensa is licensed under a Creative Commons Reconocimiento-CompartirIgual 4.0 Internacional License.

dimecres, 13 novembre de 2013

Episodis de la guerra de successió: El Llibre de Crònica de Balaguer.

Entre els documents més antics que es conserven a l'arxiu es troba el llibre de Crònica del col·legi de Balaguer. Es tracta d'un volum manuscrit que recull la història de l'escola des de la seva fundació el 1699 fins el 1762. A més de la crònica inclou una recopilació dels censos i propietats obtinguts durant el segle XVIII. Té un gruix considerable però la majoria de les pàgines estan en blanc. La tinta en algunes pàgines s'ha oxidat però en conjunt la el seu estat de conservació és força bo. Les cobertes són de pell amb decoració gofrada i compta amb dues tanques metal·liques.
Aspecte exterior del llibre de crònica de Balaguer

Els episodis de la guerra de successió narrats en el llibre de crònica de Balaguer foren escrits amb posterioriat, ja que aquells moments foren d’una gran inseguretat i l’activitat fou molt reduïda,  tan sols hi residí un escolapi entre 1707 i 1710, i l’escola fou destruïda per acció directa de la guerra. De fet els primers anys de vida de l’escola ja estigueren marcats per aquest conflicte. La signatura de les capitulacions de l’Ajuntament de Balaguer amb l’Escola Pia daten de 1699 i el permís del Bisbe d’Urgell arribà el 5 de juny de 1700.  Pocs dies després el virrei de Catalunya Jordi de Darmstatdt, en nom de Carles II, escrivia una carta a Balaguer on autoritzava la fundació, recordant que ell coneixia bé l’activitat dels escolapis a centreeuropa, on eren molt apreciats.  En les capitulacions els escolapis es comprometien a ensenyar a la població infantil en les tres aules que marcaven les seves Constitucions: una de minyons i dues de gramàtica i retòrica.
Portada de la crònica

Iniciada la guerrra, pel febrer de 1706 l’ajuntament requeria als escolapis que desallotgessin la Casa dels Estudis, situada a l’antic castell de Balaguer, per allotjar-hi un regiment de cavalleria. Als escolapis se’ls oferia la possibilitat d’hostatjar-se a casa d’un religiós que s’havia manifestat clarament en contra de l’establiment de l'escola pia a Balaguer, fet que no facilitava gaire la seva continuïtat. El juliol de 1706 els escolapis varen poder retornar al seu edifici però el trobaren ja malmès per la presencia dels soldats. L’ajuntament aquesta vegada es va comprometre a reparar els desperfectes. Però els esdeveniments es precipitaren a partir del 25 d’abril de 1707 amb la derrota austracista a Almansa i la consequent arribada dels exèrcits felipistes que ocuparen la plana de Lleida. El maig de 1707 arribà part de les tropes vençudes de l’arxiduc fugint d’Almansa i l’ajuntament les va acollir al col·legi.  Hi convivien soldats, religiosos i nois. El  juny de 1707 el gruix de les tropes felipistes ja eren molt a prop i el rector va decidir abandonar el col·legi, com també va fer gran part de la població.

Segons la crònica de l’escola pia de Balaguer en aquell moment, només quedaven 13 persones a la ciutat a més d’alguns religiosos en els convents. El diaca Jacint Tord intentà retenir el rector de l'escola Joaquim Bernadelli recordant-li el compromís que tenia de mantenir-s'hi malgrat els esdeveniments adversos, però quan el 5 d’agost les tropes franceses van ocupar Balaguer a l’edifici de l’escola tan sols hi quedava el p.Jacint. El diaca va prestar obediència a les noves autoritats per consell dels paers i es va preparar per acollir soldats. Al col·legi hi varen anar militars pacífics que impediren que les tropes el fessin malbé, però el 8 de setembre de 1707 aquests  soldats van marxar per a continuar la conquesta del territori i el p. Jacint es va quedar novament sol.
Primeres pàgines del llibre de crònica de Balaguer.
Marxà uns dies a la recerca dels religiosos fugits però no aconseguí convèncer ni a l’antic rector i en tornar a Balaguer va comprovar que els felipistes havien drestruït el col·legi, ensorrant la teulada per utilitzar les bigues i emportant-se portes, finestres i tot el que els podia ser útil. Sol i sense recursos, el p. Jacint va optar per ordenar-se sacerdot per poder percebre l’almoina de la celebració. El març de 1708 els francesos van abandonar Balaguer i la ciutat fou ocupada aquest cop pels miquelets, que varen iniciar un nou saqueig de la ciutat. Els eclesiàstics i religiosos acordaren enviar al p. Jacint com a missatger a Cervera per demanar al cap dels miquelets que evacuessin la ciutat, fet a la que el comandant accedí afavorint la pacificació de la ciutat.
Fragment de la crònica on s'explica l'ocupació
 francesa i el posterior saqueig dels miquelets.

No fou fins el 1710 que vingué un nou escolapi, Bartomeu Mir, per ajudar-lo en en les classes. A partir de 1711 la situació bèl·lica va començar a caure del bàndol felipista. El 20 de febrer les tropes del duc de Vendome van entrar a Balaguer conquerint-la ja per darrera vegada. Els escolapis van haver de començar de nou l'activitat en un altre estatge, ja que el castell estava en runes. El 1714 van adquirir una casa i una capella al  carrer de Sant Joan per instalar-hi el col·legi.




Fonts d'informació
Llibre de crònica de Balaguer. Signatura: CAT APEPC 07-11 1 1
Joan Florensa i Parés. Tres-cents anys de l'Escola Pia de Balaguer. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1999
Oriol Casanovas
Llicència de Creative Commons
Episodis de la guerra de successió: El Llibre de Crònica de Balaguer. de Llibre de crònica de Balaguer està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons
Creat a partir d'una obra disponible a laplega.blogspot.com

dijous, 10 octubre de 2013

Nou ingrés de documentació: Memòries dels Cachiveranos (1998-2011). L’educació en el lleure a Mexicali.

L’estiu de 1998 l’Escola Pia de les Califòrnies iniciaren a la ciutat de Mexicali els Cachiveranos, una activitat dirigida a nens, adolescents i joves similar a la realitzen a Catalunya els casals d’estiu. Aquesta activitat també s’organitza en una l’altra ciutat amb presència escolàpia a Las Californias, Tijuana, on són anomenats Cali-veranos. Coordinat des del seu inici per l’escolapi Josep Segalés, amb el suport de Colònies Jordi Turull i Educació Solidària, amb la intenció d’introduïr el rol social i educatiu que a Catalunya realitzen els esplais. Aquesta tasca educativa la realitzen monitors, que allà són anomenats tíos, que compten amb la col·laboració de monitors arribats des de Catalunya a través de Educació solidària. Altres tasques de l’Escola Pia de las Californias, a banda dels col·legis, que realitzen a través de les parròquies són les anomenades Escuelas de Tareas, dedicades a millorar la instrucció de nens i joves d'àrees desfavorides,  i els Hogares Calasanz, que fan una tasca educativa integral a nens i joves amb carències afectives i educatives més elementals.

La documentació, recull totes les activitats que realitzen, els membres que en formen part i la correspondència entre els organitzadors. És una documentació força moderna, però que tanmanteix dóna testimoni de l’activitat i l’esperit educatiu dels escolapis catalans en aquelles terres.  

Dades d’identificació:
Codi d'identificació - Signatura :   CAT APEPC 07-81 5157

Títol (propri):   Cachiveranos
Data exacta:   1998 - 2011
Lloc:   Mexicali (Baja California, Mèxic)
Nivell de descripció:   Unitat documental composta
Volum i suport de la unitat de descripció :   10 quaderns de paper imprès i fotocopiat. 1 capsa.
Nom(s) del(s) productor(s):   Escola Pia de Catalunya. Viceprovíncia de Las Californias



divendres, 13 setembre de 2013

Memòria del 1714


Casa de la Bolla. Barcelona.
El curs 2013-2014 començarà coincidint amb les commemoracions  del 300 aniversari del final de la Guerra de Successió (1702-1714). D'aquests fets els escolapis no en van ser aliens, doncs al contrari, van restar al costat dels vençuts i les seves cases van quedar sense recursos. El col·legi de Moià patí dos incendis ocasionats per les tropes borbòniques, el d'Oliana va perdre la majoria de les propietats, fet que li va ocasionar la ruïna econòmica, i a més d'haver de lamentar la mort del germà Simeó Viladebaix d'un tret de la guardia nocturna, que el va confondre amb un bandoler. L'edifici de l'Escola Pia de Balaguer va quedar en runes pels efectes directes de la guerra. Com la majoria dels habitants del Principat, els escolapis van sobreviure en un estat de pobresa extrema.

D'altra banda també cal destacar que entre els edificis històrics que pertànyen a l'Escola Pia hi ha la Casa de la Bolla, al carrer de Sant Antoni Abat. L'edifici estava al costat del portal de Sant Antoni i havia pertangut a la Generalitat, que l'usava pel control de mercaderies i persones a l'entrada de Barcelona. El 1816 el rei Ferran VII va cedir-lo als escolapis per ampliar les aules de Sant Antoni. La relació amb la guerra de successió és que en el seu interior s'hi van refugiar l'11 de setembre de 1714 els resistents de Barcelona poc abans de signar la capitulació el dia següent.

Coberta del llibre.
Des d'aquest blog tenim la intenció d'oferir eines per a professors i estudiants per al les seves classes i treballs de recerca. Hem obert una nova pàgina al blog amb informació sobre la nostra proposta de treball a les Institucions Educatives i d'una manera més general sobre la societat catalana del segle XVIII. També anirem publicant entrades amb articles, comentaris de documents i notícies al voltant dels fets històrics de la Guerra de Successió. 

Com a primera proposta, recomanem la lectura d'un llibre de recent aparició: 1714: el setge de Barcelona, escrit per Guillem H. Pongiluppi i F. Xavier Hernández Cardona i publicat per Angle editorial. Aquest llibre es podia adquirir conjuntament amb 'El Periódico de Catalunya' el proppassat diumenge 8 de setembre. El llibre té una evident voluntat divulgativa i està generosament il·lustrat. És ideal per introduïr-nos en la història de la guerra en particular i de la societat del segle XVIII en general. Molt indicat per a les etapes tant de l'educació primària com la secundària. Les il·lustracions reconstrueixen la imatge de la Barcelona d'inicis del segle XVIII, reproduccions de plànols de l'atac, combats, etc.



Pàgina interior, amb descripcions de l'uniforme d'un fuseller del regiment d'Infanteria de la Diputació.