Ingrés de nous documents: Llibres d’ensenyament comercial entre 1917 i 1922.

 Aquest mes de juny hem ingressat un interessant donatiu, molt representatiu del tipus de material específic que conserva el nostre arxiu. Es tracta de sis llibres de pràctiques d’ ensenyaments de comerç utilitzats entre 1917 i 1924 per l’alumne Miquel Esquerra, de Mataró.

Els llibres ingressats estan enquadernats, alguns amb estil modernista propi de l’època, i contenen els exercicis que l’alumne va fer durant el curs, passats a net. El primer quadern, conté estrictament operacions matemàtiques, els quatre següents contenen problemes aritmètics pràctics, sempre relacionats amb el comerç, i el darrer recull tots els llibres de comptabilitat que l’alumne va escriure en la seva pràctica d’empresa simulada: Inventarios, Borrador, Diario, Mayor, Balances, Caja, Efectos a cobrar, (amb les factures incloses), Efectos a negociar, Letras sobre el extranjero, Efectos a pagar, Cuentas corrientes, Copiador de cartas i Almacen 

Quadern d’exercicis d’aritmètica. (1er. grau, curs 1917-18)
Problemas aritmético-geométricos: àreas y volúmenes. (3r. grau, curs 1920-21)
Problemas aritméticos (3r. grau, 1920-1921)
Cálculos mercantiles 1r. curso (1921-1922)
Problemas mercantiles 2º curso (1922-1923)
Contabilidad comercial (1923-1924) 


Aquesta és una valuosa mostra de la metodologia seguida a l’Escola Pia en els estudis de comerç i de com s’intentava que la pràctica s’assemblés el més possible a la realitat que trobarien els alumnes en començar la seva feina a les oficines. 

Els estudis de comerç
A finals de segle XIX i inicis del XX el sector industrial i del comerç tenia un gran pes en l’economia catalana. El treball administratiu a les oficines de les empreses i la gestió dels comerços era el destí laboral més habitual dels nois que podien seguir estudiant després de l’ensenyament primari i era de gran necessitat que a les escoles es poguessin formar en aquestes matèries. Els coneixements en tenidoria de llibres, que recollien la comptabilitat d’una empresa, era imprescindible per a poder treballar en els despatxos comercials.

Els estudis de comerç es van introduïr ja a finals del segle XIX i foren renovats el 1902 gràcies als p. Jaume Torres i Tomàs Garí-Montllor, els quals comprenien en 4 anys estudis de comptabilitat relacionats amb la teniduria de llibres i altres assignatures complementàries com la geometria, dibuix lineal, geografia i història aplicades al món comercial, política i legislació comercial, coneixement de matèries, gramàtica, caligrafia, mecanografia o correspondència comercial.  A més incloïen els estudis de francès i anglès i alemany com a optatiu. Es realitzaven amb el conegut com a sistema cíclic i introduïen el sistema de comptabilitat per partida doble que ja portaven explicant als estudis comercials des la dècada dels vuitanta del segle XIX.

Però el que realment fou més novedós i precursor  va ser  l’escriptori pràctic,  que seria el que avui en dia coneixem com a taller de simulació d’empreses.  La pràctica consistia en què un grup d’alumnes creava una empresa fictícia en la que calia realitzar totes les activitats que a la pràctica es portaven a terme en una empresa real: Portar uns llibres de comptabilitat, emetre factures, xecs i pagarés, establir una correspondència comercial, etc. Però la pràctica es portà a emetre una moneda pròpìa i fins i tot a imprimir revistes econòmiques que seguien l’activitat d’aquestes empreses fictícies (El indicador mercantil, Terrassa,  1903-1907).


Els professors de comerç també van escriure llibres de text per a l’us dels alumnes de l’Escola Pia, per exemple del mateix Jaume Torres. Apuntes de teneduria de libros por partida doble conforme a la enseñanza de los mejores autores, (1898) reimprès i editat diverses vegades en anys posteriors.

El sistema mètric entra a l'Escola Pia

Quan vaig anar a la classe segona dels escolapis m’ensenyaren que el metre era «la deumilionèsima part del quadrant de meridià terrestre» i em mostraren un d’aquells metres de fuster en forma de línia trencada.
La Conferència General de Peses i Mesures el definí després, el 1960, com «la longitud igual a 1650763,73 longituds d’ona en el buit de la radiació corresponent a la transició entre els nivells de energia 2p10 i 5d5 de l’àtom de criptó 86». I el 1983 la mateixa Conferència vinculà la definició «a la velocitat de la llum establint el metre com la trajectòria que recorre la llum en el buit durant 1/299792458 de segon». Una mica difícil d’entendre per a un noiet de primària.

¿Què és el metre? ¿Què significà? Recordem algunes de les fites que el portaren a la seva implantació arreu del món.

Metre de platí conservat a París: el model.

L’enginyer Claude-Antoine Prieur-Duvernois, conegut com Prieur de la Côte d’Or, proposà a l’Assemblea Nacional de França el 1790, l’any següent d’iniciar-se la Revolució, que s’unifiquessin les mesures. Responia plenament a l’esperit revolucionari i va ser acceptat unànimement. A Espanya es veié com un signe revolucionari, com un perill per a l’Estat i per això es tardà mig segle a adaptar-lo.
La longitud és la base del sistema i cada unitat de mesura té uns múltiples i submúltiples que van de deu en deu. Es va treure de la medició d’una quarta part d’un meridià.

Una part del meridià a mesurar anava de Rodés (Conflent, Catalunya Nord) al turó de Montjuic de Barcelona: a molts llocs de Catalunya cridà força l’atenció veure com treballaven els enginyers francesos. El mètode seguit va ser el de la triangulació, ja que la superfície de la terra és una corba no és pas plana.
Acabats els treballs sobre el terreny, no sense aventures i problemes, es va obtenir el metre, és a dir, la deumilionèsima part de la quarta part del meridià mesurat. Se’n va fer una barra de platí com a patró i el 22 de juny de 1799 es diposità en els arxius de la República a París. El 10 de desembre de 1799 Napoleó signà l’adopció del metre com a mesura de longitud. La mesura de capacitat i de pes es deduïren de la longitudinal. L’aigua que cabia en un cub amb les arestes d’una desena part del metre, és a dir un decímetre, era la unitat de capacitat: el litre. I el pes d’aquesta aigua, el quilogram o mil grams.

Mesures de gra al carrer Major de la Seu d'Urgell

Adoptar el sistema mètric decimal o simplement sistema mètric (SM) no era suficient. Calia que cada estat en adaptar-lo, assenyalés les equivalències amb les seves antigues mesures. Foren uns tràmits que arreu es feren de manera separada. Amb els anys pràcticament en tot el món s’usen les mateixes mesures, excepte algun país i en la navegació.

 Espanya adoptà el sistema mètric amb la llei del 19 de juliol de  1849 i les equivalències es publicaren en la reial ordre del 9 de desembre de 1852. A la ciutat de Barcelona es començà a aplicar el nou sistema a partir de 1871 i per a tot l’Estat espanyol va ser obligatori a partir del  juliol de 1880.

Les antigues mesures quedaren en la parla popular i per a les transaccions de caire privat durant dècades. Encara hem sentit parlar de lliures o unces; d’un jornal de terra i diem que no n’hi ha un pam de net; parlant de duros i xavos hem arribat al segle XXI. L’arrova ha ressuscitat amb la informàtica. Els llibres encara els trobem mesurats com a 4t o 8è, indicació que volia dir el nombre de plecs que s’havien fet del paper artesà en imprimir el llibre.

Mesura de longitud: Cana. Plaça Major de Flix

A la Seu d’Urgell i a Montblanc es conserven unes mesures oficials de gra i a Flix tenen una cana, mesura de longitud, a la plaça Major: són records del passat.

El canvi de totes les mesures afectava l’ensenyament, especialment tota l’aritmètica i comptabilitat, matèries molt importants en les aules escolàpies. Per això el superior provincial, Vicenç Tió, es prengué el canvi com una prioritat, calia mirar al futur, aconseguir que els alumnes sortissin de l’escola preparats per aplicar el nou sistema. A partir del curs 1849-1850 en el col•legi de Sant Antoni de Barcelona ja s’hi introduïren les modificacions tot i no disposar de les equivalències oficials. Abans que aquestes es publiquessin —la reial ordre és del 9 de desembre de 1852— l’esmentat superior ja ordenà que s’apliquessin en totes les seves escoles de Catalunya. Per això va fer publicar el fulletó Tablas para los niños que principian el estudio de aritmética en las Escuelas Pías: además de la numeración y tablas de sumar, restar, multiplicar y partir, contienen las tablas de monedas, pesas y medidas según el sistema antiguo, y según el nuevo sistema métrico decimal: con las correspondencias entre uno y otro sistema para resolver por ambos los problemas de aritmética. (Barcelona: Imp. de Joan Gaspar, 1852) i es preparà una nova edició del llibre de l’escolapi Francesc Ferrer amb el títol ampliat, indicant les modificacions introduïdes: Colección de problemas de aritmética: para uso de los discípulos de las Escuelas Pías de Cataluña, aumentada en esta nueva edición con problemas arreglados al nuevo sistema de monedas, pesas y medidas y con el cálculo de los números decimales (Barcelona: Joan Gaspar, 1855). Les equivalències de les antigues mesures amb les noves està a les pàgines 129-136.

A partir d’aquest moment —1855— en tots els col•legis escolapis catalans s’aplicà el sistema mètric decimal, encara que es continuaren ensenyant les antigues a fi de saber-se fer la conversió a les noves. Foren els números complexes que arribaren a la segona meitat del segle XX.

 

En els inventaris que els col•legis presentaren al rectorat de la Universitat per a ser reconeguts durant la segona meitat del segle XIX, hi figuren sempre una o diverses col•leccions de peses i mesures. També s’usaren cartells impresos que penjaven de les parets de les aules de primària i de secundària.

Joan Florensa i Parés

Llibres de text de l'Escola Pia: Urbanitat

Les primeres normes impreses d’urbanitat que coneixem de l’Escola Pia les publicà el sacerdot Joaquim Paladella en el llibre Caton christiano para uso de los niños: en el que se da también una breve noticia de los exercicios que son propios de las Escuelas Pías para los que concurren à ellas (Barcelona; Thomas Piferrer, 1774; en p. 38-76 les normes d’urbanitat. Se’n feren a Mataró: Imp. Joan Abadal, 1790 i 1830; Vic: Imp. de viuda e Hijos de Joseph Tolosa, 1793 i Puigcerdà: Imp. Joaquim Abadal 1830). És l’únic llibre de text que els escolapis publicaren durant el segle xviii, ja que els privilegis de la Universitat de Cervera ho impedien.

 

Paladella, Catón cristiano (2ªed) Mataró: Joan Abadal ca. 1790

Tenim algunes referències sobre l’ensenyament d’aquesta matèria a les escoles escolàpies catalanes d’aquesta època. En els exàmens públics celebrats a Mataró el 1781 hi llegim: deu alumnes de la classe superior «explicarán en modo de conversación qué cosa sea buena crianza Christiana, y Civil: sus fundamentos, las virtudes que la componen y los vicios que se oponen». (Academia de Humanidad que en dos actos ofrecen al público los discípulos de las Escuelas Pías de Rethórica y Gramática del colegio de Santa Ana de las Escuelas Pías de Mataró. Mataró: Imp. Joan Abadal, 1781, p. 13).

Conservem un manuscrit de 1793 de Moià amb unes 12 regles per als interns d’aquest col·legi amb el títol Dirección de Colegiales, que s’inclouen en el Directorio Rectoral (en APEPC: 07-20 / caixa 10, n. 1).

A finals del segle xviii es publicà un devocionari que comença amb un reglament o Reglas mas comunes de política christiana para los niños que pròpiament és un petit tractat d’urbanitat ja que indica com s’ha de comportar un alumne des de llevar-se fins anar a dormir. Va compondre el llibre Agustí Macià (Igualada 1753 – Balaguer 1801) amb el títol Exercicios de piedad para niños y estudiantes según se practica en las Escuelas Pías (Vic: Imp. de la Viuda e Hijos de Tolosa, 1799, p. 1-13). Copià les regles de l’escolapi de Madrid Alexo Ruiz: Exercicios de piedad para niños y adolescentes según se enseñan, y practican en las Escuelas Pias (Madrid: Imp. de D. Benito Cano, 1793). Macià era el director de l’internat de Mataró i en el llibre hi reflecteix les pràctiques d’aquest col·legi.

Ejercicios de piedad... Barcelona: Juan Gaspar, 1844 

Francesc Reventós (Pla del Penedès 1775 – Barcelona 1850) es trobava a Igualada com a director d’interns quan la invasió de les tropes de Napoleó. Buscà el 1808, com tants d’altres, refugi a la illa de Mallorca i a Palma hi fundà amb dos escolapis més un col·legi amb internat. Allà publicà Tratado de urbanidad para uso de los discípulos de las Escuelas Pias, dispuesto por el P. Santiago Delgado de Jesus y Maria; aumentado nuevamente con un tratado de política de palabras por el P. Francisco Reventós de Jesus y Maria (Palma de Mallorca: Imp. de Brusi, 1813). Les edicions conegudes de Delgado són posteriors a la de Reventós. La diferència entre els dos llibres és notable, ja que el castellà el presenta en forma de diàleg, cosa que no fa el català. La introducció és també ben diferent. No hi veiem la dependència. Creiem que va ser un subterfugi per eludir els privilegis de Cervera.

El mateix escolapi Reventós publicà Tratado de política de palabras para uso de los discípulos de las Escuelas Pías (Manresa: Martín Trullás, s/d). En les 15 pàgines del llibret hi aporta un seguit d’expressions que cal emprar en cada possible circumstància.

La primera edició del llibre de lectura per a nois Lecciones escogidas para los niños que aprenden á leer en las Escuelas Pías (Madrid: Imp. Real, 1806) no hi ha Diálogo sobre urbanidad y buena conducta, que apareix en la segona de Madrid de 1815.

La primera edició que se’n va fer a Catalunya (Barcelona: Impr. y Libr. de Narciso Oliva, 1825) seguí el text de la de Madrid de 1815 amb les normes d’urbanitat. De les successives edicions que es publicaren en diverses poblacions de Catalunya en trobem unes amb el diàleg i altres l’ometen.

El 1874 es publicà Tratado de urbanidad: para uso de los colegios y Escuelas.(Barcelona Libr. de Luis Niubó). Com a autor hi figuren les sigles: D.D.C.P.M. que interpretem com «Director De Col·legials Pare Martra». Efectivament. l’escolapi Joan Martra i Camps (Barcelona 1828-1895) va ser un grapat d’anys el director de l’internat de l’Escola Pia de Sant Antoni (1855-1866) i després rector del mateix col·legi (1866-1875): les bibliografies antigues li atribueixen l’autoria del llibre. Se’n feren noves edicions a Barcelona els anys 1882, 1884, 1892, 1895, 1896, 1896, 1909 i 1916. Es traduí a l’italià i s’edità a Roma el 1875.

La graduació de les classes de primària es consolidà durant la segona meitat del segle xix i els avanços metodològics portaren els escolapis a plantejar-se la publicació de sèries de llibres de text per a cada matèria i grau; el costum escolapi era dividir la primària elemental en tres graus als quals se n’hi afegia un quart que corresponia a la primària superior. El modernisme influí en la presentació i decoració d’aquestes sèries: són uns exemplars molt ben editats i il·lustrats. Cada assignatura té un color diferent en les tapes de cartró.

 

Coberta modernista del Tratado de urbanidad del P.Martra (1896)

La redacció de la sèrie d’urbanitat s’encarregà al rector del col·legi Calassanci de Barcelona, Salvador Riba i Soler (Igualada 1861 – Alella 1933). el qual s’havia distingit com educador i persona de tracte amable i respectuós amb tothom. Publicà Nociones de urbanidad: para uso de las Escuelas Pías. Sempre sortiren de l’impremta Elzeviriana de Borràs i Mestres; les del primer grau es publicaren en successives edicions els anys 1904, 1909, 1915 i 1922; la sèrie de segon grau, els anys 1906, 1909, 1915 i 1926. No es publicà el volum per al tercer grau.

Joan Comellas Sarrà (Gràcia 1877 - Moià 1969) va creure que aquelles sèries de llibres de text que els alumnes havien de carregar cada dia per anar a l’escola eren un problema, ja que més d’una vegada el noi oblidava precisament el volum que havia d’utilitzar i tot plegat encaria el cost escolar per a les famílies. Pensà reunir en un sol volum totes les matèries —excepte el llibre de lectura— i per això publicà La ciencia de los niños, dispuesta cíclicamente en tres grados per a cada un dels tres graus de primària. Els publicà a Barcelona per l’impremta Elzeviriana de Borràs i Mestres en les successives edicions: 1r grau 1924, 1926, 1928, 1930, 1932, 1933, 1934, 1935 i 1950; 2n grau 1924, 1926, 1928, 1930, 1932, 1934 i 1935; 3r grau 1925, 1934 i 1950; acompanyant-ho d’un llibre del mestre el 1927 amb les solucions dels exercicis d’aritmètica i de gramàtica. En el primer grau no hi cap apartat sobre urbanitat. En els de segon grau de la primera edició a les pàgines 277-282 i en el de tercer grau de la primera edició a les pàgines 545-550.

 

Elementos de urbanidad (1906), Tratado de urbanidad (1896) i La ciencia de los niños (1924)

Durant els anys de la guerra civil (1936-1939) els superiors provincials de l’Escola Pia espanyola varen prendre l’acord de publicar conjuntament i iguals per a tots els llibres de text de primària i secundària. Per això no en tenim publicats a Catalunya.

Després de 1980 l’Escola Pia de Sabadell publicà un llibret de 18 pàgines titulat Urbanitat. L’Escola Pia de Catalunya en va fer dues edicions el 1981 amb dibuixos de Josep Camp i Ros. La tercera edició canvià el títol per Aprendre a conviure (1982) i amb aquest títol encara se’n va fer una quarta el 1983. 

Miquel Garcia. Quadern de convivència (1986)

 

Els promotors i impulsors d’aquest projecte foren Antoni Piña i Batllevell (1941-2011), director de l’Escola Pia de Sabadell i Alexandre Escarrà i Pons (1946- ), assistent provincial de pedagogia. L’Escola Pia de Sarrià va publicà una adaptació i traducció amb el títol Educación cívica (1984). En Miquel García, director de l’Escola Pia de Vilanova i la Geltrú, en va fer una síntesi en Quadern de convivència amb dues edicions (1985 i 1986) per a la seva escola.

Els observatoris meteorològics de l'Escola Pia de Catalunya

El Govern de l’Estat a partir de 1865 amb la finalitat de millorar el rendiment de l’agricultura va creure necessari crear una xarxa d’observació meteorològica. Els escolapis respongueren positivament a la crida com en altres ocasions anteriors que a través dels ajuntaments va fer el Govern. En els col·legis on va ser possible s’hi instal·là un observatori meteorològic i les dades s’enviaren al centre estatal i a més es publicaren a vegades a través de la premsa local. Un religiós de la comunitat n’era el responsable d’anotar les observacions diàries i normalment es feia acompanyar per algun alumne.

Escola Pia de Sabadell. Al terrat de la part central  es distingeix el laboratori meteorològic

La recollida de dades a Catalunya es va fer a través de la Granja Experimental que aleshores es trobava a Barcelona, aproximadament on avui hi ha la plaça Francesc Macià. N’era director Hermenegildo Gorria i va ser ell qui inicià a casa nostra la recollida de dades i l’extensió dels observatoris. En va ser un bon mecenes Rafael Patxot i Jubert (1872-1962), el qual subvencionà aparells apropiats a diversos observatoris com els escolapis de Moià i Sabadell. 

Terrat de l'Escola Pia de Sabadell on estava situat el laboratori meteorològic

Conservem la correspondència entre aquest mecenes i els escolapis Josep M. Jaume i Borràs i Josep Baburés i Grabulosa, responsables dels observatoris dels dos col·legis esmentats. (CAT APEPC 08-05) En el nostre Arxiu Provincial no conservem pas totes les dades, ni molt menys. En guardem algunes de les que es publicaren i poca cosa més. A continuació oferim la referència bibliogràfica o topogràfica de les dades meteorològiques de que disposem. Cal tenir present que les que publicà Revista Calasancia en la primera etapa són normalment les mitjanes setmanals, no les de cada dia. De cada col·legi del que tenim informació donem unes dades de la seva història amb el nom dels escolapis que se’n encarregaren, les observacions i la bibliografia sobre aquest observatori. No oferim cap primícia, sinó que la majoria d’aquestes dades ja han estat publicades en mitjans especialitzats. De totes maneres pensem que aquesta aportació nostra pot despertar algun treball local de recerca.

Caldes de Montbui.
Només tenim una postal impresa i plena per enviar al Servei Meteorològic de Catalunya amb les dades recollides del mes de novembre de 1933. Termòmetre i pluviòmetre estaven instal·lats en el terrat del segon pis de les aules en l’edifici de la plaça de l’Àngel fins al 1977, però ja feia anys que no se’n prenien dades.
Bibliografia
Florensa, Joan: Cent anys al servei de l’educació 1909-2009: Escola Pia de Caldes. Caldes de Montbui: Escola Pia de Catalunya, 2009, p. 66-67.

 Igualada.
 S’inicià l’activitat el 1881. Les primeres dades es publicaren el 1887.
Dades
Revista Calasancia (Madrid), n. 3 (març 1888), p. 255; n. 5 (27 maig 1888), p. 432; n. 6 (juny 1888), p. 522; n. 7 (juliol 1888), p. 96; n. 9 (setembre 1888), p. 278; n. 10 (octubre 1888), p. 368; n. 11 (novembre 1888), p. 464; n. 12 (desembre 1888), p. 554; n. 13 (gener 1889), p. 96; n. 14 (febrer 1889), p. 192.
Bibliografia
Observaciones meteorológicas de las Escuelas Pías de España, Saragossa, Tip. de Comas Hermanos, 1889, hi ha les de l’any 1888.

Mataró.
El 1881 començà l’observatori de Mataró i s’integrà a la xarxa general. Publicà ja el 1887 les primeres dades, que després va fer arribar al públic a través de la premsa local.
Dades: Estación meteorológica, de l’1 de gener de 1927 a 30 de juny de 1936 (Volum relligat amb els fulls de les dades diàries) Revista Calasancia, n. 2 (27 febrer 1888), p. 168
Bibliografia
Tarròs, Ramon: Problemàtica educativa al segle XIX i organització dels col·legis escolapis de Catalunya (1836-1904). Tesi doctoral defensada a la Universitat de Barcelona, Facultat de Pedagogia, Divisió de Ciències de l’Educació, Departament de Teoria i Història de l’Educació, setembre de 1990. Dirigida pel doctor Josep Gonzàlez-Agàpito. Vol. II, p. 712.
Vilà i Palà, Claudi: Escuelas Pías de Mataró: su historial pedagógico, Salamanca 1972, p. 533-534.

Moià

Registre pluviomètric de l'observatori de Moià del curs 1965-66  

El 1905 s’incorporà a les observacions meteorològiques el col·legi de Moià. Va fer els primers passos de mans del pare Josep M. Jaume, el continuà a partir de 1911 el pare Vicenç Aloy fins al 1916, en que se’n va fer càrrec el pare Josep Ricart i Soler. Poc després devia succeir-lo el pare Antoni Tasi i Masferrer fins el 1948 amb la col·laboració dels novicis. Aquest continuaren les observacions fins que el 1970 el noviciat es traslladà a Alella i aleshores se’n responsabilitzaren els escolapis Josep Blay i Rosend Casallarch. Últimament han recollit les dades Marian Baqués, Jesús Bosom i Josep M. Oller. Aquest observatori continua operatiu; més d’una vegada a través de les informacions meteorològiques de televisió s’informa de la situació local.

Pàgina del registre pluviomètric de l'observatori de Moià de maig de 1966
CAT APEPC 07-20.10 c.6

Dades
Pluviometria catalana: resultats del cinqueni 1906-1910. S’hi publiquen les obtingudes a Moià a partir de 1907. a: Butlletí del Sindicat Agrícol i Caixa Rural i d’Estalvis de la Lliga de Defensa del Arbre Fruyter, n. 47 (Moià febrer 1913), p. 3.
Bibliografia
Casallarch i Montràs, Rossend: «La meteorologia de Moià, comentari d'algunes dades», en Modilianum   n. 4, (octubre 1991), p. 17-68.
Florensa, Joan; Mulinari, :Miriam: «Els observatoris a l’Escola Pia: retrat d’un inici», Modilianum (Moià 1r semestre 2007), n. 36, p. 65-73.
Tasi i Masferrer, Antoni; «Estació Pluviomètrica de les Escoles Pies de Moià», en Butlletí del Sindicat Agrícol i Caixa Rural i d’Estalvis de la Lliga de Defensa del Arbre Fruyter (Moià 1832), n. 276.
Tasi i Masferrer, Antoni: «Sobre el Observatorio meteorològico de las Escuelas Pías de Moià; datos històricos des de 1913 hasta 1949», en Modilianum (Moià novembre 1966), p. 57-60.

Olot
Va ser el primer col·legi escolapi català que s’adherí a la xarxa d’observatoris meteorològics. Començà a posar-se en marxa el 1879; en va tenir cura durant els sis primers anys el pare Josep Tapiola i Mateu (Pineda, 1852 - Barcelona, 1890). Enviava les dades a Madrid, almenys des de 1882, i des d’aquest any les publicà en la premsa local. L’observatori continuà fins al 1936; la Guerra Civil en trencà la continuïtat. No en conservem dades.
Bibliografia
Vilà i Palà, Claudi: Escuelas Pías de Olot, Salamanca 1974, p. 185-186. Puigcerdà: Revista Calasancia (1893), p. 91

Sabadell
El 1895 l’Escola Pia de Sabadell i l’Ajuntament signaren l’acord per establir en el col·legi escolapi un observatori meteorològic sota la direcció del pare Joaquim Corominas i Pla, rector de la casa; però qui de fet en va tenir cura i va anar prenent nota de les observacions des de 1895 va ser el pare Jaume Serradell i Matheu (Vilanova de la Roca, 1844 - Vilanova i la Geltrú, 1909); el succeí el pare Manuel Volart i Mats (Barcelona, 1850 - Tàrrega, 1899). En començar el curs 1896 el responsable de l’observatori va ser el pare Joaquim Badia i Ayats (Olot, 1871 - Sabadell, 1903). El dia 1 de gener de 1897 s’inaugurà la nova estació als locals que encara es conserven a la part central del terrat superior de l’escola. Des del 26 d’agost de 1901 el pare Josep Baburés i Grabulosa (Sant Pere Despuig de Bianya, 1880 - Sabadell, 1952) s’encarregà de la direcció del centre.
Dades

Josep Baburés a l'observatori de Sabadell

Baburés i Grabulosa, Josep: «Historial del Observatorio Meteorológico del Colegio de Sabadell», Sabadellum (Sabadell), s/núm. (febrer 1961), p. 26-28; en els números següents d’aquests revista hi ha publicat un resum del diari de l’Observatori escrit pel pare Baburés Entre els anys 1897 i 1901 es publicà anualment el Boletín de la Estación Meteorológica amb les dades corresponents; més endavant es publicà un volum amb les dades de 1902 a 1906.
Bibliografia
Baqués i Trenchs, Marian: «Servei meteorològic a l’Escola Pia de Sabadell», en Catalaunia (Barcelona), n. 204 (juny 1978), p. s/n,
«Observatorio meteorológico de Sabadell», en: La Academia Calasancia, n. 399 (Barcelona 5 novembre 1908), p. 22-25
Piña i Batllevell, Antoni: L’Escola Pia de Sabadell: la seva història, els seus mestres, els seus alumnes. Sabadell 1985, 32-37.



Vilanova i la Geltrú
S’hi instal·là l’observatori el 1881, però no s’obtingueren dades sistemàtiques i amb garantia fins al 1886 sota la direcció del pare Antoni Mirats i Montsonís (Montgai, 1848 - Barcelona, 1928), que les començà a publicar l’any següent; a partir de 1892 dirigí les observacions el pare Domènec Balsells i Illa (Olot, 1869-?).
Dades
Revista Calasancia (Madrid), núm. 1 (gener 1888), p. 80; n. 3 (27 març 1888), p. 254; n. 4 (27 abril 1888), p. 334; n. 5 (27 maig 1888), p. 431; n. 6 (27 juny 1888), p. 522; n. 7 (27 juliol 1888), p. 96; n. 9 (27 setembre 1888), p. 278; n. 10 (27 octubre 1888) p. 368; n. 11 (27 novembre 1888), p. 464; n. 13 (27 gener 1889), p. 96; n. 14 (27 febrer 1889) p. 192; n. 58 (27 octubre 1892), p. 383; n. 59 (novembre 1892), p. 466; n. 60 (desembre 1892), p. 568-569; (1993), p. 192; (1993), p. 285; (1893), p. 381; (1894), p. 477 i 93; (1893), p. 94; (1893), p. 95; (1895), p. 288; (juny 1895), p. 571; (1895), p. 100. 
Bibliografia
Florensa, Joan: «Col·legi Samà de Vilanova i la Geltrú, primer decenni de vida acadèmica (1877-1887)»,
Full Informatiu (Barcelona, Societat d’Història de l’Educació als Països de Llengua Catalana), n. 5-6 (1987), p. 60
Roger i Gené, Ramon. «Breve noticia del Observatorio Meteorológico del Colegio Samá - Escuelas Pías de Vilanova i la Geltrú», en El Calasancio Vilanova i la Geltrú, n. 55 (27 setembre 1912), p. 1078-1080

Aquesta obra està sota  Llicència Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 3.0 Unported.

L’Escola Pia de Lovaina (1908-1914)

Jaume Català i Comas (1867-1922)

El pare Jaume Català acompanyà l’estiu de 1907 dos joves a la Universitat de Lovaina; el viatge i coneixement d’aquell centre universitari que gaudia en aquell moment de gran prestigi en el món intel•lectual europeu, li va fer néixer la idea de que l’Escola Pia hi podia fundar una residència per a estudiants. Monsenyor Ladeuze, rector de la Universitat catòlica de Lovaina, aplaudí la iniciativa escolàpia i així ho manifestà per escrit als superiors catalans; també el cardenal Désiré Mercier, bisbe de Malines, s’alegrà de la fundació d’una residència a càrrec dels escolapis.  La proposta fou ben acollida pel provincial pare Antoni Mirats que autoritzà al pare Català a iniciar l’experiència, traslladant-se a la ciutat belga. La casa s’obrí l’estiu de 1908 com a residència per estudiants hispanoamericans. Formaren la primera comunitat els pares Jaume Català, com a superior, i Joan Carné i el germà Joaquim Marsillach

El pare general Tomàs Viñas s’alegrà de la proposta perquè també ell pensava que calia enviar els religiosos a completar i ampliar estudis fora del propi país. Aquesta política ja l’havia aplicat a Espanya el pare vicari general Eduard Llanas a fi de tenir religiosos ben preparats de manera especial per a la casa central d’estudis de Terrassa.

A l’octubre de 1908, tot just oberta la casa de Lovaina, el pare Viñas acompanyat del provincial de Catalunya Antoni Mirats visità la residència. Els dos superiors en sortiren satisfets. La congregació general decidí en sessió del primer de juliol de 1910 que la erecció canònica de la casa quedava únicament en mans dels superiors espanyols: ells ho aprovaven. La congregació provincial de Catalunya veient el problema econòmic que li significava acceptar aquesta casa, proposà a la congregació general que depengués de la vicaria espanyola com les altres cases de formació espanyoles.

El pare general demanà a la Santa Seu permís per convertir aquella residència en una comunitat canònica depenent de la vicaria espanyola, fet que va obtenir resposta amb data del 15 de novembre de 1912 pel que toca a la primera qüestió. Un segon rescripte del 16 de desembre de 1912 agregà la nova comunitat a la vicaria espanyola, però annexa a la província de Catalunya.

Tot seguit es comprà la casa i com que era petita es projectà la construcció d’un pavelló annex, que no s’arribà a aixecar. Es trobava a la rue de l’Station, n, 117.

Façana i vestíbul de la residència d'estudiants de Lovaina

La província de Catalunya ho aprofità per enviar-hi religiosos que ampliessin estudis en matèries en que es volien especialitzar. Un o dos anys d’estada era suficient. Hi residiren els religiosos Josep Soler i Garde, Bonaventura Rigola i Rigola, Modest Roca i Masdeu i Francesc Fàbrega i Amat. Cada un d’ells (el pare Fàbrega amb el pseudònim Gafabré) publicà a les revistes La Academia Calasancia, El Calasancio i Ave Maria, algun article donant a conèixer la ciutat, la universitat i l’obra que els escolapis iniciaven. Amb diverses publicacions i altres actuacions deixaren constància dels coneixement adquirits a Lovaina. Era un enriquiment cultural per a la província catalana.

Tots aquest projectes se’n anaren en orris el 19 d’agost de 1914, quan les tropes alemanyes ocuparen Lovaina després d’intensos bombardejos, la casa escolàpia: pràcticament quedà en ruïnes. Durant la preparació de la resistència als invasors, els escolapis entregaren roba de llits i s’oferiren a la Creu Roja. L’estació del ferrocarril, propera a la residència, va ser uns dels punts més sagnants per la ocupació de la ciutat.

El alumnes residents havien marxat en acabar el curs cap Espanya sense problemes acompanyats pel pare Bonaventura Rigola. La resta de la comunitat restà a la casa fins el fatídic dia indicat. Tornar a Catalunya es convertí en una odissea dolorosa (del germà Joaquim Marsillach es conserva una interessant narració d’aquesta marxa de Lovaina).

La casa quedà abandonada i el projecte ajornat. El 1933 es tornà a Lovaina, a una nova residència. Els temps no eren els mateixos ni per a la universitat, ni per a la societat, ni per als escolapis. Com a superior hi anà el pare Joan Carné, a més del pare Calassanç Ubasart i dels germans Joaquim Marsillach i Àngel Mitjavila. Al cap de dos anys s’abandonà la casa.

Com podem haver deduït de l’anterior exposició, la fundació a Lovaina tenia una doble finalitat: primerament era per acollir joves que volien estudiar en aquell centre, se’ls oferia casa parada i eren atesos en tots sentits a més de facilitar-los altres activitats i mitjans formatius. La segona finalitat era que els escolapis tinguessin una casa en aquell centre tant prestigiat en aquell moment on poder ampliar la formació.

Els alumnes no foren pas gaires: hi residien uns 13 joves de manera fixa tot el curs i altres hi feien una estada curta.

A més de l’aspecte intel•lectual a Lovaina els escolapis hi trobaren un ambient religiós ben diferent del que es respirava a Espanya i a Catalunya. Bèlgica bullia amb iniciatives i anava al capdavant en moltes iniciatives. Una de les coses que portaren els escolapis va ser l’associacionisme, que aquí estava molt adormit. El pare Soler el 1914 a Mataró organitzà la primera associació d’antics alumnes de l’Escola Pia. El pare Català en el col•legi de Nostra Senyora de Barcelona va promoure la lliga d’educació familiar que ja funcionava a Olot i a la que el pare Carné s’hi ajuntà quan hi arribà després de l’odissea de la sortida de Lovaina. El mateix pare Carné es lamentava el 1934 de la manca d’associacions entre els catòlics en aquell moment en que calia unir forces per defensar per l’Església.

Després de 1912 el govern de la província catalana va caure a mans de religiosos que no estaven massa d’acord amb les innovacions que s’anaven introduint a l’escola. Frenaren. Aquests religiosos formats a Lovaina quedaren a l’ombra i sobretot el pare Jaume Català va ser condemnat a l’ostracisme.¿Què oferia la universitat catòlica de Lovaina per ser tant atractiva?

El papa Lleó XIII publicà el 1879 l’encíclica Aeterni Patris en la qual proposava tornar a sant Tomàs d’Aquino. El bisbe de Malinas cardenal Deschamps encarregà la tasca a Désiré Mercier, professor de la universitat de Lovaina. El 1899 Mercier creà l’Institut Superior de Filosofia. Lovaina ràpidament es prestigià tant pel que fa a la universitat com a l’Institut. A través de Revue philosophique de Laovain iniciada el 1894 donà a conèixer el seu pensament.

Podríem esquematitzar les línies d’aquest neotomisme en els punts següents: primacia de la investigació científica, reconeixement incondicional de la veritat sigui qui sigui el que l’exposa, concepció prospectiva de la filosofia, investigació històrico – crítica, relació de la filosofia amb la ciència, relació de la filosofia amb la fe cristiana i que la filosofia ha d’incorporar els problemes actuals: intel•lectuals, polítics i culturals.

FONTS:

APEPC: 07-04 / caixa 2.1. Conté uns prospectes sense data impresos un com un fullet i l’altre en quatre pàgines. Una memòria del pare Jaume Català sobre un curs. La narració de Joaquim Marsillach sobre l’odissea de fugida. Un article de Calassanç Ubasart sobre el segons període de la fundació.

El Rnd. P. Jaume Català i Comas, Sch. P.  :La seva vida i les seves obres. Barcelona: Publicacions Calassàncies, 1924.

FLORENSA, Joan: El projecte educatiu de l’Escola Pia de Catalunya (1683-2003): una escola popular. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, Societat d’Història de l’Educació als Països de Llengua Catalana; Escola Pia de Catalunya, 2010; p. 336 sobre la fundació de la residència; p. 450-458 sobre la Lliga d’Educació Familiar.

Escola Pia, 275 anys a Mataró. Mataró: Escola Pia de Santa Anna, 2012, p. 145-150 sobre la qüestió social segons el pare Josep Soler i Garde.

Filosofía cristiana: en el pensamiento católico de los siglos XIX y XX / obra editada per Emerich Coreth, Walter M. Neidl, Georg Pfligersdorffer; redacció: Heinrich M. Schmidinger; amb la colaboració de Bernhard Braun, Victoria Pölzleitner, Eva-Maria Schwaimhofer. Madrid: Encuentro, 1997; 3 v.

el llibre electrònic: €9,49

MASSÓ, Gaspar: «Cinco días a través de Bélgica», en La Academia Calasancia, (Barcelona 17 juny 1909), n. 414; p. 501-505; (1 juliol 1909), n. 415; p. 537-541; (15 juliol 1909), n. 416; p. 568-571.

Notícies, en Ephemerides Calasanctianae (Roma juliol-agost 1910), p. 124.

OLIVER I BATLLE, Rafael: «Supervivientes de Lovaina», en La Academia Calasancia, órgano de la Academia Calasancia de las Escuelas Pías de Barcelona, XXIII (Barcelona 10 octubre 1914), n. 588; p. 561-564

PARPAL I MARQUÈS, Cosme: «Nova et vetera. Al P. [Jaume] Català», en La Academia Calasancia, (Barcelona 30 novembre 1919), n. 728; p. 257-258.

RODRÍGUEZ, Bruno: «La Universidad Católica de Lovaina», en El Calasancio (Vilanova i la Geltrú 27 maig 1910), n. 27, p. 514-516.

SÁIZ, Milagros / SAÍZ, Dolores: Personajes para una historia de la Psicología en España. Barcelona: Piràmide / Universitat Autònoma de Barcelona, Servei de Publicacions, 1996.

.

SÁNTHA, Gyorgyo: «Aportación del Rmo. P. Tomás Viñas a los estudios de los neoprofesos y a la pedagogía», en Ephemerides Calasanctianae, Xlviii ( Roma desembre 1979 ), n 12, p. 491-510

L'Escola Pia de Lovaina por Joan Florensa Parés està sota una Licencia Creative Commons Atribución-CompartirIgual 3.0 Unported.

Manuel Carrasco i Formiguera, “escolapi”

El 9 d’abril es compleixen 75 anys de l’afusellament a la presó de Burgos de l’advocat Manuel Carrasco i Formiguera, catòlic, català. L’Escola Pia de Catalunya té motius per fer-ne memòria elogiosa. No aportarem cap novetat sobre el tema, però serà bo fer-ne un breu record, ja que la personalitat de Carrasco bé s’ho mereix. Recordem alguns fets que relacionaren Carrasco amb l’Escola Pia de Catalunya.

Manuel Carrasco i Formiguera

Els primers mesos del començament de la guerra civil a partir del juliol de 1936 foren per als religiosos moments extremadament difícils. Calia amagar-se per no ser apressat i assassinat, però era problemàtic perquè les patrulles anaven per les cases en quan sospitaven que hi havia algú amagat.

No sabem de cap relació amb l’Escola Pia fins que a les Corts Espanyoles es discutí el 1933 la coneguda com Llei de congregacions religioses. Allà el diputat d’Unió Democràtica defensà els ordes i congregacions religioses dedicades a l’ensenyament i en especial els escolapis i escolàpies. Recordà que aquests existien per una llei d’aquell mateix parlament aprovada per unanimitat el març de 1845 i que tenien una llarga tradició de dedicació a l’ensenyament de les classes populars. Semblà que la comissió acceptava no incloure els escolapis en la llei que anava a prohibir als ordes religiosos a tenir escoles, o al menys es podria exceptuar-los en algun punt, però quan arribà l’hora de la veritat a la votació de la cambra i l’Escola Pia va ser inclosa en la prohibició total d’ensenyar. Així ho publicà el 2 de juny de 1933 la Gaceta de Madrid.

Jaume Massaguer i Tusell

L’Escola Pia de Catalunya va reconèixer l’intervenció de Carrasco i per mitjà del seu provincial pare Joan M. Vives li concedí la Carta de Germanor de l’orde i per això el podem considerar “escolapi”. Aquest document emmarcat l’exhibia Carrasco en el seu despatx d’advocat juntament amb el crucifix i altres distincions. La Carta de Germanor va ser la incorporació a la institució calassància, segons afirmà en la carta del 4 d’abril de 1937 des de la presó: es «Voy a escribir a los PP. Escolapios. Supongo que aquí deben tener Colegio, y si puedo obtener su contestación y ayuda a base de explicarles que pertenezco a la Orden, desde el momento en que me concedieron y entregaron la carta de agregación».

El pare Jaume Massaguer i Tusell es trobava en el col·legi de Sant Antoni de Barcelona i aconseguí sortir per la porta principal poc abans que la multitud hi entrés per saquejar-lo i incendiar-lo. Era de Terrassa i a casa seva corria perill, no podia ni acostar-s’hi. Anà per algunes famílies de Barcelona però era un peregrinar amb l’ai al cor. El 1937 decidí anar a trobar l’advocat Carrasco i demanar-li ajuda. Es presentà en el seu bufet i li recordà que tenia la Carta de Germanor i per això confiava en ell. Carrasco li va prometre ajuda, que passés un dies després. L’escolapi hi tornà però es trobà amb dificultats de manera que arribà força tard. En presentar-se davant de Carrasco, el pare Massaguer s’excusà per la tardança, però l’advocat li va dir que havia estat la Providència, ja que a l’hora que havien convingut una patrulla hi havia anat precisament perquè l’acusaven d’ajudar a sortir de Catalunya a religiosos i sacerdots. Si haguéssiu vingut ens afusellaven als dos, li va fer Carrasco. El pare Massaguer va rebre un passaport amb nom fals i la indicació que es presentés a l’estació de França un dia determinat i que dos gudaris l’acompanyarien fins a França. Així es va complir i el pare Massaguer pogué entrar a Navarra per França i presentar-se al seu superior el pare Manuel Bordàs. S’oferí per anar a Cuba, inicià els tràmits burocràtics i es traslladà a Vigo per embarcar cap a l’illa del Carib.Carrasco i Formiguera li havia salvat la vida.

Pel fet de confessar-se cristià, l’advocat Carrasco es veié obligat a abandonar Catalunya per la persecució que patí des del primer dia de la revolta del juliol de 1936. Sortí de Barcelona el 19 de desembre de 1936 i es refugià al País Basc. Pensant que la situació a Catalunya s’havia ja normalitzat decidí tornar-hi pel febrer de 1937. Seria el moment de la visita del pare Massaguer. Es trobà, però, que novament era perseguit i al mes següent, març 1937 tornà a emprendre el camí de l’exili en el País Basc. En el curt trajecte des de Baiona el vaixell que el transportava amb la família va ser apressat per un altre de Franco. Carrasco va ser portar a la presó de Burgos, condemnat a mort el 28 d’agost de 1937 i afusellat allí mateix el 9 d’abril de 1938. 

Els escolapis que es trobaven a la zona coneguda com nacional, s’assabentaren d’aquests fets i ben segur que se’n planyeren fortament. A finals de març de 1937 el pare Jaume Massaguer arribà a Pamplona gràcies a l’ajuda de Carrasco després de travessar França. Intentà anar a visità el seu benefactor a la presó de Burgos, però els tràmits burocràtics i no facilitar-li una data propera, l’impediren complir amb aquest acte d’agraïment.

Sí que visità el pres el pare Joaquim Tous i Farell. Puntualitzem el fet. El pare Valentín Caballero era el vicari general d’Espanya, és a dir el superior de tot l’orde dintre de la península. Pertanyia a la província de Bascònia i habitualment residia a Madrid però ara es trobava en l’altra zona. Decidí anar a trobar l’arquebisbe de Burgos per resoldre alguns problemes que afectaven les escoles pròpies. Demanà al pare Joaquim Tous, que residia temporalment a Iratxe (Navarra), que l’acompanyés. El pare Tous era el rector del col·legi de Sant Antoni de Barcelona, però com tants altres s’havia exiliat a França i es dedicà a recollir diners i aliments per enviar a Catalunya; feia incursions a Navarra per mantenir contactes amb els superiors. Era un religiós compromès amb el país on havia nascut i s’havia format. Mestre amb idees de l’escola nova, director de la revista escolar Ave Maria i creador d’una impremta per ensenyar la professió a joves, impremta que els revoltats del juliol de 1936 destruïren.

Joaquim Tous i Farell

Els pares Caballero i Tous coincidiren a Burgos i s’entrevistaren amb l’arquebisbe. El primer d’aquest escolapis informà de l’entrevista al pare Manuel Bordàs, superior dels escolapis que es trobaven fora del seu país, i en carta del 21 de maig de 1937 li notificava que «Estando en Burgos y mientras el P. Joaquín [Tous] con las debidas autorizaciones se fue al penal a visitar al Sr. Carrasco».  El 22 d’abril de 1937 Carrasco escrivia: «Especial interés es la postal recibida ayer del Padre Escolapio Joaquín Tous. Me dice que tiene encargo del P. Rector de hacerme una visita, y añade: “No me ha sido posible hacerlo esta mañana como era mi deseo, pero lo haré la próxima D.m., y aun quizás pueda venir acompañado del P. Massaguer”. Esta noticia me causa gran alegría…» 

La visita del pare Massaguer no va ser possible però sí que el pare Joaquim Tous pogué entrevistar-se amb Carrasco. L’Escola Pia recordava i agraïa l’ajuda que havia rebut. No podia pas pressionar, ja que la majoria de religiosos tan catalans com bascos figuraven en les llistes negres del nou Estat.

Fonts:

Carta del pare Valentín Caballero al pare Manuel Bordàs del 21 de maig de 1937, en APEPC, 03-10 / doc. 30/1937.

Benet, Josep: Manuel Carrasco i Formiguera, afusellat. Barcelona: Edicions 62, 2009, a la p. 22 parla de la Carta de Germanor en el despatx d’advocat.

Manuel Carrasco i Formiguera. Cartes de la presó. Edició i pròleg a càrrec d’Hilari Reguer. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1988.

Consueta del pare Jaume Massaguer en Ephemerides Calasanctianae (Roma, novembre 1997), n. 11; p. 722-724.

Florensa, Joan: El projecte educatiu de l’Escola Pia de Catalunya (1683-2003); una escola popular. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, Escola Pia de Catalunya, Societat d’Història de l’Educació als Països de Llengua Catalana, 2010; els fets concrets aquí exposats en p. 470, 494-495 i 511.

Margenat Peralta, Josep M.: «Carrasco i Formiguera, “escolapio”, en las Constituyentes y en la Guerra Civil», Analecta Calasanctiana, (Salamanca 1989), n. 61; p. 232-233. En aquest article s’hi reprodueixen cartes de Carrasco sobre els escolapis des de la presó de Burgos.

Aquesta obra està sota una Llicència Creative Commons Atribució-CompartirIgual 3.0 Unported.

Dietari d’un alumne de Comerç a Sarrià de l’any 1917-1918.

Escola Pia Sarrià, postal d'inicis s. XX

El dia 13 de març ingressà per donatiu un quadern manuscrit d'un alumne intern de l’Escola Pia de Sarrià on explica les seves activitats durant el curs 1917-18 en què va fer el quart curs de Comerç.

Es tracta d’un testimoni valuós de la vida escolar de fa cent anys, ja que relata els horaris d’estudi i els costums religiosos i socials d’aquella època a Sarrià. Els alumnes interns estaven tot el dia a l’escola i hi realitzaven més activitats que els que tornaven a casa i només de tant en tant rebien les visites de familiars i amics. L’autor, Ramon Godó Valls, relata l’assistència a conferències, excursions, obres de teatre, festes esportives i celebracions religioses que marcaven el ritme del pas del temps a l’escola.  Entre altres esdeveniments parla de la visita al col·legi de la infanta Beatriu de Borbó, filla del pretendent carlí Carles Maria de Borbó, amb les seves filles amb motiu de la qual el rector va concedir als alumnes un dia d’”asueto”. També es descriu,  per exemple, la visita del General de l’ordre, les excursions culturals i la Festa de “sport” de l’escola, un festival que tenia més d’instrucció militar que d’exhibició esportiva, pel que podem llegir, ja que els alumnes més grans desfilaven sota les instruccions d’un comandant d’infanteria, amb fusells simulats a l’espatlla, interpretaven cançons patriòtiques i fins i tot realitzaven exercicis d’equitació.  Els alumnes de cursos inferiors feien demostracions de gimnàstica sueca. A més, podem llegir costums ben establerts a la vida de l’escola, com que tenien els alumnes d’últim curs de baixar a Barcelona, acompanyats d’un escolapi, per fer-se la fotografia de grup de classe i de pas quedar-s’hi a sopar. Aquella vegada van anar fer-se la foto en un establiment del carrer Pelai i tot seguit van anar a sopar en una cerveseria alemanya de la Plaça Universitat, on van estar parlant amb uns clients alemanys del local, fent-se passar per “germanòfils”. (El juny de 1918 encara no s’havia signat l’armistici que va significar el final del conflicte i la derrota de les potències centrals).

 Tot plegat, ens apropa una mica a l’ambient dels col·legis escolapis d’aquella època i podem comprovar com de diferent era la vida escolar i la de la societat en general vers l’actual. Per exemple, l’alumne escriu a les primeres pàgines el dens horari de l’alumne intern: es llevaven a les 6 del matí, anaven a missa un quart d’hora després i a les 7 esmorzaven. A dos quarts de 8 començaven les classes fins les 11.30, quan tenien l’esbarjo anterior a l’hora de dinar. Dinaven a les 12 i a i quart d’una s’hi tornaven a posar fins les 8, havent tingut entremig dos estones d’esbarjo. A les 8 resaven el rosari i sopaven i a dos quarts de deu, a dormir.

Codi d'identificació - Signatura :   CAT APEPC: 08-03 5133.1

Títol (propri):   Memoria del curso 1917 a 1918 correspondiente al internado de las Escuelas Pias de Sarriá...

Data aproximada:   (1917-1918)

Lloc:   Barcelona (Catalunya)

Nivell de descripció:   Document

Volum i suport de la unitat de descripció :   1 quadern de cobertes dures, paper pautat, 109 pàgines manuscrites

Nom(s) del(s) productor(s):   Godó Valls, Ramon

Història arxivística:   Andreu Trilla entrega el document a l'arxiu el 13 de març de 2013. Prové del besnét de l'autor.

Dades sobre l'ingrés:   Donatiu

Condicions d'accés:   Documentació de lliure accés  

Llengües i escriptures dels documents:   castellà

Caracteristiques físiques i requeriments tècnics:   Manuscrit

Nota de l'arxiver:   Oriol Casanovas

Data(es) de la(es) descripció(ons):   2013/03/14

Dietari d’un alumne de Comerç a Sarrià de l’any 1917-1918. por Oriol Casanovas i López està sota una Llicència Creative Commons Atribución-CompartirIgual 3.0 Unported.