El centre d'Estudis Vidal i Barraquer de Sabadell

Foto: Antoni Piña/APEPC

Quan l’any 1975 es va posar en marxa el Batxillerat unificat polivalent, l’antic BUP,  l’Escola Pia, com altres escoles privades i concertades, es va proposar oferir-lo en alguns dels seus centres. A Sabadell es va donar un cas particular: a iniciativa del p.  Joan Trenchs, director en aquells moments de l’Escola Pia de Sabadell, tots els centres d’EGB dirigits per congregacions religioses es van unir per fer una escola de secundària conjunta, donant-li el nom de Centre d’Estudis Vidal i Barraquer. En primer moment el centre es va establir a l’antic seminari salesià de Sentmenat i va tenir bastant èxit, doncs el primer any, el curs 1975-76,  va tenir 10 grups de primer i en arribar al COU es van superar els mil alumnes. Durant el curs 1979-80 s’inicien les gestions per traslladar en centre a Sabadell, ja que el transport en autocar a Sentmenat es feia pesat i costòs per la majoria d’alumnes. La demolidora crisi del tèxtil d’aquells anys feia tancar nombroses empreses i es va cercar entre aquells locals buits un lloc adequat per instal·lar-hi el centre de secundària. Finalment, i després d’unes polèmiques per una expropiació de l’Ajuntament de  la fàbrica de Can Borràs, el Centre d’Estudis Vidal i Barraquer es va traslladar a l’antiga fàbrica Guasch, a la Gran Via molt a prop de l’estació de Renfe. L’octubre de 1980 l’escola ja ocupava el nou edifici de la plaça Antoni Llonch. El novembre de 1981 es comença a preparar una secció de Formació Professional que començaria ja el curs 1982-83 amb la implantació del primer grau d’FP en les branques administrativa-comercial i electricitat-electrònica, que el 1985 s’ampliaran els estudis a segon grau d’electricitat i informàtica.  L’escola prengué força prestigi a la ciutat i el 1994 es constata que ja hi ha 15 professors antics alumnes el que havia creat un estil i un ambient molt bo.

Foto: Antoni Piña/APEPC

Cap al tancament.

Però s’esdevingueren un seguit de fets que van desembocar en el tancament de l’escola el 2007. Una reforma el va crear i una nova reforma va ser una de les causes de la seva desaparició. Amb la creació de la ESO la majoria de les escoles fundadores es van adaptar i van oferir les classes de secundària, amb el que es va veure reduït notablement les matrícules de primer d’ESO, conservant encara els dos cursos de batxillerat, que no estava concertat . El 1998 comencen els nous batxillerats però únicament es poden fer 2 grups de primer i els cicles formatius no es poden començar per manca de matrícules. La disminució d’alumnes de la ESO s’accentua en el cursos 2000-2001 i 2002-2003.  A més, l’empresa propietària dels locals manifesta que no renovarà el contracte de lloguer, pel que l’escola veu condicionat el seu futur a un altre canvi d’emplaçament, però els esforços per trobar nous locals no fructifiquen. El novembre de 2004 moria de forma sobtada l’Enric Bargalló, director des de la fundació de l’escola, produïnt un gran impacte entre els professors, personal, alumnes i pares de l’escola. L’Ajuntament de Sabadell li va concedir una de les medalles de la ciutat a títol pòstum. Foren nomenats Isabel Alavedra com a directora pedagògica i Antoni Piña com a director gerent.

Foto: Antoni Piña/APEPC

Finalment s’obre la porta a l’esperança a la continuïtat, ja que les Religioses de la Sagrada Família decideixen ampliar l’oferta educativa a Sabadell amb el batxillerat. El juny de 2005 la direcció arriba a un acord amb l’empresa propietària dels locals per abandonar els locals en acabar el curs 2006-2007. La disminució d’alumnes continua i se suprimeix el cicle formatiu de grau superior d’informàtica i cal rescindir els contractes de 14 persones. A més, l’increment del cost de l’ensenyament no concertat s’hi afegeix que també els escolapis l’oferien. Malhauradament una altra mort colpejà la comunitat de l’escola el gener de 2006, morí Jordi Nogués, professor vinculat al centre durant 25 anys. L’agost de 2006 s’acaba el darrer grup d’ESO que quedava i el centre es queda només amb el batxillerat.  Finalment, el curs 2007-2008 els alumnes que havien fet el primer de batxillerat al Vidal i Barraquer passen al nou centre de la Sagrada Família i un bon nombre de professors també hi entren a formar part.  

Material consultat.

Piña, Antoni. "El Centre d’Estudis Vidal i Barraquer de Sabadell." En: Catalaunia, núm.  229. (Setembre 1980) p. 17-18

Piña, Antoni. El Centre d’Estudis“Vidal i Barraquer”. En: Catalaunia, núm. 443, (març-abril 2007) p. 7-8

Piña, Antoni. Centre d’Estudis Vidal i Barraquer: 1975-2007. A: APEPC. 08-01, 5056.3

Documents relacionats APEPC 08-01 / caixa 26.1, núm. 7:  07-26 / caixa D-10, núm. 1

Fons Vidal i Barraquer. APEPC 07-41
Les imatges foren preses per Antoni Piña el març de 2007. 

Exàmens públics a l’Escola Pia de Mataró al segle XVIII

Al segle XVIII i també fins entrat el segle XIX els alumnes més avantatjats dels col·legis de l’Escola Pia demostraven les seves aptituds adquirides a l’aula en uns actes oberts al públic, anomenats certàmens literaris, acadèmies de pietat o simplement exàmens públics. En aquests esdeveniments els alumnes, en presència hem de creure de familiars i bona part de la població, responien preguntes del mestre, recitaven poemes o simplement declamaven una lliçó. Era tot un esdeveniment cultural. Aquests actes eren transcrits i publicats en fullets de petita distribució, en els que podem conèixer els conceptes que s’impartien a l’escola d'aquells temps: retòrica, en llatí, castellà i en algunes ocasions en català, com es mostra en la imatge corresponent a l'examen de 1743 a Puigcedà, on un alumne ha de traduïr un fragment de la Biblia del llatí al català. Altres temes eren història, religió, gramàtica, geografia, cultura clàsssica... però sempre de manera oral, remarcant la importància de la retòrica i l’habilitat per a elaborar discursos orals en l’ensenyament d’aquella època. També es feien laudatòries d’un sant, especialment a Sant Tomàs d’Aquino, patró dels estudiants,  i Sant Josep de Calassanç i es feien els dies en què es celebra aquests sants, i fins i tot recitacions d’obres de teatre, normalment de temàtica religiosa, que eren executades pels alumnes de retòrica.

Declamació escolar a Mataró, feta el 8 de març de 1767

Una  altra informació interessant que aporten aquests fullets són els noms dels alumnes i els seus mestres, ja que en la majoria d’aquestes publicacions hi apareixen anotats. És un element important per a recerques biogràfiques.

Examen de Puigcerdà de 1743 

 

A l’APEPC conservem un bon nombre d’aquests exàmens, dels col·legis de Balaguer, Barcelona, Igualada, Mataró, Moià, Oliana, Puigcerdà, Sabadell i Solsona. Mataró és l’escola de la que més n’hem pogut reunir, de 1747 a 1834.  Aquests llibres, com tots els llibres del nostre fons antic,  estan sent catalogats al Catàleg Col·lectiu del Patrimoni Bibliogràfic de Catalunya. Gràcies a Google Books podem fullejar electrònicament un d’aquests exàmens mataronins, concretament el que es va celebrar els dies 24 i 25 d’agost, vigílies de Sant Josep de Calassanç, de 1779. A l’actualitat hi ha més documents d’aquest tipus d’accés lliure a internet, sobretot referents als col·legis de València o Saragossa.

Una arenga a la rebel•lió des de la trona: el sermó del Pare Jaume Vada contra els francesos a Mataró (1808).

Amb aquest capítol iniciem una sèrie d’articles en els que comentarem documents que testimonien fets històrics relacionats d’alguna manera amb l’Escola Pia. Intentem continuar amb la iniciativa per la qual va néixer aquesta web, difondre la història de l’Escola Pia,  i per altra oferir eines per a la interpretació d’uns fets a través de l’anàlisi de fonts primàries, oferint altres visions dels fets històrics a través d’un testimoni documental contemporani.

El sermó del P. Jaume Vada contra els francesos
Sóm a l’any 2012 i per tant en plenes commemoracions del bicentenari de la guerra del francès. De fet, fa exactament 200 anys que Catalunya fou incorporada a l’Imperi Francès fins el final de la guerra el 1814. L’Escola Pia patí la ocupació en diferent manera: totes les poblacions amb col•legi foren ocupades amb l’excepció d’Oliana, que acollí religiosos d’altres cases ocupades. Els col•legis que més patiren la ocupació foren els de Balaguer i Mataró. El col•legi de Balaguer fou destruït completament el 4 d’abril de1810, després que fou abandonat la nit abans, i els religiosos es dispersaren pels pobles de muntanya o en el camp. Els escolapis no pogueren tornar fins el 1813. La ocupació francesa de Mataró fou molt recent, des del 1808, enutjant enormement a la població, pel que molt aviat es va formar una junta de defensa de la qual en va formar part el rector del col•legi escolapi, Jaume Vada, que va cedir espais del col•legi per a fabricar-hi i emmagatzemar-hi armes. Assabentats els francesos d’aquest fet la nit del 16 al 17 de juny de 1808  varen saquejar-lo, arrasant l’arxiu, la biblioteca i la sagristia. Els soldats tenien coneixement que el rector havia fet una proclama a la ciutat a la revolta contra l’ocupació i que hi podrien trobar refugiat el sacerdot de l’Oratori Ramon Ferrer, que havia fet escrits antifrancesos, doncs el seu germà Francesc era escolapi i residia a la comunitat de Mataró. Durant el saqueig els francesos varen assassinar al sagristà Francesc Capdevila.

A Jaume Vada s’atribueix el sermó, el manuscrit no està signat, doncs es va posicionar de manera radical contra els francesos. A l’Església de Santa Anna va animar a la població a agafar les armes, enardint als mataronins a lluitar contra l’enemic. Hem d’imaginar l’estat d’acalorament i d’indignació en què foren pronunciades aquestes paraules per comprendre com se sentia la població catalana en general davant els estralls de l’ocupació. 
Extracte del sermó:
    “[...] animem-nos, cobrem brio, revestim-nos de valor, prenguem las armas [...] i acabem de una vegada ab una nació tan perversa. [...]  per pelear, per batrer-nos, per destruir aquesta nació maldita, que vol arrencar de la terra nostra Santa Religió, vol destruir nostre culte, vol mudar nostra lley, vol introduir la irreligió, lo llibertinatge [...] que efectivament ja comensat ja a executar sos detestables proyectos en los països aon han entrat [...] Ea, pues, a l’arma totom, a l’arma eclesiastichs, religiosos i seculars: prengam les armas per defensar la nostra Religió [...] Nobles a l’arma que perilla la vostra noblesa, richs a l’arma que van a perdrese vostras riquesas, menestrals a l’arma que anau a perdrer tots vostres caudals i lo sustento de vostras familias, pobres a l’arma que van à destruirse los socorros de vostra indigència; jovens a l’arma que anau à ser destruïts tots snse honor en la flor de vostres anys, quedin solament los ancians, ... los inàbils, les dones [...] a implorar  lo auxili del Cel perquè se declari a favor de la  nostra causa. [...] A l’arma pues tots, à la guerra, à sacrificar las vidas per la religió, y per la patria [...] Jo aniré al devant per donarvos exemple de valor ...”

Detall d'una còpia del document que tenim a l'APEPC, l'original d'aquest document es troba a l'arxiu de l'Escola Pia de Mataró, que en realitat és una còpia manuscrita del s. XIX, no el sermó original escrit de ma del p. Vada.

Josep Poch creu que el sermó va ser pronunciat el 16 de juliol de 1808 per animar a la defensa de la ciutat des de els alts de Montgat. Llegint el text veiem quina era la posició política dels resistents. No solament es resistia per una ocupació, es resistia en favor de l’Antic Règim, que vinculava religió i pàtria. S’indentificava doncs novament una guerra de religió, contra el “llibertinatge” i la laicitat que creia que s’imposaria per influència francesa. L’estat nació nou, imposat a la França post revolucionària, és rebutjat. És doncs una postura extrema i conservadora, partidària de l’anacrònica monarquia regnant,  s’ha d’entendre també l’oposició per les malvestats produïdes pels soldats i la francofòbia persistent i arrelada profundament a la població per anteriors conflictes dels que en quedà memòria. El p. Jaume Vada va fugir de Mataró i es va refugiar a l’Escola Pia de Solsona, tornant el 1814 com a rector del col•legi mataroní.
No tots els escolapis tingueren la mateixa postura, una part va fugir de l’ocupació i altres decidiren mantenir-se a la població ocupada, intentant seguir impartint l’ensenyament, alguns en cases particulars.

Bibliografia: Florensa i Parés, Joan. El projecte educatiu de l’Escola Pia de Catalunya (1683-2003): una escola popular. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2010
El sermó fou publicat per primera vegada per Josep Poch i Gallart. Las Escuelas Pías de Mataró ... Mataró, 1963. (Premi Iluro 1962) 
Joan Florensa va escriure una comunicació sobre la ideologia d’aquest sermó: Reflexions sobre el sermó per animar a la gent contra els francesos del P. Jaume Vada.  A: VII Sessió d’Estudis Mataronins (1990). Mataró: Museu Arxiu Santa Anna, 1991 p. 89-93 (text integre a RACO)

El pare Josep M. Bosch i Raurell, col·laborador de l'APEPC

(Barcelona 6 de juny 1917 – 11 gener 2012)

Després d’una llarga vida dedicada a l’ensenyament, quan es jubilà el 1986, començà a col·laborar al nostre Arxiu Provincial. Perseverà col·laborant fins al 2004: divuit anys amb molta feina ben feta.

Va ser un exemple de constància, de treball ordenat, de puntualitat, de senzillesa ja que acceptava feines que no tenen aparença però resulten molt útils a la llarga.

Recordem-ne algunes: el buidat de la revista Ephemerides Calasanctianae dels religiosos difunts amb data, lloc i la consueta, dades que ens serviren per enriquir el nostre fitxer de religiosos. Ordenà per noms de superiors provincials o generals les cartes circulars i altres documents emesos: da cada superior tenim ara un dossier amb els seus escrits per ordre cronològic (ocupen 10 caixes arxivador). Dels documents del provincial des de 1936 fins aproximadament el 1956 en va fer una fitxa segons el criteri en que els secretaris provincials ho havien fet després. Les cartes personals rebudes per religiosos (són unes vint mil i ocupen 58 caixes arxivadors) també les ordenà per remitents, dintre d’aquests per destinatari i finalment per data; en va fer una relació que després poguérem informatitzar. Classificà les fotografies dels col·legis: les ordenà en sobres segons temes, festes, etc.: a cada sobre hi posà la inscripció del contingut. Va fer una primera classificació de la col·lecció de goigs i d’estampes escolàpies: després aquests col·leccions s’han ampliat notablement i altres les han classificat novament. Era un especialista en filatèlia i havia orientat molts alumnes en aquesta afecció; a Sant Antoni publicà una revisteta ciclostilada de filatèlia. A l’APEPC ordenà els segells d’Espanya i de diverses països. Ens donà la seva col·lecció filatèlica entre altres coses i documents personals.

Com es pot veure, aquests senzilles tasques mostren la importància de la seva feina i el gran servei que posteriorment han fet i faran. Es prestava a altres accions puntuals que se li demanaven davant d’una feina que es presentava.

La vida del pare Bosch no s’esgota però a l’APEPC. Alumne del col·legi Calassanci del carrer Ample, professà a l’Escola Pia a Moià el 27 d’agost de 1933. Sacerdot des del 13 de juliol de 1941.

Ensenyà en els col·legis de Nostra Senyora, Vilanova i la Geltrú d’on va ser rector (1961-1964) i Sant Antoni. Passà uns anys (1951-1956) en el col·legi Beauséjours de Narbona, quan va dependre de l’Escola Pia. Ho aprofità per a perfeccionar-se en el francès, llengua que dominava amb la seva característica precisió.

Després d'uns anys de malaltia definitivament ens ha deixat l'11 de gener de 2012. Gràcies pare Bosch per la col·laboració a l’APEPC i l’exemple de generositat.

Bon Nadal i Any 2012

Peces originals de la col·lleció d'un Pessebre de Roser,

en fang i procedents del pare Josep Liñan.

El pa negre d'Igualada

Malgrat que no és una notícia de recent actualitat, sí que afecta d’alguna manera a l’Escola Pia el nomenament  de “Pa negre”com a candidata a rebre el premi Òscar a la millor pel·lícula de parla estrangera. Cap al final del film el protagonista ingressa com a intern al l’Escola Pia d’Igualada, tot i que les imatges varen ser rodades al col·legi Maristes Valldèmia de Mataró. Per aquest motiu, us oferim algunes imatges de l’Escola Pia d’Igualada dels anys en què se situa l’acció de la pel·lícula. 

Fotograma de la pel·licula Pa Negre extreta de: http://www.capgros.com

Teixidor conegué l’escola rural catalana de la postguerra i no va ser per casualitat que va emmarcar l’acció a Igualada, una ciutat dominada per una puixant burgesia industrial que sempre va estar al costat dels escolapis. La ciutat creixé amb un bon nivell de vida al final de la guerra civil en beneficiar-se del conflicte europeu pel subministrament de roba i curtits per els exèrcits combatents. 

Les imatges,  capturades els anys 40 i 50 a l'escola Pia d'Igualada, reflecteixen els autèntics paisatges humans que retrata la pel·licula. Les imatges provenen del nostre fons d'Igualada i foren preses per Florenci Morera.

Igualada

View more presentations from APEPC

Uns apunts de geografia

APEPC 07-12, 21,

Als arxius sovint conservem documents o objectes personals d’us  quotidià dels ciutadans. Alguns són fruit de la seva activitat professional, política o literària i aporten testimoni de la seva activitat,  són una eina per a la construcció de la seva biografia i fins i tot dels esdeveniments històrics del nostre país. Sovint són fruit de la voluntat del personatge de deixar testimoni, per exemple una sèrie de correspondència, escrits originals o esborranys d’una obra literària o un assaig, cròniques, dietaris, etc. Altres documents es produeixen en activitats en què el personatge forçosament l’havia de generar perquè eren necessàries pel seu funcionament, com per exemple la documentació produïda per una activitat comercial. El material utilitzat a l’escola és un d’aquests tipus de documents. Trobem pocs documents produïts per les persones en les primeres etapes de la seva vida i sovint estan relacionades amb el seu període d’educació escolar. El nostre arxiu pertany a una ordre religiosa que es dedica a l’educació i per això no es estrany trobar documents relacionats amb  la etapa infantil de la vida dels ciutadans. Conèixer aquest tipus de documents no només ens dona informació sobre la persona, sinó sobre les característiques de l’educació en una determinada època i sobre la societat en general.  

Localització: APEPC 07-12, 21, 3

(APEPC. F-“19”-B-11)

 Recentment ha entrat al nostre arxiu una llibreta d’apunts de geografia que havia pertangut a Leandre Cervera (1891-1964), destacat metge fisiòleg que arribà a ser president de la Societat Catalana de Biologia, escriví nombrosos articles i publicacions mèdiques. Fou membre de l’Institut d’Estudis Catalans. Amb aquest testimoni es pot confirmar que estudià a l’Escola Pia i, encara que no ho especifica, podem deduïr que fou a la de Balmes. La llibreta, datada segons un apunt a l’interior al setembre de 1902, s’hi van desgranant amb el sistema de preguntes i respostes tot un seguit de dades sobre geografia mundial. El sistema és el mateix que s’utilitzaven cent anys abans els alumnes dels escolapis, el mestre fa una pregunta concreta i l’alumne responia. Mostrem també un exemple d’això amb una imatge d’un examen públic realitzat a Igualada el 1806.   

La pàgina correspon a  Exercicios publicos de doctrina christiana, historia, geografia, politica, mitologia, retorica y poetica que ... ofrecen al público los seminaristas de las Escuelas Pías de la villa de Igualada :se celebrará la Función en la Parroquial Iglesia de Santa Maria de dicha villa en los dias y de Julio de 1806, á las de la tarde. -- Mataró : En la impr. de Juan Abadal, [1806 o post.]